Lennon i el Vaticà

John Lennon va dir l’any 1966 que els Beatles eren més famosos que Jesucrist i es preguntava qui desapareixeria abans el cristianisme o el Rock’n’Roll?. Doncs bé, el Vaticà i els sectors ultracatòlics, sobretot els nord-americans, el condemnaren pel que consideraven una heretgia.
Ara, 40 anys després , l’Observatore Romano, òrgan semioficial del Vaticà, l’acaba de “perdonar”. De bell nou, una religió em causa autèntica perplexitat. Totes les religions, sobre tots les tres monoteistes, em causen perplexitat per dir-lo de manera benevolent. Pel que fa a l’església catòlica és una especialista en anar endarrerida respecte de la història i, el què es pitjor, en endarrerir o tractar d’endarrerir la societat en els avanços socials o científics o de llibertat, sense més. Quants segles passaren perquè “perdonaren” Galileo, Bruno Giordano (fou cremat viu per la Inquisició) o Miguel Servet (també fou condemnat a la foguera), per afirmar “heretgies” com ara que la Terra no era el centre de l’Univers, l’existència de múltiples sistemes solars o que la sang circula per les venes?. Això per no parlar de les connivències amb la infàmia de règims com el nazisme o el franquisme.
El que no acabe d’entendre és quina necessitat tenien de posar-se en ridícul “perdonant” John Lennon... si fa més fa més de 25 anys que imagina un món millor sota terra. I també, perquè es consideren “capacitats” per perdonar-nos els nostres suposats “pecats”. Pel que a mi respecta no vull que em perdonen, i és més, això que ells consideren “pecats” per a mi son plaers.
En fi, i en paraules de Schopenhauer... molt més sabut que jo:
“Les religions són com les lluernes, necessiten la foscor per a brillar”

I have a dream : Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.