Camps no serà jutjat pels vestits “u traches”

Molt bé, enhorabona al Poder Judicial perquè ha demostrat una vegada més la seua independència i el criteri professional, atenent-se només als fets. Francisco Camps pagava els seus vestits (u traches) que li paraven tant requetebé, enfortint així la imatge d'elegància dels valencians, la qual cosa ens converteix ¡també! en líders de l'art de vestir com Petronios del segle XXI. I també suposa una mesura econòmica que alleujarà la crisi de tots nosaltres. Jo, hui mateix, me n'aniré a una botiga de Milano, Forever Young o Cortefiel, i encarregaré una dotzena de vestits, 24 camises de coll alt, i corbates de marca.
-I com va pagarà el senyor?, em preguntaran en caixa
-Què com pagaré? Igualet, igualet que els senyors Camps i Costa
Què elegant vaig a estar esta nova temporada-hivern, xe!.

“Els grossos viuen menys”

L’obesitat moderada escurça tres anys la vida , i la mòrbida fins una dècada. Eixa és la conclusió d’una anàlisi feta per la revista The Lancet, la qual ha mesurat el nivell de adipositat greixosa mitjançant l’índex de massa corporal o IMC, és a dir el resultat de dividir el pes en quilos pel quadrat de la talla en metres. Un exemple seria que una persona de 1’75 la considerarem gruixuda si pesa més de 77 quilos.
I què passa amb els grossos?, El gros naix o se fa? Els afectats de sobrepés són persones de millor humor?...Són preguntes que ens hem fet moltes vegades, sempre i quan estiguérem ociosos, desficiosos o desficaciats, sense res millor que fer. Però no és eixe el tema que em preocupa. L’obesitat és una anomalia del primer món que menja molt però malament. Les altres dos terceres parts del món el que pateixen és tot el contrari... gana, per tant...¡”Grossos del Primer Món poseu-vos a règim, collons”!.
He aprofitat esta notícia de hui mateix per a divagar sobre la paraula “gros-grossa” a través de les diverses accepcions o derivacions del terme, relacionant-lo amb l’actualitat. Vegem-ne...”Has fet una de molt grossa”, es diu quan algú ha protagonitzat un acte o fet de certa trascendència què, probablement, implique conseqüències negatives en la majoria dels casos. Si un President va a ca el sastre, i els vestits els paga un tipus amb bigoti “mexicanitzat” a canvi de prebendes amb diners de tots... no diríem...Has fet una de molt grossa?. Tant de bo els vestits tinguen una bona caiguda i no el facen gros. I si el president s’enrotllara en la bandera de l’ofensa a tots les presumptament governats no li diríem de manera clara...”has dit una mentida ben grossa”?, perquè a mi m’ofèn que es denuncie una “xorissada”; allò de debò m’ofèn és que faça la xorissada. Automàticament hauria de dir que aquest subjecte em cau malament, el que en castellà seria “este sujeto me cae gordo”. I així, a poc a poc, gram a gram, quilo a quilo s’arma un sarau o “se arma la gorda”, tant se val. I és que com el deixem mànega ampla aquestos paios ens deixaran “sin una groda”, és a dir escurats, no tenir-ne ni cinc i eixa si que seria “grossa”

“De peix fòssil a hominidus simplyx”

Els científics acaben de trobar el fòssil d’un peix de 300 milions d’anys. Sotmès al raigs X revela que el cervell d’aquest habitant de les profunditats marines aporta una sorpresa: la conservació dels teixits molls i que es tracta -en nom científic- d’un Iniopteryx i que és un familiar extingit dels taurons.
Altres estudis posteriors descarten que els teixits molls del cervell hagen sobreviscut a tots els períodes prehistòrics i estiguen ben presents en alguns espècimens humans evolucionats de peix “taurònic” a “hominidus cèfalo-raquidi”. I és una llàstima, perquè de ser així tindríem la constatació quasi empírica de que alguns “humans” no són més que un peix a la sal. I els més sofisticats en “papillotte”.
I qui estaria en eixa llista de “carapeixos”?. Com que seria llarga i extensa i cadascú en tindria una diferent, jo faré el meu “Top Ten” particular:
1) Consellerus Idiotyx Flan Chino Mandarinus
2) Beatus Pacus, lluç comú
3) Bermejus caçadorus cinegètics
4) Rictus Barbarensis (Fallerensis)
5) Fabrensis cacicus castellonyx
6) Bigotus orangexycs
7) Losantus insultatyx
8) Presidentus futbolensis (Totus Tuus)
9) Banquerus mundi delinquentyx
10) Personus bobus (non pensantis)
Bé, no cal dir que la llista “d’Idiotyx Imbecil•lityx” podria ser inacabable, però com estem en època de crisi provocada per aquesta colla de “poca-soltes”, acabaré citant a Voltaire:
“La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó tots nosaltres”

23F: Aquell malson

Demà farà 28 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien a eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació de poble. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poemes titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Ara, des de la distància, de bell nou m’assalta la incertesa. Tal volta, és que siga optimista sobre el futur del pessimisme.
“Todo el mundo al suelo!!!”.