Les paradoxes de la vida

Avui he de fer-me ressò d’una mort que m’ha causat perplexitat per la manera en com s’ha produït. Ahir mateix es coneixia que Mike Edwards, el violoncel•lista de l’Electric Light Orchestra, més coneguda com la ELO, va causar òbit de manera un tant còmica, i demane perdó perquè una mort quasi sempre és més tràgica que còmica, però... 600 quilos d’herba seca li van caure al damunt de la furgoneta que conduïa. La ELO, la mítica banda dels 70 que liderava Jeff Lynne practicava un rock simfònic i electrònic molt original deixant grans cançons com “Livin’ Thing”, “Strange music” i moltes més.
El cas que la vida és una paradoxa. Com deia John Lennon “La vida és allò que va passant mentre tu t’entestes en fer altres plans”. Els plans de Mike Edwards s’han truncat per un “muntó” de palla, lluny de la profunditat del filòsof danès Sören Kierkegaard que va amollar açò: “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està molt bé mestre Kierke –perdoneu la petulància de la familiaritat, però és que entre Sören i jo hi havia molta confiança-, però això és una obvietat, profunda si vols, però obvietat al cap i la fi. Com la cosa va de músics de rock em ve al cap aquella frase lapidària: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”. Jim Morrison, Janis Joplin o Jimi Hendrix tal volta deixaren un bonic cadàver perquè ens deixaren als 27 anys, però en el cas del malaurat Edwards...¡ai! ja en tenia 62...
Seguint amb les reflexions profundes sobre la vida, un altre mestre Leonardo Da Vinci el gran impulsor del Renaixement, eixa època daurada que posà fi a l’obscurantisme medieval i que va viure intensament va dir: “Qui no valora la vida, so se la mereix”. Però com jo no crec en les frases ni les obres grandiloqüents, em quede amb la mirada escèptica i irònica d’Enrique Jardiel Poncela: “”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”.
In memorian de Mike Edwards de la ELO tot maleint la palla. Descanse en pau.

Un passeig per La Toscana / 4

Per petició popular i per una lleugera i segurament encertada crítica a l'última “estranya” crònica equina, he decidit ampliar les visions viatgeres per la Toscana durant el mes d'agost. Obviaré les grans ciutats on s'acumulen la història i les obres més importants del Renaixement per a perdre'm pels petits poblets que també tenen la seua història però que aporten un valor afegit com és el paisatgístic. Començaré, però, pel poble o el que siga allò on tinguérem la mala sort de passar les nits de la nostra es tança toscana. El nom és Pontassieve i encara que està ben a prop de Florència, uns 17 Km crec recordar, deu ser un lloc recòndit que amaga un secret semblant al triangle de les Bermudes. Ací no es dissipen vaixells perduts entre la boira espesa. El terrible secret de Pontassieve són les nombroses, enigmàtiques i sorprenents possibles entrades a través d'unes meravelloses rotondes que no et fan desaparèixer per a sempre, però a voltes pegàvem tantes voltes -valga la redundància- que t'entraven ganes de evaporar-te de debò. He d'agrair efusivament la destresa de la nostra “xoferesa” que et feia sentir com en la fira i sense pagar entrada ni res per eixes magnífiques rotondes. Altre aspecte a destacar de La Toscana i d'Itàlia en general són les caòtiques, desordenades i incoherents carreteres berlusconianes. El fenomen Berlusconi és difícil d'explicar des d'un punt de vista racional. ¿Com és possible que un patán amb implants capil·lars i més operat que la Belén Esteban, que menysprea la democràcia, és un delinqüent furtamantes i que utilitza el sistema judical per al seu servei... com és possible, dic, que guanye elecció rere elecció?. Conclusió, això no diu molt a favor dels italians. Ara, que els valencians tampoc podem tirar coets amb uns dirigents coents atrapats pel “Bigotes”, tratges gratis total i corrupció generalitzada. ¿Serà genètic? De moment, l'única diferència és que Paquito Camps té alopècia galopant. Bé, quan tinga uns anyets més li pot demanar consell a Silvio.
Continuem el nostre itinerari toscà de la mà de la nostra extraordinària “xoferesa” pels camps i turons dominats per l'ocre del forment i els verds d'oliveres, xiprers i vinyes, submergits en una bellesa natural i renaixentista. Un bon nom o definició d'aquest retrat seria “alegria serena”, una actitud d'abandonar-se a la bellesa com feia Dirk Bogarde en la pel·lícula “Mort a Venècia” de Luchino Visconti quan contemplava l'atractiu rostre del jove Tadzio.
Montepulciano, SanGimingano, Pienza, Volterra, Arezzo, Vinci, poble natal de Leonardo, Lucca ... emergeixen entre xiprers, vinyes i oliveres en una visió que et reconforta. I penses que esta terra està feta a la mesura de l'home, i quan dic home, vull dir també dona. Vull dir persona humana. En definitiva practicar l'ofici de viure de la millor manera possible: bé.
Continuarà.

Sèrie Poemes gastrosexuals /

Gastrosex 1

1 - El llobarro es gita en un llit de ceba i carabassa caramelitzada


Ingredients:

Un llobarro ben plantat
Una carabassa ben bonica
Tomata seca o eixuta de La Marina
Quatre dents d’all
Oli verge –de moment- d’oliva
Sal i pebre
Vinagre de sidra
Sucre moreno

Preparació
Coure la carabassa al forn fins que quede molleta, tendra...
a punt de caramel.
Caramelitzeu la ceba a poc a poc, que no us faça plorar, fins deixar-la dolça.
Per a caramelitzar la ceba poseu un poc d’oli en la paella i
a foc molt lent, lentíssim amb una miqueta de sal...
i quan haja soltat el fluix vaginal (perdó amb que estaria pensant?)... quan solte el fluid element afegiu tres cullerades de sucre moreno fins que se vaja adherint a la ceba i quede tenyida del color del sucre ben incitant, atractiu i seductor.

En una paella posar oli i quan estiga calent, l’oli i els comensals, marqueu el llom del llobarro... no massa,
ha de quedar sucós i suggeridor, ja sabeu...

I posar en l’altre costat de la paella les tomàquets seques
Talladetes en quatre gallons, els alls, la ceba caramelitzada
I la carabassa i que vagen comunicant els sabors com vosaltres comuniqueu mirades i empentonets sobre la taula
De la cuina... un minutet més i emplateu el llobarro sobre el llit de carabassa, ceba i tomàquets...
Acompanyeu d’un vi blanc fresquet i compartiu plat i cos

Epìleg
I ja sabeu ...Bona cuina, bon profit i bon “polvo”
Xè que a gust, xè que a gust... ho hem passat.

Un passeig per La Toscana/...i 3

Tots els viatges, com quasi totes les coses, tenen un punt i final. Açò pareix una “perogrullada” o ximpleria però no vos enganyeu... és una “perogrullada” o ximpleria, perquè afirmar una certesa tan evident resulta una miqueta idiota. Idiota es diu d’aquell –o aquella- que té poquetes llums, és a dir que és un ruc, ase o burro. I perquè parle avui de burros en relació amb La Toscana. Probablement estareu pensant que el burro sóc jo dient aquestes bajanades o “tonteries”, i la veritat és que raons no vos faltaran per a traure eixa conclusió. Doncs bé, en aquesta ocasió no seguiré les recomanacions sempre genials del mestre Groucho Marx quan deia que més val estar callat i semblar un idiota que parlar i desvelar definitivament la incògnita. I parlaré –escriuré- de burros i La Toscana. Tot el món coneix la festa del Pal•li de Siena, on l’espectacularitat de vestits, banderes i una competició hípica d’origen medieval, on els cavalls corren enmig de la Piazza del Campo, en una cursa que moltes voltes acaba tràgicament per als equins. Allò que ja no coneix quasi ningú és una altra competició més modesta que se celebra molt a prop, en el poble de Torrita de Siena, on es substitueixen els majestuosos i arrogants cavalls pels humils i afables burrets. A mi, si en donen a triar, em quede amb els ases –de quatre potes- perquè els sent més a prop, metafòricament parlant. Si fora La Fontaine, que millor que no perquè estaria mort, escriuria una faula sobre les virtuts senzilles i constants dels companys de Platero o l’amic d’Shrek, en contraposició a la brillantor i velocitat de “Incitatus” el cavall de Calígula a qui va nomenar emperador o “Imperioso”, l’ostentació equina del “burro” de Jesús Gil y Gil. Com veieu La Toscana dóna per a molt, fins i tot per a rucs, ases o burros, perquè no tot va ser la bellesa desafiant del David de Miquel Àngel o La Primavera mitològica de Botticelli. I aquest és el punt i final de la meua crònica viatgera. O no, ves a saber.

Un passeig per la Toscana / 2

Les visions que es poden extraure d'un viatge són -o poden ser- polièdriques. Pots quedar extasiat per un paisatge, una obra d'art o per una inesperada i estimulant coneixença, però també, i és tant important o més, per una anècdota, tan sols una anècdota. Si ahir parlava dels aristocràtics viatgers britànics per La Toscana del segle XIX, i que sens dubte beurien xampany francès o ambrosia, jo en la meua modèstia vaig compartir unes magnífiques hores de bon rotllo, acompanyat d'una beguda més de poble, més d'ací del terreny. Una beguda d'efectes quasi psicodèlics que es consum a les comarques de La Ribera i La Marina, d'alguna manera semblant a les terres toscanes. Estic parlant de la rústica, aspra i quasi agrària cassalla que ens va enviar a Florència Jose, un bon amic. Ells és de Riola, La Ribera, a qui he d'agrair eixa agosarada decisió. En fi, que mentre Lord Byron, tan elegant ell, libava o ingeria les bombolles d'amor del xampany, jo xuplava o empinava el colze de l'ordinària cassalla. En fi, els temps canvien... però tant se fa xampany o cassalla, el que compta és la companyia, la bona companyia.
“Xè, una cassalleta més i mon anem”.
Continua...

Un passeig per la Toscana

Des que els viatgers britànics del segle XIX visitaren la Toscana, bressol del Renaixement, la visió d'aquesta part de la història ha d'estar imbuïda quasi de manera ineludible per l'anomenada síndrome d'Stendhal, eixa curiosa “malaltia” que causa elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i en alguns casos al·lucinacions en observar obres d'art especialment belles. Però com d'això ja han escrit molt millor que jo grans escriptors us estalviaré una redundància prescindible i escriuré sobre les meues sensacions, producte d'un viatge fet des de la perspectiva de turista o “guiri”, tan allunyat de l'aureola d'exquisitesa aristocràtica i viatgera de Lord Byron o Oscar Wilde. És evident que he gaudit de l'art, l'arquitectura i els paisatges de la Toscana perquè un punt de sensibilitat artística no em manca, però han sigut altres visions les que m'han causat la “malaltia” que si em perdoneu la immodèstia batejaré com a síndrome de Gallent. Els símptomes, elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions. Efectivament, els efectes són els mateixos que provocaren l'extasi de plaer a l'escriptor francès, Stendhal, pseudònim d' Henry Beyle.
A mi, en canvi, l'extasi me'l va provocar altre tipus de bellesa, més de persona humana, objectiu al que he dedicat gran part de la meua vida amb resultat desigual. Si Stendahl, l'autor de novel·les com El Roig i el negre i La Cartoixa de Parma, va ser un dels iniciadors del realisme, va sucumbir a la bellesa de la Toscana, jo ho he fet en la Toscana. Ja veieu, només una preposició de diferència.
I eixa preposició de lloc, té nom de poble, Cortona, rodejat pe muralles etrusques de quasi 3000 anys d'edat, on arribarem perseguint un capvespre, fabulós i novel·lesc, per les caòtiques carreteres italianes, que ens va oferir un espectacle de color roig, groc i negre tan intens que va traspassar el cel i el cor encesos en flama.
Continuarà...

La Meca valenciana

Si una imatge val més que mil paraules, la visió de Rita Barberà, Camps, Cotino i tot el govern Valencià? en ple, en actitud piadosa resant a la Mare de Déu dels Desemparats val més que mil programes electorals o mil declaracions polítiques. Si considerem que les aglomeracions religioses en la Meca, són l’efecte del fanatisme religiós, com hem de valorar eixa concentració desmesurada i exacerbada entorn al trasllat d’una figura de la catedral a la basílica on milers de ciutadans? posseïts per una obstinada passió irracional es tornen bojos cridant a la geperudeta?. Doncs, molt fàcil, La Meca, El Rocio o el Trasllat, la mateixa demostració de “hooliganisme” i incivisme és, entenent per incivisme aquella actitud on es fa desistiment, voluntari o no, de la facultat de pensar i es subsbtitueix per devoció. Però el que em causa estupefacció i, perquè no dir-ho, també indignació, és que els meus presumptes governants actuen també per devoció a un ídol per molt mare de déu (en minúscules) que siga. He de suposar que la seua acció de govern atén als mateixos paràmetres d’irracionalitat?; Quan elaboren els pressupostos ho fan pensant en el benefici de tots per a crear benestar o s’acullen a la frase “que siga el que déu vulga?; quan exigeixen “agua para todos” a qui se la demanen al cel o al representant del dimoni en la terra, és a dir Zapatero i el govern central?; quan es corrompen es confessen dels seus pecats de furtar i “sansacabà” o ells són incorruptibles?; quan degraden i enderroquen un barri mariner amb una peculiaritat urbana singular ho fan perquè la pesca no té glamour i no combina bé amb la vela, que seria com vestir-se de color taronja i marrò?.“Oh cielos, que horror!”; quan s’inflen a contar mentides o amagar la veritat en eixe Canal 9 que paguem tots per a fer-se propaganda se’n recorden del 8è manament de la santa mare església que diu “no mentiràs” ? ; quan oculten durant més de quatre anys el que ha costat el viatge de sa santedat el Papa Benet XVI és perquè el sant pare no té preu?; quan es fan un “tratge Cortefiel” gratis total es per aprendre mesures contra la crisi tèxtil?; quan diuen “dejad que los niños se acerquen a mi” el que volen dir és “dejad que los niños se acerquen...a los curas pederastas” que com tot el món sap són els metges dels menuts?.
En resum ... que l’únic que em vé al cap és, senzillament, “La mare que els ha parit!”.

Camps no serà jutjat pels vestits “u traches”

Molt bé, enhorabona al Poder Judicial perquè ha demostrat una vegada més la seua independència i el criteri professional, atenent-se només als fets. Francisco Camps pagava els seus vestits (u traches) que li paraven tant requetebé, enfortint així la imatge d'elegància dels valencians, la qual cosa ens converteix ¡també! en líders de l'art de vestir com Petronios del segle XXI. I també suposa una mesura econòmica que alleujarà la crisi de tots nosaltres. Jo, hui mateix, me n'aniré a una botiga de Milano, Forever Young o Cortefiel, i encarregaré una dotzena de vestits, 24 camises de coll alt, i corbates de marca.
-I com va pagarà el senyor?, em preguntaran en caixa
-Què com pagaré? Igualet, igualet que els senyors Camps i Costa
Què elegant vaig a estar esta nova temporada-hivern, xe!.

“Els grossos viuen menys”

L’obesitat moderada escurça tres anys la vida , i la mòrbida fins una dècada. Eixa és la conclusió d’una anàlisi feta per la revista The Lancet, la qual ha mesurat el nivell de adipositat greixosa mitjançant l’índex de massa corporal o IMC, és a dir el resultat de dividir el pes en quilos pel quadrat de la talla en metres. Un exemple seria que una persona de 1’75 la considerarem gruixuda si pesa més de 77 quilos.
I què passa amb els grossos?, El gros naix o se fa? Els afectats de sobrepés són persones de millor humor?...Són preguntes que ens hem fet moltes vegades, sempre i quan estiguérem ociosos, desficiosos o desficaciats, sense res millor que fer. Però no és eixe el tema que em preocupa. L’obesitat és una anomalia del primer món que menja molt però malament. Les altres dos terceres parts del món el que pateixen és tot el contrari... gana, per tant...¡”Grossos del Primer Món poseu-vos a règim, collons”!.
He aprofitat esta notícia de hui mateix per a divagar sobre la paraula “gros-grossa” a través de les diverses accepcions o derivacions del terme, relacionant-lo amb l’actualitat. Vegem-ne...”Has fet una de molt grossa”, es diu quan algú ha protagonitzat un acte o fet de certa trascendència què, probablement, implique conseqüències negatives en la majoria dels casos. Si un President va a ca el sastre, i els vestits els paga un tipus amb bigoti “mexicanitzat” a canvi de prebendes amb diners de tots... no diríem...Has fet una de molt grossa?. Tant de bo els vestits tinguen una bona caiguda i no el facen gros. I si el president s’enrotllara en la bandera de l’ofensa a tots les presumptament governats no li diríem de manera clara...”has dit una mentida ben grossa”?, perquè a mi m’ofèn que es denuncie una “xorissada”; allò de debò m’ofèn és que faça la xorissada. Automàticament hauria de dir que aquest subjecte em cau malament, el que en castellà seria “este sujeto me cae gordo”. I així, a poc a poc, gram a gram, quilo a quilo s’arma un sarau o “se arma la gorda”, tant se val. I és que com el deixem mànega ampla aquestos paios ens deixaran “sin una groda”, és a dir escurats, no tenir-ne ni cinc i eixa si que seria “grossa”

“De peix fòssil a hominidus simplyx”

Els científics acaben de trobar el fòssil d’un peix de 300 milions d’anys. Sotmès al raigs X revela que el cervell d’aquest habitant de les profunditats marines aporta una sorpresa: la conservació dels teixits molls i que es tracta -en nom científic- d’un Iniopteryx i que és un familiar extingit dels taurons.
Altres estudis posteriors descarten que els teixits molls del cervell hagen sobreviscut a tots els períodes prehistòrics i estiguen ben presents en alguns espècimens humans evolucionats de peix “taurònic” a “hominidus cèfalo-raquidi”. I és una llàstima, perquè de ser així tindríem la constatació quasi empírica de que alguns “humans” no són més que un peix a la sal. I els més sofisticats en “papillotte”.
I qui estaria en eixa llista de “carapeixos”?. Com que seria llarga i extensa i cadascú en tindria una diferent, jo faré el meu “Top Ten” particular:
1) Consellerus Idiotyx Flan Chino Mandarinus
2) Beatus Pacus, lluç comú
3) Bermejus caçadorus cinegètics
4) Rictus Barbarensis (Fallerensis)
5) Fabrensis cacicus castellonyx
6) Bigotus orangexycs
7) Losantus insultatyx
8) Presidentus futbolensis (Totus Tuus)
9) Banquerus mundi delinquentyx
10) Personus bobus (non pensantis)
Bé, no cal dir que la llista “d’Idiotyx Imbecil•lityx” podria ser inacabable, però com estem en època de crisi provocada per aquesta colla de “poca-soltes”, acabaré citant a Voltaire:
“La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó tots nosaltres”