"Actualitat científica"

En el decurs d’aquesta setmana tres notícies de caire científic, m’han produït un efecte colpidor. A saber:
1ra.: Científics nord- aconseguit crear un cor de rata de laboratori, capaç de bategar.
2na: Ens parlen els gossos?. Un grup de científics hongaresos desenvolupen un programa d’ordinador que podria arribar a traduir els lladrucs.
3ra. Uns científics japonesos creen un “robot sumiller”. De nom PaPeRo, és capaç també de saber si una poma està madura o quant de sucre conté una tassa de te.
En un primer colp d’ull, veiem que el denominador comú són “científics” que han aconseguit avanços per a la societat o la humanitat, cadascú en el seu camp o especialitat. Però, tots tres tenen la mateixa utilitat i transcendència?. És obvi que no, mentre que crear un cor de rosegador inserint cèl·lules vives en una estructura de teixits cardíacs morts, pot tindre efectes benèfics en la salut de les persones... els altres “descobriments” em fan l’efecte que la seua rellevància social o humana és escassa, si no considerem que el somriure que dibuixen en la cara i el nostre cor són saludables. Imaginem, si més no, una escena en un restaurant on el robot-sumiller ens aconsella sobre el vi més adequat per al sopar:
“Es tracta d’un vi de cos mig amb sabor profund a fruites del bosc i regust de fusta de roure”, però que a nosaltres ens sonaria de la següent manera:
“Es trac – ta dun-vi decos –mich am-sa-bor pro-fun afru – ites del-bos i re-gus de fus-ta de ro –ure”.
Perquè això ho fa a través d’un sistema d’ infraroigs capaç de diferenciar una sèrie de vins i detectar les seues característiques. De moment només arriba a una dotzena de vins... Afortunadament.
En quant a la traducció dels lladrucs dels cànids, la cosa té més substància i baves (de la llengua de l’animal de quatre potes i “millor amic de l’home”?), perquè els científics amollen una cosa com aquesta:
“Hi ha diferències de context entre els distints tipus de lladruc, però cal molt més treball per a determinar quin estat emocional i quines característiques es corresponen amb cada raça”, la qual cosa significa que ¿estant parlant realment de gossos o, pel contrari, això mateix ho podríem aplicar a determinades persones, prescindint com és natural de les races?. En definitiva crec, modesta i poc científicament, que en el món de la ciència també existeixen els “freakies”. Jo aplicaria una màxima que tant val per a la relació matrimonial com per a l’animal:
“La base apropiada per al matrimoni, i la relació “home-gos”, és la mútua incompensió”.

"Esto no es música"

“Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas”, del filòsof José Luis Pardo, és un llibre de recent aparició, en què es fa una reflexió sobre la relació entre la música pop i la transformació del pensament occidental al llarg de la segona meitat del segle XX i el que portem d’aquest XXI. La idea s’inicia a partir de la portada del mític disc dels Beatles “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, on es poden veure fins un total de 71 persones i personatges, d’allò més variats i curiosos. Un autèntic “melting pot”, una reunió eclèctica, que podria semblar o aparentar una certa confusió cultural o ideològica. Però, per a mi no ho és. Tot el contrari, pense que eixe “batibull, poti-poti o barreja”, el que realment deixa palès és un compendi bigarrat d’allò que s’entén com unes personalitats interessades en totes les parts de la societat, a l’estil de l’home del Renaixement, encarnat sobretot en la figura immensa de Leonardo. De tal manera que escriptors com Edgar Allan Poe, Aldous Huxley, Oscar Wilde o Lewis Carroll comparteixen espai amb còmics com Marlon Brando, Marilyn Monroe, Stan Laurel i Oliver Hardy (“El gordo y el flaco”, com els coneixíem a Espanya), Marlene Dietrich, Tony Curtis o Mae West, poetes com Dylan Thomas, músics com Stockhausen, Bob Dylan o Stuart Sutcliffe (el cinquè Beatle que va morir l’any 1962
a Hamburg, d’una hemorràgia cerebral), polítics britànics com Robert Peel, el fundador dels populars Bobbies, la policia de barri britànica), personatges “atípics”, com l’explorador Larry Livingstone, Johnny Weissmuller, el Tarzán per excel·lència, William Burroughs, un dels pares de la Beat Generation, o els pensadors Carl Gustav Jung o Karl Marx. I junt a tots ells, líders religiosos o espirituals d’origen hindú (de molta influència en aquells moments de Jonn, Ringo , Paul i sobretot George, els quals havien passat una llarga temporada a l’Índia, a la recerca del seu “jo intern”.
Va ser una època, que com diu José Luis pardo, pensàrem , tot i que per una estoneta, que la igualtat n’era possible, vivíem en l’inici de l’estat del benestar i la utopia, ingènua això sí, era “assequible”. Tot, o quasi tot, es va esvanir com en un somni. Però, en contraposició al títol de José Luis Pardo... Esto si es música...She’s leaving home, la recerca de la felicitat amb els violins de fons, les cordes i el toc hindú del sitar de Within you Without you, el barroquisme de For the benefit of Mr.Kite, el missatge esperançador de With a little help from my friends, una cançó feta a la mesura d’un secundari com Ringo Starr, la complexitat conceptual i musical de A day in the life, o l’alegria que desprèn la Banda dels Cors Solitaris del sergent Pepper’s.
Els Beatles són la banda sonora de l’estat del benestar, perquè varen contribuir amb la seua música a que triomfara el projecte de redistribució –parcial- de riquesa i accés –limitat- a la felicitat. Per als que procedim de les classes humils i que lluitarem per eixe projecte, sempre viurà en la nostra memòria.

Quina política lingüística?

Toni Mollà, doctor en sociologia, llicenciat en periodisme i amic, va presentar públicament el seu últim llibre “Quina política lingüística?” (Edicions Bromera, 2007), on es recullen articles publicats els darrers 20 anys, al voltant del procés de normalització? lingüística, i la voluntat decidida i ferma de fomentar el debat. L’acte va tindre lloc a Ca Revolta, una antre d’eixos que podríem anomenar un “niu de rojos catalanistes”, un espai públic on encara podem manifestar idees i propostes, tot i que no tinguem massa ressò en la societat. “L’akelarre” socio- lingüístic va estar presentat per Rafa Xambó, sociòleg i cantant, Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme i català del Principat en procés de valencianització en el bon sentit de la paraula i Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, el projecte civil més important produït al País Valencià en els últims 20 anys. L’anàlisi acadèmic i rigorós el deixe en les mans i la intel·ligència dels més preparats. Jo em limitaré a contar que d’un acte àrid com és el de la presentació d’un llibre de sociolingüística va haver espai per al bon humor, el bon rotllo, propiciat per l’agilitat mental i les ocurrències dels participants (p.e. a València en aquestos moments no és possible una premsa satírica, perquè eixe lloc ja l’ocupa la premsa “seriosa”) i assistents (amics, coneguts i públic en general), i les propostes per a evitar la progressiva substitució del valencià pel castellà. En eixe sentit, em quede amb dos coses que va dir Toni:

1ra. Allò que cal és fer-ne política, l’afegitó “lingüística, sanitària o social” és irrellevant,

i 2ona. L’important són les persones, no la llengua ni cap altre senyal d’identitat sempre i quan s’utilitze per a dividir i no per a cohesionar la societat, cada vegada més fragmentada, entre d’altres raons pels fenòmens actuals de l’emigració, les diferències econòmiques i el progressiu “analfabetisme funcional”, on els indexs de lectura són preocupants. Des d’eixe punt de vista, em sembla molt encertat, a banda de graciós, l’opinió del professor Gómez Mompart que “la normalització d’una llengua ho serà quan se considere “útil”. És a dir, una llengua que ens valga per a “lligar”, siga “glamurosa” i estimada social i econòmicament. Per exemple, que dir una frase com aquesta: “El teu somriure, enigmàtic com el de la Monalisa , em posa a cent... ho sabies?” es considere “normal”, s’entenga i no moga a la commiseració de l’interlocutor/@. Així és com serem un país normal i tindrem una llengua normalitzada. O no. Ves a saber.

Canvi de nom

El CVC (Consell Valencià de Cultura) acaba d’encetar l’any amb una proposta que, amb tota probabilitat, farà que mai més ens preocupem per la rendibilitat social, cultural i econòmica d’aquesta institució quasi benèfica (almenys per als seus membres). La proposta és el canvi de nom de la Plaça de l’Ajuntament actual per Plaça de Jaume I, en homenatge al 800 aniversari del seu naixement. Si tenim en compte els reiterats canvis de nom que ha sofert l’esmentada plaça... Baixada de Sant Francesc (descripció quasi geogràfica), Emilio Castelar ( l’opció pel parlamentarisme i l’eloqüència), del Caudillo (Por la Gracia de Dios) o l’efímera País Valencià (intent frustrat per una societat moderna i oberta) entre d’altres, haurem de concloure que els noms també reflecteixen en part, tot i que de manera superficial, els canvis històrics i polítics d’aquesta ciutat i aquest país. Però haig de dir que eixos canvis registren la incongruència i la incoherència d’una societat un pèl immadura i amnèsica, històrica i políticament. Afortunadament tenim el CVC i al seu capdavant un tal Ricardo Bellveser, que a més atresora els mèrits afegits de membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (reuneix els requisits bàsics... té quasi tantes faltes d’ortografia i de sintaxi com un alumne de l’ESO) i gran comunicador cultural en la TV Valenciana, on presenta? Un programa de referència titulat “Encontres”, on el gran miracle és “encontrar” algú que el veja. Parafrasejant Oscar Wilde: “Totes les “places” viuen en la història gràcies als seus anacronismes”.

"Si vols continuar essent estimat...fes sempre allò que els altres esperen que faces..."

"Si vols continuar essent estimat... fes sempre
allò que els altres esperen que faces..."

Amb aquest títol deliberadament llarg vull expressar, fer pública, una reflexió que fa temps em va rondinant pel cap. El nostre cercle més o menys pròxim quasi sempre espera que tu faces i digues allò que ell considera que és el més adequat, just i convenient en cada moment. El “problema” rau en què allò “adequat, just i convenient” és, en moltes ocasions, adequat, just i convenient només per a ells. Per tant haurien, hauríem, de tenir en compte que per a saber-ho tot d’un mateix, cal conèixer també tot o quasi tot, dels altres.
Ja sé, em faig càrrec, que això és bastant difícil... però, jo crec, que en el fons és més senzill del que ens imaginem i ens han fet creure.
En definitiva...si volem comprendre els altres, haurem de potenciar el nostre individualisme. Tot i que semble una contradicció, penseu una mica, i veureu que si es fa amb sinceritat i honestedat... és un camí encertat.
Tot i això, admet que puc estar equivocat. Promet reconèixer-ho davant un argument més convincent. Al remat, ningú “no som perfectes”.

"Sobre nosaltres"

- El País Valencià serà “civilitzat” o no serà.

- Els valencians posseeixen el miraculós efecte de transformar la realitat en anècdota.

- No desitge canviar res de València, del País Valencià, llevat dels valencians.

- La “intel·ligència” de València està quasi sempre absent. Es perd, ben a sovint, en absurdes, estúpides i estèrils discussions de filòlegs de mercat, “teo-conservadors” de sagristia, i polítics de “regional preferent”. Estem dominats pels fanàtics.

- Els valencians mai no reconeixen una descripció acurada. Són més espavilats que intel·ligents, més interessats que pragmàtics i “cridaners sorollosos” que posseïdors d’un esperit crític.

- El problema d’alguns valencians no és que siguen “analfabets funcionals”, és que estan orgullosos de ser-ho.

- Molts valencians són tan “visibles”, que una vegada els has vist –i escoltat- mai més se recorden.

- Estar en desacord amb les tres quartes parts dels valencians, és un dels principals elements de la sensatesa i el trellat, un estímul per a seguir avant en els moments d’incertesa ètica, com són els actuals.

- Els valencians semblem valencians, parlem com valencians, tenim cara de valencians... però no ens equivoquem... som valencians.
Què hi farem!, si fa no fa... això és el que hi ha.

L'egoisme de l'església catòlica

"L’egoisme no és viure com un vol, més be és exigir als altres que visquen com un vol".

Pel que es veu, això és el que entén l’església catòlica espanyola com va demostrar en la concentració-miting-homilia que va protagonitzar el diumenge passat a Madrid, on dos cardenals recalcitrants, reaccionaris, mentiders i deshonestos, com Rouco Varela i Garcia Gasco, van afirmar, sense el més mínim pudor, que els drets humans i la democràcia a Espanya pateix un retrocés, perquè no es dona suport a la seua manera d’entendre la família i les relacions humanes. Eixos exabruptes, fora de lloc i sense fonament, deurien tindre resposta per part del govern i de la societat civil. En primer lloc, la jerarquia sap que viu del finançament de l’estat. És a dir de tots els ciutadans, fins i tot, els que no som creients i els d’altres confessions –tan inútils com la catòlica -, i per tant deuríem exigir una revisió del Concordat amb una església que després d’haver donat suport a una dictadura com la franquista, vinga ara a reclamar respecte per la democràcia... Ells!!!... Déu meu! Quanta hipocresia.
Per tant es fa necessari, pel be d’una convivència civilitzada, educada i justa, una societat laica, on es respecte l’egoisme, ben entès, de viure com un vol i no la imposició d’una “secta religiosa” per molt nombrosa que siga, del seu model de vida. El que em sorprèn és que, encara, una obvietat com eixa siga matèria de discussió. La religió, totes, continuen essent un retrocés per a l’avanç de la societat. Ells ho saben, i esgotaran tots els recursos al seu abast –que són molts-, per a frenar l’impuls d’una convivència basada en la llibertat. La de tots. No només la d’ells.

L'equivació com a metàfora

Llegit a la premsa d’avui: “Els metges operen a una dona el genoll equivocat”. La dona, veïna de Dénia, entrà al quiròfan per a operar-se el genoll dret i va eixir amb l’esquerre que estava sa, intervingut. Doncs, si això ho traslladem a la societat valenciana actual, podríem extreure la mateixa conclusió: Els ciutadans penalitzen i fan una operació de càstig contra les actituds netes i honestes, sanes en sentit mèdic, encara que una mica anèmiques i deixen com està, fan la vista grossa, aquelles iniciatives i maneres de “poca-sòltes”, desvergonyides i fraudulentes. Saber quin és el genoll equivocat està a l’abast de tot aquell que tan sols tinga els ulls i la ment oberts i un mínim criteri crític.
Que això no és molt corrent?. I tant, però que hi podem fer?...
Podem fer moltes coses, no oblidar les cares d’aquestos “paios” i a la mínima ocasió fer-los veure que sabem allò que han fet en els últims temps, i guardar-lo en la memòria col·lectiva per a que no ens tornen a operar el genoll que no toca.

De nou la "justícia"

Bertolt Brecht

Si fa uns dies manifestava la meua desconfiança en la justícia, o millor dit, desconfiança en les persones encarregades d’adminstrar-l a. Ara l’escepticisme cap a eixe col·lectiu és més gran encara, si cap. Les causes poden ser anecdòtiques, perquè tan sols venen a confirmar i/o ratificar l’opinió que tinc del susdit col·lectiu. El nou canvi de jutge a Nules, i van vuit –el que jutja el cas Fabra-, i l’episodi protagonitzat per Roberto García Calvo, magistrat del Tribunal Constitucional , adscrit al sector conservador són els últims.

Aquest magistrat ha tingut un “incident” de trànsit i ha tret a relluir l’autèntic tarannà de la dreta judicial, social i política espanyola.

L’honorable jutge ha rescatat dos empentes d’aquesta fauna. Primer: aquella memorable frase “Ud. No sabe con quién está hablando, soy un juez”, i segona: ha tret, sense complexes, una “pipa” amenaçant l’adversari automobilístic amb pegar-li un tir. Edificant i ...revelador.

Bé, com deia Bertolt Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”.

Jo diria encara més, a alguns jutges, evidentment hi haurà excepcions, ningú els pot induir a comportar-se com persones humanes.

"Conèixer és estimar?"

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.