Quina política lingüística?

Toni Mollà, doctor en sociologia, llicenciat en periodisme i amic, va presentar públicament el seu últim llibre “Quina política lingüística?” (Edicions Bromera, 2007), on es recullen articles publicats els darrers 20 anys, al voltant del procés de normalització? lingüística, i la voluntat decidida i ferma de fomentar el debat. L’acte va tindre lloc a Ca Revolta, una antre d’eixos que podríem anomenar un “niu de rojos catalanistes”, un espai públic on encara podem manifestar idees i propostes, tot i que no tinguem massa ressò en la societat. “L’akelarre” socio- lingüístic va estar presentat per Rafa Xambó, sociòleg i cantant, Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme i català del Principat en procés de valencianització en el bon sentit de la paraula i Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, el projecte civil més important produït al País Valencià en els últims 20 anys. L’anàlisi acadèmic i rigorós el deixe en les mans i la intel·ligència dels més preparats. Jo em limitaré a contar que d’un acte àrid com és el de la presentació d’un llibre de sociolingüística va haver espai per al bon humor, el bon rotllo, propiciat per l’agilitat mental i les ocurrències dels participants (p.e. a València en aquestos moments no és possible una premsa satírica, perquè eixe lloc ja l’ocupa la premsa “seriosa”) i assistents (amics, coneguts i públic en general), i les propostes per a evitar la progressiva substitució del valencià pel castellà. En eixe sentit, em quede amb dos coses que va dir Toni:

1ra. Allò que cal és fer-ne política, l’afegitó “lingüística, sanitària o social” és irrellevant,

i 2ona. L’important són les persones, no la llengua ni cap altre senyal d’identitat sempre i quan s’utilitze per a dividir i no per a cohesionar la societat, cada vegada més fragmentada, entre d’altres raons pels fenòmens actuals de l’emigració, les diferències econòmiques i el progressiu “analfabetisme funcional”, on els indexs de lectura són preocupants. Des d’eixe punt de vista, em sembla molt encertat, a banda de graciós, l’opinió del professor Gómez Mompart que “la normalització d’una llengua ho serà quan se considere “útil”. És a dir, una llengua que ens valga per a “lligar”, siga “glamurosa” i estimada social i econòmicament. Per exemple, que dir una frase com aquesta: “El teu somriure, enigmàtic com el de la Monalisa , em posa a cent... ho sabies?” es considere “normal”, s’entenga i no moga a la commiseració de l’interlocutor/@. Així és com serem un país normal i tindrem una llengua normalitzada. O no. Ves a saber.

Canvi de nom

El CVC (Consell Valencià de Cultura) acaba d’encetar l’any amb una proposta que, amb tota probabilitat, farà que mai més ens preocupem per la rendibilitat social, cultural i econòmica d’aquesta institució quasi benèfica (almenys per als seus membres). La proposta és el canvi de nom de la Plaça de l’Ajuntament actual per Plaça de Jaume I, en homenatge al 800 aniversari del seu naixement. Si tenim en compte els reiterats canvis de nom que ha sofert l’esmentada plaça... Baixada de Sant Francesc (descripció quasi geogràfica), Emilio Castelar ( l’opció pel parlamentarisme i l’eloqüència), del Caudillo (Por la Gracia de Dios) o l’efímera País Valencià (intent frustrat per una societat moderna i oberta) entre d’altres, haurem de concloure que els noms també reflecteixen en part, tot i que de manera superficial, els canvis històrics i polítics d’aquesta ciutat i aquest país. Però haig de dir que eixos canvis registren la incongruència i la incoherència d’una societat un pèl immadura i amnèsica, històrica i políticament. Afortunadament tenim el CVC i al seu capdavant un tal Ricardo Bellveser, que a més atresora els mèrits afegits de membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (reuneix els requisits bàsics... té quasi tantes faltes d’ortografia i de sintaxi com un alumne de l’ESO) i gran comunicador cultural en la TV Valenciana, on presenta? Un programa de referència titulat “Encontres”, on el gran miracle és “encontrar” algú que el veja. Parafrasejant Oscar Wilde: “Totes les “places” viuen en la història gràcies als seus anacronismes”.

"Si vols continuar essent estimat...fes sempre allò que els altres esperen que faces..."

"Si vols continuar essent estimat... fes sempre
allò que els altres esperen que faces..."

Amb aquest títol deliberadament llarg vull expressar, fer pública, una reflexió que fa temps em va rondinant pel cap. El nostre cercle més o menys pròxim quasi sempre espera que tu faces i digues allò que ell considera que és el més adequat, just i convenient en cada moment. El “problema” rau en què allò “adequat, just i convenient” és, en moltes ocasions, adequat, just i convenient només per a ells. Per tant haurien, hauríem, de tenir en compte que per a saber-ho tot d’un mateix, cal conèixer també tot o quasi tot, dels altres.
Ja sé, em faig càrrec, que això és bastant difícil... però, jo crec, que en el fons és més senzill del que ens imaginem i ens han fet creure.
En definitiva...si volem comprendre els altres, haurem de potenciar el nostre individualisme. Tot i que semble una contradicció, penseu una mica, i veureu que si es fa amb sinceritat i honestedat... és un camí encertat.
Tot i això, admet que puc estar equivocat. Promet reconèixer-ho davant un argument més convincent. Al remat, ningú “no som perfectes”.

"Sobre nosaltres"

- El País Valencià serà “civilitzat” o no serà.

- Els valencians posseeixen el miraculós efecte de transformar la realitat en anècdota.

- No desitge canviar res de València, del País Valencià, llevat dels valencians.

- La “intel·ligència” de València està quasi sempre absent. Es perd, ben a sovint, en absurdes, estúpides i estèrils discussions de filòlegs de mercat, “teo-conservadors” de sagristia, i polítics de “regional preferent”. Estem dominats pels fanàtics.

- Els valencians mai no reconeixen una descripció acurada. Són més espavilats que intel·ligents, més interessats que pragmàtics i “cridaners sorollosos” que posseïdors d’un esperit crític.

- El problema d’alguns valencians no és que siguen “analfabets funcionals”, és que estan orgullosos de ser-ho.

- Molts valencians són tan “visibles”, que una vegada els has vist –i escoltat- mai més se recorden.

- Estar en desacord amb les tres quartes parts dels valencians, és un dels principals elements de la sensatesa i el trellat, un estímul per a seguir avant en els moments d’incertesa ètica, com són els actuals.

- Els valencians semblem valencians, parlem com valencians, tenim cara de valencians... però no ens equivoquem... som valencians.
Què hi farem!, si fa no fa... això és el que hi ha.

L'egoisme de l'església catòlica

"L’egoisme no és viure com un vol, més be és exigir als altres que visquen com un vol".

Pel que es veu, això és el que entén l’església catòlica espanyola com va demostrar en la concentració-miting-homilia que va protagonitzar el diumenge passat a Madrid, on dos cardenals recalcitrants, reaccionaris, mentiders i deshonestos, com Rouco Varela i Garcia Gasco, van afirmar, sense el més mínim pudor, que els drets humans i la democràcia a Espanya pateix un retrocés, perquè no es dona suport a la seua manera d’entendre la família i les relacions humanes. Eixos exabruptes, fora de lloc i sense fonament, deurien tindre resposta per part del govern i de la societat civil. En primer lloc, la jerarquia sap que viu del finançament de l’estat. És a dir de tots els ciutadans, fins i tot, els que no som creients i els d’altres confessions –tan inútils com la catòlica -, i per tant deuríem exigir una revisió del Concordat amb una església que després d’haver donat suport a una dictadura com la franquista, vinga ara a reclamar respecte per la democràcia... Ells!!!... Déu meu! Quanta hipocresia.
Per tant es fa necessari, pel be d’una convivència civilitzada, educada i justa, una societat laica, on es respecte l’egoisme, ben entès, de viure com un vol i no la imposició d’una “secta religiosa” per molt nombrosa que siga, del seu model de vida. El que em sorprèn és que, encara, una obvietat com eixa siga matèria de discussió. La religió, totes, continuen essent un retrocés per a l’avanç de la societat. Ells ho saben, i esgotaran tots els recursos al seu abast –que són molts-, per a frenar l’impuls d’una convivència basada en la llibertat. La de tots. No només la d’ells.

L'equivació com a metàfora

Llegit a la premsa d’avui: “Els metges operen a una dona el genoll equivocat”. La dona, veïna de Dénia, entrà al quiròfan per a operar-se el genoll dret i va eixir amb l’esquerre que estava sa, intervingut. Doncs, si això ho traslladem a la societat valenciana actual, podríem extreure la mateixa conclusió: Els ciutadans penalitzen i fan una operació de càstig contra les actituds netes i honestes, sanes en sentit mèdic, encara que una mica anèmiques i deixen com està, fan la vista grossa, aquelles iniciatives i maneres de “poca-sòltes”, desvergonyides i fraudulentes. Saber quin és el genoll equivocat està a l’abast de tot aquell que tan sols tinga els ulls i la ment oberts i un mínim criteri crític.
Que això no és molt corrent?. I tant, però que hi podem fer?...
Podem fer moltes coses, no oblidar les cares d’aquestos “paios” i a la mínima ocasió fer-los veure que sabem allò que han fet en els últims temps, i guardar-lo en la memòria col·lectiva per a que no ens tornen a operar el genoll que no toca.

De nou la "justícia"

Bertolt Brecht

Si fa uns dies manifestava la meua desconfiança en la justícia, o millor dit, desconfiança en les persones encarregades d’adminstrar-l a. Ara l’escepticisme cap a eixe col·lectiu és més gran encara, si cap. Les causes poden ser anecdòtiques, perquè tan sols venen a confirmar i/o ratificar l’opinió que tinc del susdit col·lectiu. El nou canvi de jutge a Nules, i van vuit –el que jutja el cas Fabra-, i l’episodi protagonitzat per Roberto García Calvo, magistrat del Tribunal Constitucional , adscrit al sector conservador són els últims.

Aquest magistrat ha tingut un “incident” de trànsit i ha tret a relluir l’autèntic tarannà de la dreta judicial, social i política espanyola.

L’honorable jutge ha rescatat dos empentes d’aquesta fauna. Primer: aquella memorable frase “Ud. No sabe con quién está hablando, soy un juez”, i segona: ha tret, sense complexes, una “pipa” amenaçant l’adversari automobilístic amb pegar-li un tir. Edificant i ...revelador.

Bé, com deia Bertolt Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”.

Jo diria encara més, a alguns jutges, evidentment hi haurà excepcions, ningú els pot induir a comportar-se com persones humanes.

"Conèixer és estimar?"

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.

Sèrie Els petits objectes (II)

"El pendrive o pintxo"

D’entre els petits objectes tecnològics de recent aparició, el pendrive o pintxo o clauer, en la seues accepcions populars, és un dispositiu ben útil de debò. Es tracta d’un emmagatzematge d’informació (de text, gràfica i audiovisual) realment sorprenent. També se’l coneix com port USB (d’Universal Serial Bus en anglès). Aquest petit objecte ha vingut a substituir al “disquete”, una cosa que ja ha passat al museu de la prehistòria tecnològica. En aquest camp, si que es fa real aquell vell “slogan”: Les ciències avancen que és una barbaritat.
L’invent utilitza una memòria flash, i segons diuen els que entenen (jo no sóc un d’ells) por retenir les dades durant deu anys i escriure’s un milió de vegades. En fi, que és petit en la dimensió, però gran en el contingut. Tan gran que, llegint les característiques tècnics, semblen més preparats que algunes persones. Per exemple diuen: “són immunes a “las rayaduras y los polvos” i que en molts casos poden sobreviure a abusos ocasionals com ara colps, caigudes, xafades, passades per la rentadora (fins i tot amb llegiu per a roba de color) o esquitxades de cafè o cervesa. I això ho fa ideal per al transport personal de dades, arxius de treball o dades personals i íntimes, als que vols accedir des de llocs diversos".
I ara feu-vos la següent pregunta: ¿tindries la mateixa confiança amb una persona del teu entorn familiar o amical per a desenvolupar aquesta delicada tasca? Si tens dubte a l’hora de triar entre un pendrive o el teu cunyat, per exemple, és que encara et queda una mica de sensibilitat... cibernètica.

Els jutges i la "justícia"

El jutge de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 € de multa per injúries a la Corona (cremar fotos del rei), estaven “obligats” a parlar en espanyol en lloc de català, en el judici celebrat el passat 20 de novembre a Madrid. Fins ací els fets. Ara la interpretació. Segons aquest representant de la “Justícia?”, La “Ley Orgánica del Poder Judicial” li permet exigir que declaren en castellà a persones a ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. Resulta sorprenent que un “jutge”, segurament defensor a ultrança de la constitució, avantpose una llei orgànica a la Carta Magna. A més aquest pintoresc jutge ignora –o obvia- que l’Audièncial Nacional, on se suposa que imparteix justícia, du reconeixent el dret dels acusats des de l’any 1977 a declarar en el idioma que millor sàpiguen expressar-se per a defensar-se.
Aquest fet ve a sumar-se als últims actes jurídics protagonitzats pel col·lectiu dels impartidors de justícia. Bloqueig polític del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, sentències estrambòtiques com les de Grande Marlaska en el cas del Yak 42, la “conya” dels set o son vuit? jutges que han passat per Nules, on se suposa que se substancien tots els casos de irregularitats i presumptes corrupcions de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, els jutges “estrella” Baltasar Garzón i Javier Gómez Bermúdez, aquest últim amb esposa ·”escrividora” sobre la sentència de l’11M, el president del Tribunal Suprem, un tal Hernando, que sembla un militant més del PP...
En fi, per a què seguir?. Avui m’he posat massa trascendent...
però en aquests moments et pares a pensar que desprès dels aparents avanços i progressos de la societat... et trobes amb dos institucions... com la judicial i l’eclesiàstica, tan parcials i desprestigiades, sempre a l’auxili de la dreta més rància i reaccionària i espanyola, que et tornes, encara més, escèptic sobre la possibilitat d’una vertadera societat democràtica.