Uns pantalons apegats a un duc

De quan en quan apareixen notícies que et deixen trasbalsat. Acabe de llegir que el duc d’Edimburg, marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, té tanta estima pels seus pantalons com per la seua monàrquica i coronada esposa. Aquest individu deu ser tan conservador, que ha demanat al seu sastre que faça algunes modificacions a un parell de pantalons que utilitza de manera ininterrompuda des de fa 51 anys. Pel que sembla vol actualitzar-los a la moda actual. I com serà eixa reforma de la peça que cobreix les extremitats inferiors? Se’ls transformarà en model pirata, lleugerament per baix dels genolls? O tal vegada baixe la línia de la cintura i ensenyarà la ratlla del cul? Se’ls entallarà i marcarà paquet com si fos un “torero”?. El més probable és que les modificacions no abasten qualsevol atreviment per modest que siga. De la mateixa manera que les modificacions de la institució que representa com a marit-consort, l’obsoleta, anacrònica i prescindible monarquia, no tinga la més més mínima intenció de canviar. Tant se val, sia britànica, espanyola o galàctica. Per tant, jo des de la meua modèstia, suggeriria al duc que llençara els pantalons i la institució al pou de la història. Tot i que tal vegada, el noble escocès, estiga patint els efectes de la crisi econòmica, i no puga permetre’s la inversió en uns pantalons, ni que siguen de Zara, que són barats. En eixe cas, li recomane que abdique ell i la seua esposa reial, per no poder representar la institució amb el decoro que es mereix.

“Els pantalons seran republicans o no seran”

फोरेवर 27

La ciutat de Londres commemorarà amb una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel·lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il·lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Agost avorrit

En una persona de la meua posició, ara a l’estiu en molts moments, horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable. Però anem més enllà ... per a que val una reputació?. Per cert... reputació, quina paraula i concepte més antics. Això de la reputació, la mala, ho cantava el cantant francès George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per que voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I que és la moda?, una cosa tan lletja de vegades, que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica... això significa que la reputació és esperpèntica. L’agost és, efectivament, avorrit. Després d’açò continuarà sense ser divertit. He fet un camí, curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable.

Del cel a l’infern

El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.

-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.

Anaclet protestà:

-No pots enviar-me a l’infern.

I la veu, començant a cabrejar-se... perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?

-Veges tu, quina pregunta... on creus que he viscut tota la vida, jo...”veu que trona”?

I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:

-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.

Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:

-No pots enviar-me al cel.

I la veu, més emprenyat que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:

¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?

-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets.

I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat...

Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.

"Quan els ases entren per la porta, el sentit (comú) surt per la finestra"

Des de fa molt de temps, les desbandades d’animals aixequen una polseguera que fa complicat veure més enllà dels nassos. Aquesta nit passada “las hordas futbolistas” s’han llençat als carrers i places pegant crits, destrossant el mobiliari urbà, al mateix temps que es destrossaven el fetge i la neurona ingerint cervesa i “calimotxo”. Igualment destrossaven els tímpans i el bon gust al crit de “A por ellos, oé, oé”, “Soy español, español, ñol, ñol” o “Podemos”. El vocabulari d’aquestos “austrolopitecus” és, afortunadament, limitat:

Gol, gol, gol

Per a ells les regles del futbol, i qualsevol altra cosa, són bàsicament senzilles, en el seu cas simples. Si es mou li fots un puntelló , i si no es mou, rebenta’l fins que ho faça.

En fi, la humanitat sembla que s’hi troba en una cruïlla. Un camí condueix cap a la desesperança, i l’altre cap a l’autodestrucció. Estic convençut que optarà per qualsevol dels dos.

Per un manifesta favor del caviar de Beluga

Per un manifest a favor del caviar de Beluga

Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:

"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"

Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales

Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:

“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.

¿65 hores? Ni de conya.

¡Mobilitzat! contra la directiva europea de 65 hores setmanals.
Enllaceu amb
http:/www.netoraton.es/65horas/

La classe obrera no va al paradís

Una directiva europea (una proposta de llei o cosa així, no una “dona” directiva europea) pretén ampliar la jornada laboral a 65 hores setmanals. Com això suposaria un retrocés al segle XIX, jo propose que les eminències de gran saviesa que han parit semblant bajanada, dicten altra directiva que faça prescindir de les invencions d’aqueix segle. Per tant... a treballar 65 hores a la setmana, però també sense els següents invents:
· 1) Màquina d’escriure
· 2) Màquina de cosir
· 3) Màquina de fotos
· 4) Submarí
· 5) Bicicleta
· 6) Llàntia elèctrica
· 7) Cotxe... o automòbil
· 8) Telèfon
· 9) Cinema
Com que de tots els invents esmentats, ells, en realitat, només en fan ús de dos (el cotxe... oficial i el telèfon), bloquem els seus mòbils i pintem els cotxes amb “slogans” que els cabregen.
Ara que pensant, pensant... perquè no prescindim de tots ells, i ens rebel·lem contra les ofensives destinades a rebaixar els drets socials i les conquestes que la societat civil ha aconseguit amb molt d’esforç.
Per una campanya contra els polítics “poca-sòltes”...”65 hores?, Ni de conya”.
La classe obrera, potser no anirà al paradís, però ells tampoc.
Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Rates en un cau foradat

Açò que plantege a continuació està extret d’un passatemps matemàtic, i segons sembla està dirigit a estudiants de tercer d’ESO.
Quan plou, el nostre gat és al menjador o al soterrani. Quan el gat és al menjador, les rates són al seu cau i el formatge a la nevera. Quan el formatge és a la taula i el gat és al soterrani, les rates són al menjador. Ara plou i el formatge és a la taula. Essent així podem deduir que...

(A) El gat és al menjador
(B) Les rates són al seu cau
(C) O el gat és al menjador o les rates al seu cau
(D) El gat és al soterrani i les rates són al menjador
(E) L'enunciat és impossible

No obstant això, canviant el gat per un polític amb “comandament en plaça” i les rates per ciutadans amb criteri (amb perdó... pel gat i les rates), veiem quines són les possibles deduccions en el supòsit nostre...

a) El polític és al palau
b) Els ciutadans són a casa
c) O el polític és al palau o els ciutadans a sa casa
d) El polític és a sa casa i els ciutadans són al palau
e) L’enunciat és impossible.

Bé, com què no soc estudiant d’ESO, ni de tercer, ni de cap altre curs, no en tinc ni idea de la solució. Però en el cas nostre, trobe que l’enunciat és impossible perquè...

1r. Quan plou, el polític no és ni al menjador, ni al soterrani. Està al seu cau, ben amagat.

2n. Quan el polític és al palau, i els ciutadans a casa, el formatge tampoc està a la nevera. Algú se l’ha menjat.

3r. Si el formatge és a la taula... això és perquè al polític li cauen malament a l’estómac els lactis i menja proteïnes animals.

4rt. I si ara plou, i el formatge és al menjador, això és perquè la pluja i el formatge no casen bé, és millor el vi.

Conclusió: com diria Marx (Groucho) que vinga un estudiant d’ESO, tan se val si es de tercer o no, i ens diga si per...per fi!!!, les rates s’han menjat el formatge i el gat, d’una vegada per totes. Somiar costa tan poc...

Crisis? What crisis?

L’any 1975, el grup Supertramp publicava un disc titulat “Crisis? What Crisis?. Des d’aquell moment el concepte crisi associat a la desesperança i manca de credibilitat en els governants mundials, polítics i econòmics, s’ha utilitzat de manera reiterada, i quasi sempre amb raons de pes.
Ara, l’any 2008, mentre el món que menja cada dia, tot i que siga una miqueta més car, es “rebel·la” contra aquesta crisi en forma de vaga??? de transportistes (tancament patronal seria més exacte), pescadors i fins i tot constructors i promotors (enrajoladors d’espais verds i costes mediterrànies), fins ahir mateix aclaparadors de grans beneficis, hi ha altre món què, simplement, no té res per endur-se a la boca. De nou, malauradament, ens trobem davant una crisi alimentària, la primera del segle XXI a l’Àfrica, concretament a l’Etiòpia. Tots recordem aquelles imatges dels anys 80 que ens servien les TV en els seus informatius, a l’hora de dinar i de sopar, de xiquets desnodrits i plens de mosques voletejant la mort en les seues cares. Tots quedàvem commoguts per aquella tragèdia, però que ens durava el temps just en que desapareixia de la pantalla de TV. Aleshores, la causa d’aquella “famolenca” n’era la sequera i la falta de cereals. Ara, en canvi, la causa és l’augment brutal dels aliments bàsics. En alguns casos, com en Centre-Amèrica és el descobriment per part dels països rics de la utilització de la dacsa o blat de moro com a bio combustible. A l’Àfrica, endèmicament pobre, senzillament no pot pagar els preus actuals dels cereals. I, a més, una nova amenaça sobrevola la seua desgràcia. Jo l’acabe de descobrir per la premsa. A Etiòpia, el ceral nacional és el tef, del qual s’elabora la “injera”, un pa què és l’aliment bàsic dels etíops. Resulta que aquest cereal no conté gluten, et fa perdre pes i redueix el colesterol. Imagineu quan tardarà a comercialitzar-se a Europa i els EUA? I que significarà això?... que els europeus i nord-americans serem més esvelts i sans i els africans passaran fam, fam de la que mata. És possible, que plantejat així, semble un poc demagògic... però per a major informació consulteu el llibre de Raj Patel, un escriptor i activista a favor de una distribució justa de la riquesa, sobretot alimentària, titulat “Obesos y famélicos, el impacto de la globalización en el sistema alimentario”, i trobareu més d’una raó per a estar d’acord amb aquesta afirmació. I acabaré amb una frase que no admet discusió: “El menjar és una part important d’una dieta equilibrada”. És més, jo eliminaria “equilibrada”.