“De peix fòssil a hominidus simplyx”

Els científics acaben de trobar el fòssil d’un peix de 300 milions d’anys. Sotmès al raigs X revela que el cervell d’aquest habitant de les profunditats marines aporta una sorpresa: la conservació dels teixits molls i que es tracta -en nom científic- d’un Iniopteryx i que és un familiar extingit dels taurons.
Altres estudis posteriors descarten que els teixits molls del cervell hagen sobreviscut a tots els períodes prehistòrics i estiguen ben presents en alguns espècimens humans evolucionats de peix “taurònic” a “hominidus cèfalo-raquidi”. I és una llàstima, perquè de ser així tindríem la constatació quasi empírica de que alguns “humans” no són més que un peix a la sal. I els més sofisticats en “papillotte”.
I qui estaria en eixa llista de “carapeixos”?. Com que seria llarga i extensa i cadascú en tindria una diferent, jo faré el meu “Top Ten” particular:
1) Consellerus Idiotyx Flan Chino Mandarinus
2) Beatus Pacus, lluç comú
3) Bermejus caçadorus cinegètics
4) Rictus Barbarensis (Fallerensis)
5) Fabrensis cacicus castellonyx
6) Bigotus orangexycs
7) Losantus insultatyx
8) Presidentus futbolensis (Totus Tuus)
9) Banquerus mundi delinquentyx
10) Personus bobus (non pensantis)
Bé, no cal dir que la llista “d’Idiotyx Imbecil•lityx” podria ser inacabable, però com estem en època de crisi provocada per aquesta colla de “poca-soltes”, acabaré citant a Voltaire:
“La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó tots nosaltres”

23F: Aquell malson

Demà farà 28 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien a eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació de poble. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poemes titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Ara, des de la distància, de bell nou m’assalta la incertesa. Tal volta, és que siga optimista sobre el futur del pessimisme.
“Todo el mundo al suelo!!!”.

Lennon i el Vaticà

John Lennon va dir l’any 1966 que els Beatles eren més famosos que Jesucrist i es preguntava qui desapareixeria abans el cristianisme o el Rock’n’Roll?. Doncs bé, el Vaticà i els sectors ultracatòlics, sobretot els nord-americans, el condemnaren pel que consideraven una heretgia.
Ara, 40 anys després , l’Observatore Romano, òrgan semioficial del Vaticà, l’acaba de “perdonar”. De bell nou, una religió em causa autèntica perplexitat. Totes les religions, sobre tots les tres monoteistes, em causen perplexitat per dir-lo de manera benevolent. Pel que fa a l’església catòlica és una especialista en anar endarrerida respecte de la història i, el què es pitjor, en endarrerir o tractar d’endarrerir la societat en els avanços socials o científics o de llibertat, sense més. Quants segles passaren perquè “perdonaren” Galileo, Bruno Giordano (fou cremat viu per la Inquisició) o Miguel Servet (també fou condemnat a la foguera), per afirmar “heretgies” com ara que la Terra no era el centre de l’Univers, l’existència de múltiples sistemes solars o que la sang circula per les venes?. Això per no parlar de les connivències amb la infàmia de règims com el nazisme o el franquisme.
El que no acabe d’entendre és quina necessitat tenien de posar-se en ridícul “perdonant” John Lennon... si fa més fa més de 25 anys que imagina un món millor sota terra. I també, perquè es consideren “capacitats” per perdonar-nos els nostres suposats “pecats”. Pel que a mi respecta no vull que em perdonen, i és més, això que ells consideren “pecats” per a mi son plaers.
En fi, i en paraules de Schopenhauer... molt més sabut que jo:
“Les religions són com les lluernes, necessiten la foscor per a brillar”

I have a dream : Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...

Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

Rescat financer

El pla proposat per Bush per a superar la crisi financera ha estat batejada com “rescat financer”. La qual cosa significa que s’ha produït un segrest i que, ara, cal pagar un rescat. El susdit rescat va costar la bonica xifra de 700.000 milions de dòlars. Com poden imaginar el terme “rescat financer” no és més que un eufemisme per tal d’amagar el següent: “mentre la lliure economia de mercat afavoria els nostres interessos, fent que la nostra riquesa augmentara en el mateix percentatge que augmentava la pobresa dels pobres, el sistema era el millor –i l’únic- del món”. Ara que la irresponsabilitat i la cobdícia dels defensors de l’ultraliberalisme ha provocat la catàstrofe, cal que tots paguem la seua “bacanal financera”. Això sí, en el nostre benefici. Es pot tindre més “morro”?. El president de la patronal espanyola declarà fa uns dies “Caldria fer un parèntesi en l’economia de mercat”. Això vol dir que la patronal s’ha fet comunista i que aposta per la intervenció de l’estat per a un millor repartiment de la riquesa?... No, ni de bon tros... El què està demanant és que socialitzem les pèrdues, que quan tornen les vaques grosses ja tornarem a privatitzar els beneficis. Xè, mira que som espavilats!.
En fi, o jo no entenc res, cosa més que probable, o és que Bush, McCain i Obama són els Marx, Engels i Lenin del segle XXI. Visca el nou socialisme capitalista! I ja de pas que visca també “el pa, el vi i la mare que els ha parit!”.

INSTITUCIONS INÚTILS I PRESCINDIBLES / 1

S’han assabentat i si no ho recorde jo que ens trobem immergits en una crisi de dimensions mundials, que dic mundials... estratosfèriques !!!???.
Negres presagis, auguris catastròfics, prediccions pròpies de Nostradamus, i totes ben fotudes ens assetgen. Estem sota l’amenaça del desastre del mil•lenni. Per tant, esteu a l’aguait, vigileu les butxaques i fiqueu la part del darrere en lloc segur perquè els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan. Així que davant d’aquest panorama tant desolador, jo –des de la meua modèstia- propose unes mesures que alleugerien, si més no, l’estat de depressió i ruïna. Bé, només en caldria una: suprimir tots aquells organismes, institucions, societats, corporacions o entitats inútils i/o prescindibles. Sense ànim de ser exhaustiu (quina frase més absurda, per cert), aquesta seria la llista d’institucions internacionals, espanyoles o valencianes, les quals convenientment eliminades alliberarien una energia econòmica semblant a l’empenta que experimenta un fluid de manera vertical, igual al pes del fluid/organisme desallotjat. Amb eixe pes alliberat, jo els assegure que s’acaba la presumpta crisi i la fam al món, a risc de que m’acusen de demagog:


FMI (Fons Monetari Internacional)
BCE (Banc Central Europeu)
OTAN, i si m’apuren l’ONU també
Morgan Stanley, Lehman Brothers i similars
Uait Jaus (amb Bush dins, s’il vous plait)
Senat espanyol, i tots els semblants
CGPJ (Consell General del Poder Judicial), per raons òbvies
Corts Valencianes, per raons més òbvies encara
Consell Administració RTVV (en representació de tots els consells d’administració públics i privats)
50% Conselleries valencianes (o més), extensible a conselleries / “consejerias” d’altres autonomies
Ciegsa (suposadament fa escoles pel doble –o més- del seu cost raonable)
Diputacions provincials (en la de Castelló mana Carlos Fabra... cal afegir alguna cosa més?)
...i un fum més, com esteu pensant.

Ufff!!! Quin pes m’he llevat de sobre.

TO BE CONTINUED...

Història de bronze i aigua

Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.

-Com era l’aigua? –preguntà la flor

-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.

-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.

En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.

“Amics, coneguts i saludats”

Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts, i semblem la “reina i jo” de tant saludar a tort i a dret.
Les divisions simples, o senzilles, so voleu és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Però això en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que soc escèptic, la companyia de totes tres categories en la nostra vida és justament allò que necessitem.
“La vida és un meravellós quart d’hora, fet de moments exquisits”
Oscar Wilde

“Soy imbécil porque el mundo me ha hecho así”

“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.

Claude Chabrol

(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)

P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:

“Massa profund per a mi”