Elogi a la simplicitat

És ben sabut, o això crec jo, que vivim un temps convuls i de gran complexitat, és per això que, a instàncies de la meua amiga i també companya de treball Rosa Brines, vull fer un elogi a la simplicitat que no de la simplicitat i, molt menys encara, de la ximpleria. Veges tu, que estic intentant fer un elogi a la simplicitat i m’estic clavant en un jardí que a vore com me n’isc sense xafar les flors. Bé, la idea argumental seria la següent: la vida actual ens fa viure de pressa i saber de coses que creiem que són molt importants com ara les aplicacions d’un iphone, tu eres més de facebook o twitter? o entendre les claus de l’economia que ens té a tots acollonits i horroritzats... estem a la vora del precipici o de l’abisme i ens en anem a pegar una hòstia o bac que quedarem fets “fosfatina”, i com no tenim ni idea, ens inunda el desassossec i l’ansietat. Contra això recomane menys Prozac i més conyac, o “guisqui”, tant se val.
M’han parlat d’un llibre que es titula El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. No l’he llegit, però em val per a dir: perquè no tractem de viure com si només ens quedara un minut?., perquè no deixem de complicar les coses més senzilles com ara l’amor, l’amistat, l’estima, el treball, el divertiment ...i , simplement, gaudim amb tota la simplicitat més elemental i natural?. I acabe amb aquest senzill refrany “El savi sap que no sap, el “bobo” creu que ho té tot al cap”. Simplicitat indiscutible.

Brangelina

Si hi ha una parella en el món del cinema que enlluerna més que els focus i les cameres no és altra que la formada per Brad Pitt i Angelina Jolie. Guapos, rics, triomfadors, més o menys compromesos, tenen sis fills, tres adoptats... i tot i que ja no són tant joves mantenen un atractiu quasi irresistible. Sembla una situació quasi idíl•lica... però és possible que tanta felicitat es puga acumular en dos persones?. Sempre hi haurà qui sospite d’alguna cosa oculta entre ells, què l’enamorament, és a dir l’estat d’alienació mental transitòria, siga asimètric... I si fos així qui penseu que ha posat més en la relació Brad o Angelina, Angelina o Brd?. Tot açò no és més que enveja en un temps en què estem a la vora de l’abisme que va deixar escrit el poeta francès Charles Baudelaire?. Seria possible estendre eixe estat de felicitat superlativa a tothom o seria més raonable aspirar a un benestar econòmic, social i sentimental més modest?.
I jo què sé!!! Tantes preguntes i tan poques respostes. I això que sóc tant guapo, tan ric i tan triomfador com Brad Pitt... o més!!!.

Superman sense calçotets

Un personatge de còmic com Superman s’ha convertit, de manera involuntària, en la metàfora dels temps actuals. En la nova entrega cinematogràfica del seuperheroi, perd eixos calçotets rojos per damunt del pantaló que tanta passió han despertat. Ara apareixerà embotit en un tratge blau des del coll als peus. La metàfora és doble, per una banda és una constatació de que als ciutadans ens han “deixat en bragues” assotats per la crisi –estafa- que no hem provocat i dominats per un imaginari heroi de color blau com el color polític –neoliberal conservador- que domina el món.
Bo seria que passàrem a l’acció i reivindicarem els calçotets rojos com símbol de resistència contra la colla de delinqüents –polítics i econòmics- que ens han dut a aquesta penosa situació.
Volem Superman amb calçotets i de roig!!!.

Personatges del dia

Hui és un d’eixos dies que et dius a tu mateix que està tot fatal, fatal. La crisi (estafa) que no cessa, la incertesa sobre el futur, les preocupacions sobre amics, familiars i persones estimades –en alguns casos poden coincidir les tres categories fins i tot-, les poques ganes que tens de treballar, així d’avorrit em tenen, que s’acaba l’estiu (per queixar-me que no es quede res al tinter)... i no se quantes desgràcies més. Bé, doncs acabe de pegar un volt pels personatges del dia als diaris i em trobe un poc de tot. Vegem-ne:
Tres famosos, Matt Damon, Al Pacino i Paul McCartney ens conten que estaven fent l’11 de setembre de 2001, si home, aquell dia que caigueren les torres bessones i la seguretat occidental.
Per cert, s’han adonat de la cara que se li ha quedat a l’exbeatle, el “guaperas” del grup?. Ara s’assembla a una “güeleta” amb la cara arrugada. Un consol: els guapos envelleixen malament. Això que guanyem els lletjos.
Liz Taylor perquè se subhasten les seues joies, el seu gran amor junt a Richard Burton, per valor de 21 milions d’euros. No pense participar en la subhasta, per si algú tenia cap dubte. Amy Winehouse, que és notícia perquè “només” deixa una fortuna de 2 milions d’euros. Amb 27 anys i dos discos publicats... encara els pareix poc?. El príncep Charles d’Anglaterra que evoca els plats de la seua iaia. I jo que pensava que la venerable anciana vivia de la coneguda dieta dels gintònics. I per a acabar, el toc espanyol i pepero encapçalat per un cartell de luxe:
Esperanza Aguirre: “El que tiene boca se equivoca”, en referencia a la jornada setmanal dels mestres de 20 hores.
Maria Dolores Cospedal, el de eixe que es posa davant no sé d’on collons ha eixit: “Cospedal retiene la aportación para Dependencia”.
Esteban González Pons, què feliç és aquest home, sempre riu: “Crearemos 3 millones y medio de empleo porque craremos un millón de empresarios”. Podríem seguir, però he decidir concloure amb el somriure de González Pons, perquè que eixa animalada empresarial o et deixa exhaust o absolutament satisfet. Miren com veig la cosa de fatal, que desitge de tot cor que l’aspiració del portaveu pepero es faça realitat.