Preguntes existencialistes ... que existeixen

Quantes vegades, sense altra cosa millor que fer, no ens hem preguntat segons quines bajanades?.

Per exemple, en un examen de Metafísica si mires dins de l’ànima del teu company de pupitre... això és copiar?

O altra.. perquè de vegades diguem malícia a un acte d’alguna persona, quan en realitat no és mes que estupidesa congènita?

Si fas un curs de lectura ràpida i et llegeixes el “llibre” d’Aznar, tardaries dos segons en saber que va d’España?

Perquè pensem que les nostres fotografies cometen una injustícia?
Són igual que nosaltres.

Perquè alguns xiquets fins a certa edat, pensen que el seu nom és “Calla’t”?

I ara un reflexió final sobre la gravetat –la llei de- ... perquè tenim el mateix que fa vint anys, només que ara està tot un poc més avall?

Estadístiques i mentides

Existeixen tres classes de mentides, a saber, les dolentes, les pitjors i les estadístiques. En l’antiguitat, vull dir més antic que ara mateix, com que no existia la “Ciència” estadística se tirava ma de les mentides. Amb resultats semblants, cal dir sense possibilitat d’equivocació. I qui, en l’actualitat, utilitza les estadístiques, enquestes o sondeigs?... Efectivament, els polítics, que les gasten com un borratxo fa servir un pal de la llum: més com un suport per a continuar en posició vertical, que no pas com a il·luminació de l’estat social que s’ha consultat. Les estadístiques també són com la massa de la pizza, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb elles. El problema és que com tenen tan “poquetes llums” i els ingredients que posen a la pizza són de tan mala qualitat, els ciutadans els enviem “a fer estadístiques”.
Jo, el que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.

Un conte imaginat

Un home desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna ha estat nomenat conseller de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu a si mateix:

-Analitzem la situació, una cacatua, paradalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un forense, pose per cas?.

-No, es respon sens dubte de cap classe. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Donat que amb une fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, el tindríem pagat, doncs jo no tinc cap dubte. I vostès...?

4 preguntes de cap de setmana

Existeix un món invisible?

Sí, i és millor que el visible. En cas contrari, millor apaguem la llum.

És possible la comunicació amb fantasmes?

I tant!. Ho fem tots, i si no pegueu un colp d’ull al vostre voltant i us adonareu de quants “fantasmes” ens parlen. Oi que ho teniu clar?

L’esperit pot abandonar el nostre cos?

Sí, i fins i tot, moltes vegades se’n va a demanar una pizza. Serà un esperit, però també passa gana.

I desprès de la mort, ¿segueix essent possible afaitar-se?

No, perquè és millor deixar-se barba. Afaitar-se eternament deu ser molt cansat.

"Ningú no plorarà per Ansar"

Ansar firmava llibres? dirigits a un jove de nom Santiago y Cierra España, en un estat meitat ensopiment, meitat depressió paranoica. Al carrer, onades de dones d’edat avançada amb el cardat de perruqueria, homes triomfadors amb vestit d’Ermenegildo Zegna, i joves que nasqueren vells, uniformats de Lacoste. El soroll del tràfic era ensordidor, i a més a més España s’estava enfonsant.
“Mireu-me, va dir Ansar. Tinc cinquanta tres anys, un bigoti, una “meleneta” i un somriure de ratolí. Em queda tan poc de temps i tantes coses per fer. Entre les classes –magistrals- a la Universitat de Georgetowwwnnnn, assessorar Rupert Murdoch, ser el gran munyidor intel·lectual de la FAES, escriure llibres que passaran a la història (de l’oblit) i ser el marit de la Botella i el sogre de l’Agaggggg!, quasi no em queda espai per salvar España. De manera que he decidit anar-me’n. I tinc dos opcions: una muntanya llunyana o un desert remot”.
I en això que va sorgir una veu des de el fons de la sala que va dir... Ansar tens una tercera opció molt millor per a tu. Però, sobretot, per a tots nosaltres. Els astrònoms parlen d’un nou planeta deshabitat anomenat XPANIA. Està tan lluny de la Terra que viatjant a la velocitat de la llum tardaries sis milions d’anys per arribar-hi, tot i que s’està construint una nova via ràpida de l’AVE, passant per l’ensorrament de Barcelona, i t’estalviaries hora i mitja de trajecte. Com que la temperatura exterior és 400 graus sota zero, no podries passejar i podries aprofitar el temps per maquinar com salvar el planeta del malvat emperador Minz. Et podries convertir en un nou Flash Gordon, venjador galàctic. Només tindràs un problema, com que no existeix la gravetat, això que tant t’agrada a tu, igual no sobrevius.
Definitivament “Ningú no plorarà per Ansar”.

"Si els abstractes foren dentistes"

En cas –improbable- que un dentista haguera triat el camí de l’art, les dentadures de més d’un i una serien pròtesi impossibles que hagueren fet de la boca humana un instrument mancat de precisió. El procés de mastegament d’aliments es convertiria en un esforç titànic. Entre altres coses perquè la dimensió deformada dels queixals no cabrien en unes genives incapaces d’acollir res més. Per sort, els dentistes es dediquen a destrossar-nos la dignitat i la butxaca. Més o menys, com certs polítics i presumptes periodistes que pretenen crear dentadures postisses tan deformades que no caben en la realitat. En la realitat del sentit comú, és clar.
Si teniu cap dubte, observeu si més no, les reaccions ¡encara! sobre l’11 M, la sentència, i les interpretacions retorçudes sobre la resolució judicial. Doncs, aquestos polítics...Rajoy, Acebes, Zaplana i predicadors de la catàstrofe perpètua... Pedro Jeta Ramírez, Federico Jiménez Losantos, César Vidal i els confidencials digitals d’ultradreta (quasi tots) semblen dentistes desequilibrats amb tendències destructives.
Aturem els dentistes que es carreguen més dents que no pas en salven i aturem també la fauna de salvatges que volen carregar-se la boca sencera i el que tenim al damunt, el cap. Aturem-los, xe!.

Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...
Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

"Rajoy tiene un primo"

Fins ara sabia que el presumpte líder de l’oposició, Mariano Rajoy, tenia una bandera amb la que se embolcallava la barba i el “puro”. Ara resulta que també te “un primo” que és de Sevilla i científic. Pel que sembla, Marianico no. Ell és gallec i la ciència i el canvi climàtic li importen – ho diré amb tota l’elegància- una poca merda fregida. Per a que hem de pensar en la ciència i els possibles efectes de quedar fregits com uns calamars a la romana el proper estiu o convertir-nos en uns glaçonets per a refredar el “güisqui”, si encara podem urbanitzar el territori que ens quede?...

Això sempre que sobrevisquen tipus com El Pocero et fan una ciutat en mig del no res, Camps que reclamarà els transvasament de l’Amaçones i el mateix Rajoy que li pegarà foc al seu “puro” fregant dos pedres al crit de “Unga, Unga... España se rompe, primo!”.

"Dilema"

Més que en cap altre moment de la meua història, m’encare amb un dilema: sóc alguna cosa més que una “patata”... genèticament parlant?. Els millors ordinadors del món són menys sofisticats que el cervell d’una formiga, per tant perquè m’he de preocupar per no arribar a l’altura d’una pastanaga o un ratolí de laboratori. També és cert que això mateix podem dir-ho de molts dels nostres parents. Sort que només els hem d’aguantar en cerimònies tràgiques com ara soterrars o casaments. La ciència i la història tenen alguna cosa en comú?... Segons diuen els científics tot va començar amb un esclafit còsmic, fet que han aprofitat els historiadors per a esclafar-nos els fets ocorreguts de manera que ens rebente el cap i el sentit comú.
I jo...? doncs em trobe a la deriva en un cosmos personal on he perdut l’interès pels planetes coneguts i encara no he arribat a les galàxies més properes. Això, unit a la pèrdua de l’encanteri que em produïa la lluna en la meua condició d’expoeta, significa que, tal vegada, necessite una sacsejada galàctica. Això, o que algú em convide aquesta nit a sopar.

"Temps"

“Mentre dormiu us creix la barba; això és el temps”. Això és el que deia Joan Fuster al seu “Diccionari per a ociosos”. Com que dit així, i ara, és una mica discriminatori i masclista, el completaré amb un altre exemple capil·lar: “Entre depilació i depilació creix un espai de pèls i temps”. Aquesta és meua.

Temps era temps, és a dir que eixe concepte és l’espai que viu en els nostres records. Dedicats com estem per a guanyar-nos els fesols, mai no disposem del temps necessari per a fer allò que volem fer, o que volem deixar passar. En realitat tenim possibilitats de comprar moltes coses, vull dir objectes i possessions, però ¡ai! ni el temps ni l’amor estan en venda: passen com els rius i mai ens podem banyar en la mateixa aigua.