"Quan els ases entren per la porta, el sentit (comú) surt per la finestra"

Des de fa molt de temps, les desbandades d’animals aixequen una polseguera que fa complicat veure més enllà dels nassos. Aquesta nit passada “las hordas futbolistas” s’han llençat als carrers i places pegant crits, destrossant el mobiliari urbà, al mateix temps que es destrossaven el fetge i la neurona ingerint cervesa i “calimotxo”. Igualment destrossaven els tímpans i el bon gust al crit de “A por ellos, oé, oé”, “Soy español, español, ñol, ñol” o “Podemos”. El vocabulari d’aquestos “austrolopitecus” és, afortunadament, limitat:

Gol, gol, gol

Per a ells les regles del futbol, i qualsevol altra cosa, són bàsicament senzilles, en el seu cas simples. Si es mou li fots un puntelló , i si no es mou, rebenta’l fins que ho faça.

En fi, la humanitat sembla que s’hi troba en una cruïlla. Un camí condueix cap a la desesperança, i l’altre cap a l’autodestrucció. Estic convençut que optarà per qualsevol dels dos.

Per un manifesta favor del caviar de Beluga

Per un manifest a favor del caviar de Beluga

Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:

"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"

Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales

Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:

“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.

¿65 hores? Ni de conya.

¡Mobilitzat! contra la directiva europea de 65 hores setmanals.
Enllaceu amb
http:/www.netoraton.es/65horas/

La classe obrera no va al paradís

Una directiva europea (una proposta de llei o cosa així, no una “dona” directiva europea) pretén ampliar la jornada laboral a 65 hores setmanals. Com això suposaria un retrocés al segle XIX, jo propose que les eminències de gran saviesa que han parit semblant bajanada, dicten altra directiva que faça prescindir de les invencions d’aqueix segle. Per tant... a treballar 65 hores a la setmana, però també sense els següents invents:
· 1) Màquina d’escriure
· 2) Màquina de cosir
· 3) Màquina de fotos
· 4) Submarí
· 5) Bicicleta
· 6) Llàntia elèctrica
· 7) Cotxe... o automòbil
· 8) Telèfon
· 9) Cinema
Com que de tots els invents esmentats, ells, en realitat, només en fan ús de dos (el cotxe... oficial i el telèfon), bloquem els seus mòbils i pintem els cotxes amb “slogans” que els cabregen.
Ara que pensant, pensant... perquè no prescindim de tots ells, i ens rebel·lem contra les ofensives destinades a rebaixar els drets socials i les conquestes que la societat civil ha aconseguit amb molt d’esforç.
Per una campanya contra els polítics “poca-sòltes”...”65 hores?, Ni de conya”.
La classe obrera, potser no anirà al paradís, però ells tampoc.
Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Rates en un cau foradat

Açò que plantege a continuació està extret d’un passatemps matemàtic, i segons sembla està dirigit a estudiants de tercer d’ESO.
Quan plou, el nostre gat és al menjador o al soterrani. Quan el gat és al menjador, les rates són al seu cau i el formatge a la nevera. Quan el formatge és a la taula i el gat és al soterrani, les rates són al menjador. Ara plou i el formatge és a la taula. Essent així podem deduir que...

(A) El gat és al menjador
(B) Les rates són al seu cau
(C) O el gat és al menjador o les rates al seu cau
(D) El gat és al soterrani i les rates són al menjador
(E) L'enunciat és impossible

No obstant això, canviant el gat per un polític amb “comandament en plaça” i les rates per ciutadans amb criteri (amb perdó... pel gat i les rates), veiem quines són les possibles deduccions en el supòsit nostre...

a) El polític és al palau
b) Els ciutadans són a casa
c) O el polític és al palau o els ciutadans a sa casa
d) El polític és a sa casa i els ciutadans són al palau
e) L’enunciat és impossible.

Bé, com què no soc estudiant d’ESO, ni de tercer, ni de cap altre curs, no en tinc ni idea de la solució. Però en el cas nostre, trobe que l’enunciat és impossible perquè...

1r. Quan plou, el polític no és ni al menjador, ni al soterrani. Està al seu cau, ben amagat.

2n. Quan el polític és al palau, i els ciutadans a casa, el formatge tampoc està a la nevera. Algú se l’ha menjat.

3r. Si el formatge és a la taula... això és perquè al polític li cauen malament a l’estómac els lactis i menja proteïnes animals.

4rt. I si ara plou, i el formatge és al menjador, això és perquè la pluja i el formatge no casen bé, és millor el vi.

Conclusió: com diria Marx (Groucho) que vinga un estudiant d’ESO, tan se val si es de tercer o no, i ens diga si per...per fi!!!, les rates s’han menjat el formatge i el gat, d’una vegada per totes. Somiar costa tan poc...

Crisis? What crisis?

L’any 1975, el grup Supertramp publicava un disc titulat “Crisis? What Crisis?. Des d’aquell moment el concepte crisi associat a la desesperança i manca de credibilitat en els governants mundials, polítics i econòmics, s’ha utilitzat de manera reiterada, i quasi sempre amb raons de pes.
Ara, l’any 2008, mentre el món que menja cada dia, tot i que siga una miqueta més car, es “rebel·la” contra aquesta crisi en forma de vaga??? de transportistes (tancament patronal seria més exacte), pescadors i fins i tot constructors i promotors (enrajoladors d’espais verds i costes mediterrànies), fins ahir mateix aclaparadors de grans beneficis, hi ha altre món què, simplement, no té res per endur-se a la boca. De nou, malauradament, ens trobem davant una crisi alimentària, la primera del segle XXI a l’Àfrica, concretament a l’Etiòpia. Tots recordem aquelles imatges dels anys 80 que ens servien les TV en els seus informatius, a l’hora de dinar i de sopar, de xiquets desnodrits i plens de mosques voletejant la mort en les seues cares. Tots quedàvem commoguts per aquella tragèdia, però que ens durava el temps just en que desapareixia de la pantalla de TV. Aleshores, la causa d’aquella “famolenca” n’era la sequera i la falta de cereals. Ara, en canvi, la causa és l’augment brutal dels aliments bàsics. En alguns casos, com en Centre-Amèrica és el descobriment per part dels països rics de la utilització de la dacsa o blat de moro com a bio combustible. A l’Àfrica, endèmicament pobre, senzillament no pot pagar els preus actuals dels cereals. I, a més, una nova amenaça sobrevola la seua desgràcia. Jo l’acabe de descobrir per la premsa. A Etiòpia, el ceral nacional és el tef, del qual s’elabora la “injera”, un pa què és l’aliment bàsic dels etíops. Resulta que aquest cereal no conté gluten, et fa perdre pes i redueix el colesterol. Imagineu quan tardarà a comercialitzar-se a Europa i els EUA? I que significarà això?... que els europeus i nord-americans serem més esvelts i sans i els africans passaran fam, fam de la que mata. És possible, que plantejat així, semble un poc demagògic... però per a major informació consulteu el llibre de Raj Patel, un escriptor i activista a favor de una distribució justa de la riquesa, sobretot alimentària, titulat “Obesos y famélicos, el impacto de la globalización en el sistema alimentario”, i trobareu més d’una raó per a estar d’acord amb aquesta afirmació. I acabaré amb una frase que no admet discusió: “El menjar és una part important d’una dieta equilibrada”. És més, jo eliminaria “equilibrada”.

"El vinil és millor"

En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.

La vida és una “pel•li”

Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.

El retorn del blogger (no és amenaça)

“La literatura sempre és una expedició cap a la veritat”

Frank Kafka


Després d’un dies d’absència d’aquest modest blog, recupere el pols de l’escriptura abocant tot allò que siga capaç d’expressar. Tot i això ho faig amb la convicció ferma que no hi ha retorn possible, existeixen coses que el temps no pot esmenar. Dia passat, dia perdut. Però si perdut per a unes coses, és guanyat per a altres. De manera que iniciaré una nova expedició literària, que com diu Kafka (en la capçalera) sempre és en direcció a la veritat. La veritat relativitzada, afegiria jo. En aquest mes i un dies, han passat coses, sempre passa alguna cosa més o menys transcendent.
Continua la crisi de lideratge i d’il·lusió en el PP. Per a la dreta espanyola més extrema (hi ha dreta espanyola que no siga extrema?), Mariano Rajoy ha passat de ser la salvació de la pàtria a convertir-se en un dimoni traïdor, meitat Zapatero, meitat Gallardón, que ha abandonat la moral del partit.
En el súmmum del desconcert, he llegit o he escoltat (no recorde) unes declaracions d’Esperanza Aguirre, una “autoanomenada” liberal , dient : “Una crisis es cuando lo viejo ha muerto, y lo nuevo no ha nacido”. Sap la “lideresa madrilenya i espanyola” que eixa frase és d’Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià?. El cas, és que estic molt agraït a aquestos xicons i xicones del PP, m’ho estic passant d’allò més bé, ara que no puc veure els programes d’humor del Wyoming, el Buenafuente i els informatius de Canal 9.
Per altra banda, avui, per fi, Barack Obama s’ha guanyat, malgrat els embolics i martingales d’Hillary Clinton, la nominació com a candidat demòcrata per a les eleccions presidencials nord-americanes. Estic content, s’ha fet possible la frase de campanya: “Yes, we can” (Sí, Podem). Ara, espere que puguem també amb el guerrer McCain.
En fí, demà més. Ni millor, ni pitjor. Diferent. I és que les suposicions d’un “ajuntalletres” són tan bones – o dolentes- com les de qualsevol altra persona.