Vaga general

Quan encara estic immers en plena jornada de vaga general, se’m fa inevitable reflexionar “en lletra calenta” sobre les sensacions personals que m’ha produït aquest dia de vaga estrany i contradictori, convocat en un moment inadequat i sense saber qui és el destinatari final d’aquesta protesta social. Contra el govern de Zapatero?. Sí, contra ell també, per deixar que siguen altres qui governen per ell. Eixos “altres” són eixa cosa etèria que anomenem els mercats, el FMI i els organismes financers que operen des de l’opacitat, la voracitat i l’avarícia. Però com què no són un ens visible, no podem dirigir el nostre desacord i repugnància tal com mereixen. Com és possible que els causants d’aquesta crisi –bancs sobre tot-, a qui se’ls va rescatar amb 700.000 milions d’euros de tots nosaltres, siguen ara els que determinen com s’ha d’eixir de la crisi amb la seua fórmula? És a dir amb retallades socials alarmants i carregant el pes econòmic en els treballadors, funcionaris i pensionistes. La reflexió personal, com deia, ve donada pel dolor de cor i de budells també, davant l’alternativa de secundar o no la vaga. La decisió en un sentit o altre era sempre dolorosa. Tot i que semble que no està de moda m’he fet la pregunta de caire leninista: a qui beneficia?. I la resposta és sempre la mateixa, al PP, eixa dreta extrema i cavernícola que patim. Si triomfa la vaga, poden disparar la seua munició, encara més, contra Zapatero i esperar pacientment que caiga pel seu propi pes i apoderar-se del poder. En canvi si fracassa també guanyen perquè poden desactivar el moviment sindical caigut en desgràcia i desprestigi. I tot això els proporciona un camp lliure infinit per a practicar les seus polítiques depredadores sense el més mínim escrúpol. Si aquestes mesures de la reforma laboral són dures, impròpies d’un govern presumptament social demòcrata, ni ens imaginem el que pot arribar a fer un govern presidit per Rajoy i els seus sequaços. Podem donar per liquidat l’estat del benestar. Conclusió: una vaga sense voler i sense voler... tornarem a perdre.

Claude Chabrol

Com deia no se qui, estan passant coses estranyes. Ara se mor gent que abans no ho feia. El cas és que avui hem de lamentar, o no, la mort del cineasta francès Claude Chabrol. I aquest escepticisme és degut a que Chabrol no es prenia res a la tremenda o molt seriosament. Ell era d'eixe corrent filosòfic anomenat “un je m'en-foutiste “; en valencià “me la sua” i en castellà “me importa un bledo”. No cal dir que m'apunte a la seua recomanació.
I com que sóc un entusiasta partidari d'eixa manera d'entendre la vida, només recordar una de les seues frases memorables com a petit homenatge:

“L'estupidesa és infinitament més fascinant que no pas la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l'estupidesa no”.

Mestre Chabrol: au adéu, bon vent i barca nova.

Estrena de la setmana

Dels creadors de “Forrest Kamps” i “Abrochense los gúrtels”, arriba la nova sensació de la temporada, Lío en Río 2

“Lío en Río 2” (The embolic in the river 2)Dir.: Frank Fields alies Paquito
I:, Riki Cost, Alphons Ruc, Mínim Katurla, Steven Gonzales Bridges, John Kotin, Vincent Boulevard, Miraculous Martines, Alexander Source of Moor, Vincenzo Santino, in the rol of capo Channel Nine & guest actress Bàrbar Ritt.


Sinopsi:
Un important president d’una companyia d’esdeveniments, de competicions de primera amb vaixells per la mar i bòlids per l’asfalt, creador de territoris mitològics, amo d’una TV infame, paridor de ciutats virtuals i viatger incansable –a vegades fins i tot en Ferrari-, mor en el seu fabulós Palau d’estil gòtic civil, Xeneralitú. L’últimes paraules que pronuncia al moment d’expirar és “Gürtel, el meu regne per un “tratge”. El país sencer, perdó “Comú – nitat”, i la premsa en general queden intrigats per saber el significat de la frase.
En un flashback permanent va recordant aquesta paraula. Algunes de les persones més importants de la seua vida, com la seua secretària, el seu millor ex amic i la seua ex dona, donen, cadascú d’ells, una visió del finat i de la seua complexa personalitat... però aquest amagava un secret desconegut per a tots: “en realitat era Forrest Kamps... i corria, corria... en direcció a cap lloc. Probablement a la garjola "u pressó".


Pròxima estrena a les pitjors televisions

Les paradoxes de la vida

Avui he de fer-me ressò d’una mort que m’ha causat perplexitat per la manera en com s’ha produït. Ahir mateix es coneixia que Mike Edwards, el violoncel•lista de l’Electric Light Orchestra, més coneguda com la ELO, va causar òbit de manera un tant còmica, i demane perdó perquè una mort quasi sempre és més tràgica que còmica, però... 600 quilos d’herba seca li van caure al damunt de la furgoneta que conduïa. La ELO, la mítica banda dels 70 que liderava Jeff Lynne practicava un rock simfònic i electrònic molt original deixant grans cançons com “Livin’ Thing”, “Strange music” i moltes més.
El cas que la vida és una paradoxa. Com deia John Lennon “La vida és allò que va passant mentre tu t’entestes en fer altres plans”. Els plans de Mike Edwards s’han truncat per un “muntó” de palla, lluny de la profunditat del filòsof danès Sören Kierkegaard que va amollar açò: “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està molt bé mestre Kierke –perdoneu la petulància de la familiaritat, però és que entre Sören i jo hi havia molta confiança-, però això és una obvietat, profunda si vols, però obvietat al cap i la fi. Com la cosa va de músics de rock em ve al cap aquella frase lapidària: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”. Jim Morrison, Janis Joplin o Jimi Hendrix tal volta deixaren un bonic cadàver perquè ens deixaren als 27 anys, però en el cas del malaurat Edwards...¡ai! ja en tenia 62...
Seguint amb les reflexions profundes sobre la vida, un altre mestre Leonardo Da Vinci el gran impulsor del Renaixement, eixa època daurada que posà fi a l’obscurantisme medieval i que va viure intensament va dir: “Qui no valora la vida, so se la mereix”. Però com jo no crec en les frases ni les obres grandiloqüents, em quede amb la mirada escèptica i irònica d’Enrique Jardiel Poncela: “”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”.
In memorian de Mike Edwards de la ELO tot maleint la palla. Descanse en pau.

Un passeig per La Toscana / 4

Per petició popular i per una lleugera i segurament encertada crítica a l'última “estranya” crònica equina, he decidit ampliar les visions viatgeres per la Toscana durant el mes d'agost. Obviaré les grans ciutats on s'acumulen la història i les obres més importants del Renaixement per a perdre'm pels petits poblets que també tenen la seua història però que aporten un valor afegit com és el paisatgístic. Començaré, però, pel poble o el que siga allò on tinguérem la mala sort de passar les nits de la nostra es tança toscana. El nom és Pontassieve i encara que està ben a prop de Florència, uns 17 Km crec recordar, deu ser un lloc recòndit que amaga un secret semblant al triangle de les Bermudes. Ací no es dissipen vaixells perduts entre la boira espesa. El terrible secret de Pontassieve són les nombroses, enigmàtiques i sorprenents possibles entrades a través d'unes meravelloses rotondes que no et fan desaparèixer per a sempre, però a voltes pegàvem tantes voltes -valga la redundància- que t'entraven ganes de evaporar-te de debò. He d'agrair efusivament la destresa de la nostra “xoferesa” que et feia sentir com en la fira i sense pagar entrada ni res per eixes magnífiques rotondes. Altre aspecte a destacar de La Toscana i d'Itàlia en general són les caòtiques, desordenades i incoherents carreteres berlusconianes. El fenomen Berlusconi és difícil d'explicar des d'un punt de vista racional. ¿Com és possible que un patán amb implants capil·lars i més operat que la Belén Esteban, que menysprea la democràcia, és un delinqüent furtamantes i que utilitza el sistema judical per al seu servei... com és possible, dic, que guanye elecció rere elecció?. Conclusió, això no diu molt a favor dels italians. Ara, que els valencians tampoc podem tirar coets amb uns dirigents coents atrapats pel “Bigotes”, tratges gratis total i corrupció generalitzada. ¿Serà genètic? De moment, l'única diferència és que Paquito Camps té alopècia galopant. Bé, quan tinga uns anyets més li pot demanar consell a Silvio.
Continuem el nostre itinerari toscà de la mà de la nostra extraordinària “xoferesa” pels camps i turons dominats per l'ocre del forment i els verds d'oliveres, xiprers i vinyes, submergits en una bellesa natural i renaixentista. Un bon nom o definició d'aquest retrat seria “alegria serena”, una actitud d'abandonar-se a la bellesa com feia Dirk Bogarde en la pel·lícula “Mort a Venècia” de Luchino Visconti quan contemplava l'atractiu rostre del jove Tadzio.
Montepulciano, SanGimingano, Pienza, Volterra, Arezzo, Vinci, poble natal de Leonardo, Lucca ... emergeixen entre xiprers, vinyes i oliveres en una visió que et reconforta. I penses que esta terra està feta a la mesura de l'home, i quan dic home, vull dir també dona. Vull dir persona humana. En definitiva practicar l'ofici de viure de la millor manera possible: bé.
Continuarà.

Sèrie Poemes gastrosexuals /

Gastrosex 1

1 - El llobarro es gita en un llit de ceba i carabassa caramelitzada


Ingredients:

Un llobarro ben plantat
Una carabassa ben bonica
Tomata seca o eixuta de La Marina
Quatre dents d’all
Oli verge –de moment- d’oliva
Sal i pebre
Vinagre de sidra
Sucre moreno

Preparació
Coure la carabassa al forn fins que quede molleta, tendra...
a punt de caramel.
Caramelitzeu la ceba a poc a poc, que no us faça plorar, fins deixar-la dolça.
Per a caramelitzar la ceba poseu un poc d’oli en la paella i
a foc molt lent, lentíssim amb una miqueta de sal...
i quan haja soltat el fluix vaginal (perdó amb que estaria pensant?)... quan solte el fluid element afegiu tres cullerades de sucre moreno fins que se vaja adherint a la ceba i quede tenyida del color del sucre ben incitant, atractiu i seductor.

En una paella posar oli i quan estiga calent, l’oli i els comensals, marqueu el llom del llobarro... no massa,
ha de quedar sucós i suggeridor, ja sabeu...

I posar en l’altre costat de la paella les tomàquets seques
Talladetes en quatre gallons, els alls, la ceba caramelitzada
I la carabassa i que vagen comunicant els sabors com vosaltres comuniqueu mirades i empentonets sobre la taula
De la cuina... un minutet més i emplateu el llobarro sobre el llit de carabassa, ceba i tomàquets...
Acompanyeu d’un vi blanc fresquet i compartiu plat i cos

Epìleg
I ja sabeu ...Bona cuina, bon profit i bon “polvo”
Xè que a gust, xè que a gust... ho hem passat.

Un passeig per La Toscana/...i 3

Tots els viatges, com quasi totes les coses, tenen un punt i final. Açò pareix una “perogrullada” o ximpleria però no vos enganyeu... és una “perogrullada” o ximpleria, perquè afirmar una certesa tan evident resulta una miqueta idiota. Idiota es diu d’aquell –o aquella- que té poquetes llums, és a dir que és un ruc, ase o burro. I perquè parle avui de burros en relació amb La Toscana. Probablement estareu pensant que el burro sóc jo dient aquestes bajanades o “tonteries”, i la veritat és que raons no vos faltaran per a traure eixa conclusió. Doncs bé, en aquesta ocasió no seguiré les recomanacions sempre genials del mestre Groucho Marx quan deia que més val estar callat i semblar un idiota que parlar i desvelar definitivament la incògnita. I parlaré –escriuré- de burros i La Toscana. Tot el món coneix la festa del Pal•li de Siena, on l’espectacularitat de vestits, banderes i una competició hípica d’origen medieval, on els cavalls corren enmig de la Piazza del Campo, en una cursa que moltes voltes acaba tràgicament per als equins. Allò que ja no coneix quasi ningú és una altra competició més modesta que se celebra molt a prop, en el poble de Torrita de Siena, on es substitueixen els majestuosos i arrogants cavalls pels humils i afables burrets. A mi, si en donen a triar, em quede amb els ases –de quatre potes- perquè els sent més a prop, metafòricament parlant. Si fora La Fontaine, que millor que no perquè estaria mort, escriuria una faula sobre les virtuts senzilles i constants dels companys de Platero o l’amic d’Shrek, en contraposició a la brillantor i velocitat de “Incitatus” el cavall de Calígula a qui va nomenar emperador o “Imperioso”, l’ostentació equina del “burro” de Jesús Gil y Gil. Com veieu La Toscana dóna per a molt, fins i tot per a rucs, ases o burros, perquè no tot va ser la bellesa desafiant del David de Miquel Àngel o La Primavera mitològica de Botticelli. I aquest és el punt i final de la meua crònica viatgera. O no, ves a saber.