"El vinil és millor"

En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.

La vida és una “pel•li”

Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.

El retorn del blogger (no és amenaça)

“La literatura sempre és una expedició cap a la veritat”

Frank Kafka


Després d’un dies d’absència d’aquest modest blog, recupere el pols de l’escriptura abocant tot allò que siga capaç d’expressar. Tot i això ho faig amb la convicció ferma que no hi ha retorn possible, existeixen coses que el temps no pot esmenar. Dia passat, dia perdut. Però si perdut per a unes coses, és guanyat per a altres. De manera que iniciaré una nova expedició literària, que com diu Kafka (en la capçalera) sempre és en direcció a la veritat. La veritat relativitzada, afegiria jo. En aquest mes i un dies, han passat coses, sempre passa alguna cosa més o menys transcendent.
Continua la crisi de lideratge i d’il·lusió en el PP. Per a la dreta espanyola més extrema (hi ha dreta espanyola que no siga extrema?), Mariano Rajoy ha passat de ser la salvació de la pàtria a convertir-se en un dimoni traïdor, meitat Zapatero, meitat Gallardón, que ha abandonat la moral del partit.
En el súmmum del desconcert, he llegit o he escoltat (no recorde) unes declaracions d’Esperanza Aguirre, una “autoanomenada” liberal , dient : “Una crisis es cuando lo viejo ha muerto, y lo nuevo no ha nacido”. Sap la “lideresa madrilenya i espanyola” que eixa frase és d’Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià?. El cas, és que estic molt agraït a aquestos xicons i xicones del PP, m’ho estic passant d’allò més bé, ara que no puc veure els programes d’humor del Wyoming, el Buenafuente i els informatius de Canal 9.
Per altra banda, avui, per fi, Barack Obama s’ha guanyat, malgrat els embolics i martingales d’Hillary Clinton, la nominació com a candidat demòcrata per a les eleccions presidencials nord-americanes. Estic content, s’ha fet possible la frase de campanya: “Yes, we can” (Sí, Podem). Ara, espere que puguem també amb el guerrer McCain.
En fí, demà més. Ni millor, ni pitjor. Diferent. I és que les suposicions d’un “ajuntalletres” són tan bones – o dolentes- com les de qualsevol altra persona.

LSD

La mort d’Albert Hofmann als 102 anys!, el químic suís descobridor de l’al·lucinogen LSD, em reafirma en l’opinió que les drogues –fàrmacs- són bones o dolentes en funció del seu ús o abús. D’igual manera que ho son –bones o dolentes- l’ús i/o abús d’altres substàncies, productes, aliments o actituds. La notícia de la mort de l’esmentat investigador apareix avui em la premsa mundial. Si peguem un colp d’ull a una bona part de les notícies del dia, ens adonarem que moltes d’elles si no han estat provocades per la ingestió massiva de drogues o similars, ho sembla a bastament. Vegem-ne uns exemples:

“Volia allunyar-la de les drogues”. Això ho diu Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, qui va tindre “amagada” en un soterrani durant 24 anys la seua filla, i a qui li va fer 7 fills.
I encara ens pensem que som millors que els animals?

“Zaplana canvia la política per Teléfónica”
Oiga? Está el enemigo? Que se ponga.
(A Miguel Gila “In memoriam”

“Sanitat ignora quines marques d’oli no estan contaminades”
Això vol dir de debò que si sap les que estan contaminades?

“El Santander obté el benefici més alta de la banca mundial”
I en època de crisi!!!

“Els Fast Food de Nova York hauran de contar les calories”
¿Les calories de les hamburgueses o les de les acumulades en les panxes
dels clients insensats que vagen a eixos restaurants?

“Detingut Pajares per amenaçar els seus advocats amb una pistola falsa i un spray antiviolador”
Hòstia! El Mariñas i la Patiño no apareixen per les TV’s en 3 mesos!

“Un calamars de 10 metres en la taula d’operacions”
I perquè no en la taula "de menjar" arrebossat a la romana o en salsa marinera?

“Blasco augura “dificultats” als immigrants que no signen el contracte”
Si el conseller Blasco no ha pres una sobredosi d’extasis o crack, que el detinguen.

“Berlusconi: Som la nova Falange Romana”
Dio mio, Roma in mani delle nuovi barbari !

Si Albert Hofmann, que a ben segur provà els efectes del LSD en carn pròpia ha durat 102 anys, que em podem fer nosaltres per arribar a la seua edat?
Jo pense que no passa res per ser abstemi, sempre que ho siga amb moderació.

Un ànec en la Casa Blanca (o uait jaus)

“Si camines com un ànec, claques com un ànec i dius que eres un ànec, és que ets un ànec”

Aquesta frase atribuïda a un Bush, ara no sé si pare o fill, explica la tragicomèdia representada per aquesta dinastia de polítics que han “governat” els EUA entre Bill Clinton, l’un per davant i l’altre pel darrere, durant 12 anys. Els Bush, de no haver-se dedicat a la política i als negocis petrolers, podien haver fet carrera de còmics. George W. Bush, es va acomiadar amb humor del sopar amb els corresponsals de premsa que cobreixen la Casa Blanca. Va fer acudits sobre els candidats demòcrates, Hillary Clinton i Barack Obama, i fins i tot va ironitzar sobre l’aspirant republicà, el senador John McCain, del qual va dir que no estava en l’acte, perquè probablement volia distanciar-se d’ell, de la mateixa manera que ho feia una de les seus filles bessones a punt de casar-se. Però, a banda de la presumpta gràcia del president, consideració que deixe al criteri de cadascú, i que rematara la vetllada dirigint l’orquestra, batuta en mà, les cançons patriòtiques que interpretava l’Orquestra dels Marines en un acte improvisat que, segons ell, volia fer des de feia molt de temps, a mi em varen interessar les paraules de la seua dona Laura Bush que va confessar que es sentia “Una dona desesperada”, en referència a la popular sèrie de TV, que emet TVE. Desesperada?... I quins podrien ser els motius de desesperança?... perquè s’acaba el seu mandat del seu marit o pel contrari perquè sabent amb qui comparteix el llit, es pregunte com ha estat possible que haja dirigit el seu país i el món, amb els resultats per tots conegut?. En fi, benvolguda Laura i perdona’m la confiança, si tu et sents una “dona desesperada”, et fas una idea del grau de desesperació que tenim tots nosaltres d’haver suportat les seues “gràcies”, guerreres o no, des de la distància?. Això demostra que les rehabilitacions no sempre són positives. L’escriptor irlandès W.B. Yeats, de manera quasi premonitòria, va dir:

“El problema d’ell és que quan no està borratxo, està sobri”.

Efectivament, és un ànec.

25 d'abril 1707, el mal i el futur

De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 301 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen , “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme “victòria pírrica”, que defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables. Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent –de moment- que no és poca cosa. I no arribe al súmmum o per a millor adobar el pastís, d’aquell que afirmava “He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.

Preguntes que causen pànic

Fent un breu repàs per les notícies que publiquen avui els diaris, se m’han posat els pèls de punta, i m’he fet unes preguntes que poden causar pànic. Tot i això, tranquil·litat, perquè sempre -o quasi sempre- les coses se posen d’allò més fosques fins abans de posar-se completament negres.

1 - ¿És Homer Simpson l’encarregat de la central nuclear d’Ascò?

2 - ¿Els constructors i promotors immobiliaris s’han convertit –de sobte-
en partidaris del sector públic?

3 - ¿Esperen que paguem tots –ara- les presumptes pèrdues per la caiguda
de la rajola?

4 - L’ Eurocambra denuncia la Xina de recolzar les dictadures d’Àfrica.
¿I que esperen que faça una dictadura que done suport, de motu propi, a
la llibertat?

5 – Un revisor enxampa Tony Blair en un tren sense bitllet ni diners per
pagar la multa.
¿El viatge a les Açores també el va fer sense bitllet?

6 - La CEOE demana endarrerir fins al 2009 l'increment del salari mínim.

¿I els seus beneficis empresarials, també?

7 – Juan Gelman recomana veritat i justícia contra la desmemòria.
El poeta argenti, premi Cervantes 2008, ¿és un valent o un ingenu?

8 – Una parella mitjana tardaria 75 anys a pagar un pis de 70 metres.
¿Quina seria la solució... ¿que compraren el pis de 30 metres o que
allargaren la vida ben bé fins als 150 anys?

9 – Les obres de la Formula 1 de València ultrapassen ja el doble del
previst.
¿Qui corre a més velocitat els Ferrari de Raikonen i Massa o els
desficacis del govern valencià de Paco Camps?

10 – La frase “Sigo queriendo a Julian”, pronunciada per Isabel Pantoja
a qui dóna més por...¿a l’exalcalde o a Paquirrin?


Tinc tantes coses per contestar, que he decidir anar-me’n al llit

Escriure i pensar

El títol de l'escrit d'avui, dia de Sant Jordi, en què se regala un llibre i una rosa com a senyal d’estima… per les persones, la literatura i la botànica, no sé si per aqueix ordre, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri i, després, què allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot si ets, o voldries ser, un gandul de vocació com és el meu cas, però que per diferents causes un desig que, encara no he vist acomplit. I és què escriure és una tasca que reclama molta reflexió i cura . És un treball, en ocasions, extenuant i aclaparador, necessita prendre decisions de gran transcendència, com ara posar o llevar una coma. Uffff!. Un consell que donava un editor, no recorde ara el seu nom, era el següent: “Torne a llegir els seus escrits i sempre que pense que està particularment bé, elimine’l”. Em sembla un consell particularment encertat.

"Fique un pobre en la llista "Forbes"

El doctor Jose Luis Garcia Gates i Mister Bill Berlanga dirigeixen el “remake” de la pel·lícula “Plácido”. Una comèdia àcida, un esperpent on regna amb tot esplendor el lema “Fique un pobre en la llista “Forbes”. En el film original de 1961, una campanya de caritat promocionada per “Ollas Cocinex” consistia en “Siente un pobre a su mesa”, on els rics d’una ciutat, molt castellana i molt provinciana, convidaven un pobre a sopar la nit de Nadal. Ara, la història funciona per Internet a través de la pàgina web bumillionaire.com. L’argument és que si 1.000 milions d’internautes donen un dòlar cadascú a un indigent, aquest aconseguirà un fet inaudit: col·locar un autèntic indigent en la llista de les persones més riques del planeta coneguda com “Forbes”. El ciutadà té nom i cognoms Guy Ladd Ritchie, quin sarcasme de cognom “Ritchie”... si és “pobrie”. Ja, ja, ho reconec, l’acudit és propi d’un xiquet de 5 anys, i jo només en tinc 50, però ja progressaré. L’individu compta amb pàgina web, on s’afirma que és un “autèntic gandul”, té penjats vídeos i, fins i tot, es pot baixar la cançó de la campanya, com si fos un grup de rock, i ¡com no! es pot adquirir tot tipus de merchandising per aquesta causa tan justa. En definitiva, que sembla que a aquest pària li ha tocat la loteria. Però ¡ai!, de moment tan sols ha recaptat 373 dòlars. Quina decepció, quina tristesa, els internautes no tenen cor –o no tenen diners -. Per un misser dòlar, Guy no jugarà al golf, no anirà a la Casa Blanca, ni per Nadal, no cobrirà el seu cos amb un vestit d’Armani, ni celebrarà el seu aniversari amb xampany “Cordon Rouge”.
En fi, que una iniciativa tan peregrina i “freaky” com la que ens ocupa, em du a la reflexió aquella que diu: “Recorda’t sempre dels pobres, no costa res”.
En qualsevol cas, i seguint l’última tendència de l’individualisme i relativisme tan atroç que ens envaeix, si els internautes volen que siga jo el nou integrant de la llista “Forbes”, estaré encantat de rebre les seues donacions. En el meu cas, sol·licite, un euro en lloc d’un dòlar, per allò de facilitar la moneda i per enfortir Europa davant els EUA. Què collons!,

Caos

Arran de la mort, ahir mateix, d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course- podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans com l’estat de Texas. Com ja sabeu, els meus coneixements científics son escassos i es limiten a constatar visualment els fenòmens quotidians i/o domèstics. P.e.: “La velocitat a la que bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la que la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que embrute el fogó”.

Oi, que us passa sovint, a vosaltres també?.
Bé, agafant pels pèls la teoria del caos, al tractar d’explicar per què és tan difícil fer pronòstics meteorològics, jo tractaré d’explicar per què és més difícil, encara, fer pronòstics lògics. La “meteo”, la deixaré per als experts del temps, que son els que cometen totes les equivocacions que es poden cometre, però en un camp molt estret. Vegem-ne un cas de pronòstic lògic. L’any que ve, serem 365 dies més vells. Bé, en aquest cas, 366. Tampoc cal ser tan “tiquismiquis” o magarrufes. Això és totalment cert?. Sí, en el cas de seguir vius, però ... i si hem passat a millor vida, què diríem?. Jo, en el cas de la mort, dic que serà l’últim que faça en aquesta vida. Per tant, afirmar de manera categòrica coses que semblen absolutament lògiques i senzilles, pot resultar més complicat que encertar si demà plourà o farà sol. Desprès de parir aquesta ximpleria, faré un pronòstic il·lògic i/o idiota. Quan muiga, donaré el meu cos a la ciència-ficció. Visca el Kaos!.