INSTITUCIONS INÚTILS I PRESCINDIBLES / 1

S’han assabentat i si no ho recorde jo que ens trobem immergits en una crisi de dimensions mundials, que dic mundials... estratosfèriques !!!???.
Negres presagis, auguris catastròfics, prediccions pròpies de Nostradamus, i totes ben fotudes ens assetgen. Estem sota l’amenaça del desastre del mil•lenni. Per tant, esteu a l’aguait, vigileu les butxaques i fiqueu la part del darrere en lloc segur perquè els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan. Així que davant d’aquest panorama tant desolador, jo –des de la meua modèstia- propose unes mesures que alleugerien, si més no, l’estat de depressió i ruïna. Bé, només en caldria una: suprimir tots aquells organismes, institucions, societats, corporacions o entitats inútils i/o prescindibles. Sense ànim de ser exhaustiu (quina frase més absurda, per cert), aquesta seria la llista d’institucions internacionals, espanyoles o valencianes, les quals convenientment eliminades alliberarien una energia econòmica semblant a l’empenta que experimenta un fluid de manera vertical, igual al pes del fluid/organisme desallotjat. Amb eixe pes alliberat, jo els assegure que s’acaba la presumpta crisi i la fam al món, a risc de que m’acusen de demagog:


FMI (Fons Monetari Internacional)
BCE (Banc Central Europeu)
OTAN, i si m’apuren l’ONU també
Morgan Stanley, Lehman Brothers i similars
Uait Jaus (amb Bush dins, s’il vous plait)
Senat espanyol, i tots els semblants
CGPJ (Consell General del Poder Judicial), per raons òbvies
Corts Valencianes, per raons més òbvies encara
Consell Administració RTVV (en representació de tots els consells d’administració públics i privats)
50% Conselleries valencianes (o més), extensible a conselleries / “consejerias” d’altres autonomies
Ciegsa (suposadament fa escoles pel doble –o més- del seu cost raonable)
Diputacions provincials (en la de Castelló mana Carlos Fabra... cal afegir alguna cosa més?)
...i un fum més, com esteu pensant.

Ufff!!! Quin pes m’he llevat de sobre.

TO BE CONTINUED...

Història de bronze i aigua

Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.

-Com era l’aigua? –preguntà la flor

-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.

-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.

En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.

“Amics, coneguts i saludats”

Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts, i semblem la “reina i jo” de tant saludar a tort i a dret.
Les divisions simples, o senzilles, so voleu és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Però això en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que soc escèptic, la companyia de totes tres categories en la nostra vida és justament allò que necessitem.
“La vida és un meravellós quart d’hora, fet de moments exquisits”
Oscar Wilde

“Soy imbécil porque el mundo me ha hecho así”

“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.

Claude Chabrol

(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)

P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:

“Massa profund per a mi”

Uns pantalons apegats a un duc

De quan en quan apareixen notícies que et deixen trasbalsat. Acabe de llegir que el duc d’Edimburg, marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, té tanta estima pels seus pantalons com per la seua monàrquica i coronada esposa. Aquest individu deu ser tan conservador, que ha demanat al seu sastre que faça algunes modificacions a un parell de pantalons que utilitza de manera ininterrompuda des de fa 51 anys. Pel que sembla vol actualitzar-los a la moda actual. I com serà eixa reforma de la peça que cobreix les extremitats inferiors? Se’ls transformarà en model pirata, lleugerament per baix dels genolls? O tal vegada baixe la línia de la cintura i ensenyarà la ratlla del cul? Se’ls entallarà i marcarà paquet com si fos un “torero”?. El més probable és que les modificacions no abasten qualsevol atreviment per modest que siga. De la mateixa manera que les modificacions de la institució que representa com a marit-consort, l’obsoleta, anacrònica i prescindible monarquia, no tinga la més més mínima intenció de canviar. Tant se val, sia britànica, espanyola o galàctica. Per tant, jo des de la meua modèstia, suggeriria al duc que llençara els pantalons i la institució al pou de la història. Tot i que tal vegada, el noble escocès, estiga patint els efectes de la crisi econòmica, i no puga permetre’s la inversió en uns pantalons, ni que siguen de Zara, que són barats. En eixe cas, li recomane que abdique ell i la seua esposa reial, per no poder representar la institució amb el decoro que es mereix.

“Els pantalons seran republicans o no seran”