LSD

La mort d’Albert Hofmann als 102 anys!, el químic suís descobridor de l’al·lucinogen LSD, em reafirma en l’opinió que les drogues –fàrmacs- són bones o dolentes en funció del seu ús o abús. D’igual manera que ho son –bones o dolentes- l’ús i/o abús d’altres substàncies, productes, aliments o actituds. La notícia de la mort de l’esmentat investigador apareix avui em la premsa mundial. Si peguem un colp d’ull a una bona part de les notícies del dia, ens adonarem que moltes d’elles si no han estat provocades per la ingestió massiva de drogues o similars, ho sembla a bastament. Vegem-ne uns exemples:

“Volia allunyar-la de les drogues”. Això ho diu Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, qui va tindre “amagada” en un soterrani durant 24 anys la seua filla, i a qui li va fer 7 fills.
I encara ens pensem que som millors que els animals?

“Zaplana canvia la política per Teléfónica”
Oiga? Está el enemigo? Que se ponga.
(A Miguel Gila “In memoriam”

“Sanitat ignora quines marques d’oli no estan contaminades”
Això vol dir de debò que si sap les que estan contaminades?

“El Santander obté el benefici més alta de la banca mundial”
I en època de crisi!!!

“Els Fast Food de Nova York hauran de contar les calories”
¿Les calories de les hamburgueses o les de les acumulades en les panxes
dels clients insensats que vagen a eixos restaurants?

“Detingut Pajares per amenaçar els seus advocats amb una pistola falsa i un spray antiviolador”
Hòstia! El Mariñas i la Patiño no apareixen per les TV’s en 3 mesos!

“Un calamars de 10 metres en la taula d’operacions”
I perquè no en la taula "de menjar" arrebossat a la romana o en salsa marinera?

“Blasco augura “dificultats” als immigrants que no signen el contracte”
Si el conseller Blasco no ha pres una sobredosi d’extasis o crack, que el detinguen.

“Berlusconi: Som la nova Falange Romana”
Dio mio, Roma in mani delle nuovi barbari !

Si Albert Hofmann, que a ben segur provà els efectes del LSD en carn pròpia ha durat 102 anys, que em podem fer nosaltres per arribar a la seua edat?
Jo pense que no passa res per ser abstemi, sempre que ho siga amb moderació.

Un ànec en la Casa Blanca (o uait jaus)

“Si camines com un ànec, claques com un ànec i dius que eres un ànec, és que ets un ànec”

Aquesta frase atribuïda a un Bush, ara no sé si pare o fill, explica la tragicomèdia representada per aquesta dinastia de polítics que han “governat” els EUA entre Bill Clinton, l’un per davant i l’altre pel darrere, durant 12 anys. Els Bush, de no haver-se dedicat a la política i als negocis petrolers, podien haver fet carrera de còmics. George W. Bush, es va acomiadar amb humor del sopar amb els corresponsals de premsa que cobreixen la Casa Blanca. Va fer acudits sobre els candidats demòcrates, Hillary Clinton i Barack Obama, i fins i tot va ironitzar sobre l’aspirant republicà, el senador John McCain, del qual va dir que no estava en l’acte, perquè probablement volia distanciar-se d’ell, de la mateixa manera que ho feia una de les seus filles bessones a punt de casar-se. Però, a banda de la presumpta gràcia del president, consideració que deixe al criteri de cadascú, i que rematara la vetllada dirigint l’orquestra, batuta en mà, les cançons patriòtiques que interpretava l’Orquestra dels Marines en un acte improvisat que, segons ell, volia fer des de feia molt de temps, a mi em varen interessar les paraules de la seua dona Laura Bush que va confessar que es sentia “Una dona desesperada”, en referència a la popular sèrie de TV, que emet TVE. Desesperada?... I quins podrien ser els motius de desesperança?... perquè s’acaba el seu mandat del seu marit o pel contrari perquè sabent amb qui comparteix el llit, es pregunte com ha estat possible que haja dirigit el seu país i el món, amb els resultats per tots conegut?. En fi, benvolguda Laura i perdona’m la confiança, si tu et sents una “dona desesperada”, et fas una idea del grau de desesperació que tenim tots nosaltres d’haver suportat les seues “gràcies”, guerreres o no, des de la distància?. Això demostra que les rehabilitacions no sempre són positives. L’escriptor irlandès W.B. Yeats, de manera quasi premonitòria, va dir:

“El problema d’ell és que quan no està borratxo, està sobri”.

Efectivament, és un ànec.

25 d'abril 1707, el mal i el futur

De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 301 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen , “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme “victòria pírrica”, que defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables. Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent –de moment- que no és poca cosa. I no arribe al súmmum o per a millor adobar el pastís, d’aquell que afirmava “He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.

Preguntes que causen pànic

Fent un breu repàs per les notícies que publiquen avui els diaris, se m’han posat els pèls de punta, i m’he fet unes preguntes que poden causar pànic. Tot i això, tranquil·litat, perquè sempre -o quasi sempre- les coses se posen d’allò més fosques fins abans de posar-se completament negres.

1 - ¿És Homer Simpson l’encarregat de la central nuclear d’Ascò?

2 - ¿Els constructors i promotors immobiliaris s’han convertit –de sobte-
en partidaris del sector públic?

3 - ¿Esperen que paguem tots –ara- les presumptes pèrdues per la caiguda
de la rajola?

4 - L’ Eurocambra denuncia la Xina de recolzar les dictadures d’Àfrica.
¿I que esperen que faça una dictadura que done suport, de motu propi, a
la llibertat?

5 – Un revisor enxampa Tony Blair en un tren sense bitllet ni diners per
pagar la multa.
¿El viatge a les Açores també el va fer sense bitllet?

6 - La CEOE demana endarrerir fins al 2009 l'increment del salari mínim.

¿I els seus beneficis empresarials, també?

7 – Juan Gelman recomana veritat i justícia contra la desmemòria.
El poeta argenti, premi Cervantes 2008, ¿és un valent o un ingenu?

8 – Una parella mitjana tardaria 75 anys a pagar un pis de 70 metres.
¿Quina seria la solució... ¿que compraren el pis de 30 metres o que
allargaren la vida ben bé fins als 150 anys?

9 – Les obres de la Formula 1 de València ultrapassen ja el doble del
previst.
¿Qui corre a més velocitat els Ferrari de Raikonen i Massa o els
desficacis del govern valencià de Paco Camps?

10 – La frase “Sigo queriendo a Julian”, pronunciada per Isabel Pantoja
a qui dóna més por...¿a l’exalcalde o a Paquirrin?


Tinc tantes coses per contestar, que he decidir anar-me’n al llit

Escriure i pensar

El títol de l'escrit d'avui, dia de Sant Jordi, en què se regala un llibre i una rosa com a senyal d’estima… per les persones, la literatura i la botànica, no sé si per aqueix ordre, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri i, després, què allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot si ets, o voldries ser, un gandul de vocació com és el meu cas, però que per diferents causes un desig que, encara no he vist acomplit. I és què escriure és una tasca que reclama molta reflexió i cura . És un treball, en ocasions, extenuant i aclaparador, necessita prendre decisions de gran transcendència, com ara posar o llevar una coma. Uffff!. Un consell que donava un editor, no recorde ara el seu nom, era el següent: “Torne a llegir els seus escrits i sempre que pense que està particularment bé, elimine’l”. Em sembla un consell particularment encertat.

"Fique un pobre en la llista "Forbes"

El doctor Jose Luis Garcia Gates i Mister Bill Berlanga dirigeixen el “remake” de la pel·lícula “Plácido”. Una comèdia àcida, un esperpent on regna amb tot esplendor el lema “Fique un pobre en la llista “Forbes”. En el film original de 1961, una campanya de caritat promocionada per “Ollas Cocinex” consistia en “Siente un pobre a su mesa”, on els rics d’una ciutat, molt castellana i molt provinciana, convidaven un pobre a sopar la nit de Nadal. Ara, la història funciona per Internet a través de la pàgina web bumillionaire.com. L’argument és que si 1.000 milions d’internautes donen un dòlar cadascú a un indigent, aquest aconseguirà un fet inaudit: col·locar un autèntic indigent en la llista de les persones més riques del planeta coneguda com “Forbes”. El ciutadà té nom i cognoms Guy Ladd Ritchie, quin sarcasme de cognom “Ritchie”... si és “pobrie”. Ja, ja, ho reconec, l’acudit és propi d’un xiquet de 5 anys, i jo només en tinc 50, però ja progressaré. L’individu compta amb pàgina web, on s’afirma que és un “autèntic gandul”, té penjats vídeos i, fins i tot, es pot baixar la cançó de la campanya, com si fos un grup de rock, i ¡com no! es pot adquirir tot tipus de merchandising per aquesta causa tan justa. En definitiva, que sembla que a aquest pària li ha tocat la loteria. Però ¡ai!, de moment tan sols ha recaptat 373 dòlars. Quina decepció, quina tristesa, els internautes no tenen cor –o no tenen diners -. Per un misser dòlar, Guy no jugarà al golf, no anirà a la Casa Blanca, ni per Nadal, no cobrirà el seu cos amb un vestit d’Armani, ni celebrarà el seu aniversari amb xampany “Cordon Rouge”.
En fi, que una iniciativa tan peregrina i “freaky” com la que ens ocupa, em du a la reflexió aquella que diu: “Recorda’t sempre dels pobres, no costa res”.
En qualsevol cas, i seguint l’última tendència de l’individualisme i relativisme tan atroç que ens envaeix, si els internautes volen que siga jo el nou integrant de la llista “Forbes”, estaré encantat de rebre les seues donacions. En el meu cas, sol·licite, un euro en lloc d’un dòlar, per allò de facilitar la moneda i per enfortir Europa davant els EUA. Què collons!,

Caos

Arran de la mort, ahir mateix, d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course- podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans com l’estat de Texas. Com ja sabeu, els meus coneixements científics son escassos i es limiten a constatar visualment els fenòmens quotidians i/o domèstics. P.e.: “La velocitat a la que bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la que la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que embrute el fogó”.

Oi, que us passa sovint, a vosaltres també?.
Bé, agafant pels pèls la teoria del caos, al tractar d’explicar per què és tan difícil fer pronòstics meteorològics, jo tractaré d’explicar per què és més difícil, encara, fer pronòstics lògics. La “meteo”, la deixaré per als experts del temps, que son els que cometen totes les equivocacions que es poden cometre, però en un camp molt estret. Vegem-ne un cas de pronòstic lògic. L’any que ve, serem 365 dies més vells. Bé, en aquest cas, 366. Tampoc cal ser tan “tiquismiquis” o magarrufes. Això és totalment cert?. Sí, en el cas de seguir vius, però ... i si hem passat a millor vida, què diríem?. Jo, en el cas de la mort, dic que serà l’últim que faça en aquesta vida. Per tant, afirmar de manera categòrica coses que semblen absolutament lògiques i senzilles, pot resultar més complicat que encertar si demà plourà o farà sol. Desprès de parir aquesta ximpleria, faré un pronòstic il·lògic i/o idiota. Quan muiga, donaré el meu cos a la ciència-ficció. Visca el Kaos!.

Decisions

Segons el científic, neuropsicòleg o així, Benjamin Libet, de la Universitat de Califòrnia, la ment pren decisions abans de ser-ne conscient. Si açò és cert, que no ho dubte ni gens ni mica, entre d’altres coses per la meua absoluta ignorància en el terreny científic, m’acabe de lliurar d’un pes pesant que m’oprimia. Fins ara pensava que moltes de les decisions que he pres en la meua vida n’eren equivocades, i un sentiment de negativitat m’assetjava. Però, heus ací, que no soc jo el responsable, ho és la meua ment, la qual la molt “puta” s’avança en mig segon a la decisió que hauria pres, aquesta sí, ben encertada. La notícia la publica avui el diari El País, però el periodista que transcriu el descobriment extret de la revista Nature NeuroScience, afirma que el cervell s’activa deu segons abans que la persona trie conscientment. Com que sembla un error del periodista que allargue el període precognitiu de mig a deu segons, ho he consultat en la pàgina web de l’esmentada revista, he de concloure les següents coses:

1ra. La ment i jo, no ens entenem
2na. Si en mig segon la ment pren una decisió abans d’assabentar-me, en deu segons en prendria vint?
3ra. Quan en un restaurant demane de postre profiterols en lloc de pinya, que em convindria més, és que no estic ràpid “de ment”.
4rta. Si vaig al cinema i trie veure “Casi 300”, la meua ment vol fer una paròdia de mi mateix?
5ena. Si fos italià, i en l’últim mig segon diposite la papereta de Berlusconi en l’urna, és que en realitat m’agradaria ser el polític delinqüent –presumpte- més operat de la història?
6ena. Com el temps és relatiu –o no- significa que el mig segon eixe, en alguns casos pot resultar etern, tenint en compte que tardem setmanes, mesos o fins i tot anys, en ser conscients de les decisions que hem pres?.
7ena. I final. Com va dir Mafalda, avui he pres tres decisions i totes tres malament. La primera, haver escrit-perpetrat aquesta bajanada. Vostès perdonen, però ha sigut la meua ment, que va per lliure.

L'inventor

Un inventor és l’individu que idea, crea o concep alguna cosa que no existia abans. A l’inventor li assignem una imaginació i una saviesa, que la resta de mortals, ai¡ no tenim ni per aproximació. El primer inventor conegut, probablement, siga Arquimedes, qui l’any 220 a.c., va descobrir el principi que du el seu nom, la palanca amb que movia el món, o la quadratura del cercle. Però no volia parlar d’aquestos “inventors” que han fet progressar la humanitat, més be del seu negatiu (fotogràficament parlant). Em referisc a eixos “mindundis” o “xiquiliquatres”, que no obstant ser insignificants i irrellevants en qüestions positives, pensen de si mateixos que son una espècie de "milhomes" i "setciències". Ben cert és, també, que hi ha una cort d’aduladors, qualificables com a béns semovents, que els enlluernen el seu ego. Aquestos, al contrari que els vertaders inventors, perpetren “invencions teòriques” sobre la conspiració, organitzen “maniprocessons” en connivència amb les institucions que s’han incorporat als avanços inventius amb dos mil anys de retard, ordeixen operacions semiocultes, fabriquen troles i “reinventen” la farsa de l’adoctrinament disfressada d’opinió lliure. Quines bajanades de poca-soltes!. Aquestos “tarerots” de la informació responen als noms de P.J. i FJL. Necessitem un Arquimedes que desallotge aquestos dos cossos submergits en un fluid fastigós que ens està empudegant.

I have a dream & Yes, we can

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

"Shine a light", el temps i l'edat

Avui s’estrena “Shine a light”, una col·laboració entre Martin Scorsese i els Rolling Stones. Es tracta d’un documental que recull un concert de la banda de Mick Jagger i Keith Richards en un petit escenari, el Teatre Beacon de Nova York, allunyat dels grans i multitudinaris concerts en estadis de futbol o beisbol. “Sine a light”, el títol del documental, és una llum que brilla fa més de 40 anys, tant en el cas dels Stones com el de Scorsese. Tots tenen més de 60 anys, i tot sembla, almenys a mi m’ho sembla, que és un diàleg entre el temps i l’edat. És possible llençar a eixa edat provecta un missatge nou i innovador alhora?. Pot, encara, el cinema de Scorsese i la música dels Stones arribar a la societat actual d’una manera transversal?... és a dit pot interessar als qui, com jo, gaudirem simultàniament amb “Taxi driver” , “Toro salvaje”,o “Uno de los nuestros" i “Simpathy for the devil”, “Brown sugar” o “Gimme shelter” i als qui han conegut el director per “Infiltrados”, la seua darrera pel·lícula o els rockers per les seues gires o les “tamborinades” de Richards, pegant-se un bac des d’una palmera i haver-se snifat les cendres de son pare, o els moviments sincopats i dislocats –a la seua edat!- de Jagger al mig de l’entaulat cantant amb “Satisfaction”?... Són els Stones i Scorsese un contrapunt quasi tragicòmic de principis de mil·lenni? ... L’experiència i la vida viscuda ens pot respondre si i no al mateix temps, i no estar bojos. Per tant, jo veuré “Shine a light” amb ulls nostàlgics i crítics, sense creure’m incongruent i incoherent. Tampoc el contrari. I és que per a nostàlgia nostàlgia la d’abans i per a crítica crítica, l’autocrítica. I si com deia Robbie Robertson, en “The last Waltz” (1978), el documental de comiat de The Band, la banda de Bob Dylan, també dirigit per Scorsese: “Vint anys així són inconcebibles”... que podem dir dels quaranta que ja acumulem?.

Per un error "de merda"

Un grup de lladres mexicans acaben de cometre un error imperdonable. Els delinqüents del país azteca feren un càlcul erroni de dos metres en el “butrón” o forat que practicaren per tal d’accedir a la caixa forta d’un banc i aparegueren en el wàter de la sucursal bancària. Una acció protagonitzada per una colla de sapastres que deuria passar als “annals” del “hit parade dels quinquis” més grotesc i ridícul. Un autèntic number one de les cagades, mai millor dit.
Bé, si aquestos lladregots de mig pèl mexicans han demostrat una imperícia quasi entranyable, per la qual cosa ens inspiren commiseració i una miqueta de tendresa, existeixen altra classe de delinqüents que són igualment maldestres i
desmanyotats, en canvi, ens produeixen fàstic. Bé, no ens produeixen a tots, i si no mireu alguns presidents de Diputació o alcaldes, els quals després d’estar imputats per greus delictes de corrupció, malversació de fons públics i altres delicadeses infractores de la llei, són votats de manera massiva. Serà la fascinació per ser com ells, el seu model.
En el benentès que no tinc cap simpatia per cap lladre, si em donen a triar entre uns i d’altres, me n’aniria a prendre unes cerveses o un tequila amb els primers, però amb els altres em tiraria la ma a la cartera, no fos cas que a banda de pagar la “ronda”, haguera de ficar el llit.

Terminator vs Harry el brut

Terminator vs Harry el Brut


El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.