Un debat de psiquiatra

D’entre totes les visions que s’han fet del debat Zapatero-Rajoy del dilluns passat –polítiques, d’imatge, de “gestualitat ...etc....-, hi ha una que m’ha resultat ben cridanera, i això que n’he llegit de ben curioses, sobretot en l’espai dels diaris digitals, on, en comptades excepcions, domina la dreta, per no dir l’extrema dreta. En el Confidencialdigital.com es fa una anàlisi de Zapatero a través de la mirada d’un psiquiatra. I aquestes son algunes de les reflexions del “terapeuta mental”:

-“El presidente no tenia relajada su espalda y manifestaba una tensión brutal”
-“La mirada era tan fija que daba estupor y miedo”
-“Posición del cuello en señal de crispación permanente”
-“Cejas que le dan apariencia de iluminado. Se muestran más hacia arriba cuanto más acusa el golpe del adversario”
-“Frente y nariz que manifiestan el deseo de permanecer en poder”
-“Posibles problemas de columna vertebral en presente o futuro”
-“Entrecejo de tendencia a mentir, frente de tenacidad y afán por llegar donde nunca pensaba llegar”
-“Lucha con tratamiento por combatir la calvicie”
-“Mente compleja y de maquinador”.

Sense ànim de ser exhaustiu, només he transcrit algunes de les conclusions del psiquiatra, que deu preferir quedar en l’anonimat, perquè en cap lloc de l’article de l’esmentat diari digital, es diu el seu nom. Dic jo que no seria l’Aquilino Polaino, aquell que recomanava als homosexuals que “pol ahi no”, que es “pecao y enfermedad”. Llevat del detall, probablement sense cap importància, que no ha vist cap aspecte positiu en la intervenció de Zapatero, jo crec que aquest professional de la salut mental, s’ha quedat curt... de vista, perquè no va observar altres característiques diabòliques del president, que als 13 milions d’espectadors no van passar desapercebudes:

-“Era ben evident, que darrere de la cadira de Zapatero es podia, sinó veure clarament, si intuir... el “rabo” o cua de Belcebub.
-En certs moments del debat, per la comissura dels llavis de ZP, s’escapava una bromera de ràbia davant les sensates paraules del candidat Rajoy.
-Lluita per combatre la calvície i el rictus immòbil del llavi superior per un tractament intensiu de “botox”.
-Moviment agressiu de les mans, l’efecte que es diu de “caixa”, i que, sens dubte, es on pretén tancar Rajoy.
-Orelles i celles alineades en conjunció amb el planeta Mart, que com tot el món sap està poblat per “bojos de celles circumflexes”.
-Posició de les banyes de la front en actitud d’envestir com un bou.
-Incapaç de mantenir la compostura, furgant-se el nas, i amagant l’extracció en el cul del seient.
-Intents desesperats de pegar-li, per baix de la taula i amb covardia, colps de peu a Rajoy.
-Possibles problemes de passat, present i futur –i per a tota vida- de cul d’en Jaumet (en espanyol culo de mal asiento), per la conveniència de voler ocupar per sempre la poltrona de la Moncloa.

Déu meu, estem governats pel dimoni!. ZP significa “Zoolatra peligroso”, admirador de dioses paganos”... estem perduts. L’Apocalipsi està a punt d’arribar. Supermariano... sálvanos!.

23F, aquell malson

Demà farà 27 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien en eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació del meu poble, Xirivella. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poesia titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Així que, ara que de nou hi fa cert remor de militars clavant-se en política, envejosos dels seus companys, els bisbes de la irredempta Conferència Episcopal, no ens refiem gens ni mica. Ja sabem com se les gasten... Alerta, doncs. Uniformes i sotanes en l’espai públic, un perill per a la convivència cívica.

Debats electorals i periodistes

La celebració de debats electorals, després de quinze anys d’absència, ha estat considerat com un signe de salut democràtica. I és cert, però...quins debats tindrem?. Probablement, com estan tan marcats i protocolitzats, assistirem a una mena de monòlegs successius, sense opció de rèplica, on el moderador tan sols serà un cronometrador i enunciador de temes. Per altra banda, el PP només accepta eixos debats, i si m’apureu la democràcia, quan s’hi troba a l’oposició. Només quan l’esquerra ha governat han estat possibles. L’any 1993 amb Felipe González i José Maria Aznar, i ara amb Zapatero. Però quin és el paper dels periodistes en aquestos debats i en els assumptes informatius?. Segons la meua opinió, la gran majoria dels periodistes actuals es limiten a transcriure les notes de premsa que emeten els partits i a assistir a les rodes de premsa???, sense possibilitat de preguntes, que organitzen els esmentats partits. Que jo sàpiga, encara no conec cap periodista que s’haja negat a eixa representació que els nega i impedeix l’exercici , almenys dignament, de la seua professió. En eixe aspecte, és el president Camps, el més clar exponent del menyspreu cap els periodistes i els ciutadans, en negar-se a respondre a qualsevol pregunta que puguera ser difícil o compromesa, però no és l’únic. És una pràctica massa habitual malauradament. Els periodistes deurien saber que les informacions que els ciutadans necessitem són aquelles que el poder, siga qui siga, no vol que se sàpiguen. La resta és propaganda, com per exemple és el cas de Canal 9, propaganda mesquina, grollera i ridícula. Jo, que els tinc ben a prop, pensava que els presumptes “periodistes” del canal autonòmic evitarien treure el cap, per vergonya o dignitat. Tanmateix, llevat que porten màscara o qualsevol altre accessori facial, es passegen com si no res. Sorprenent, esfereïdor, esgarrifós?. Sí, i què?, veges tu, quines coses!... dignitat, vergonya professional, honestedat personal?... Això dóna diners?.

Projecte 80%

He rebut un "mail" convocant els votants d’esquerra i demòcrates a participar massivament en les properes eleccions del 9 de març, fins el punt d’aconseguir un difícil, però desitjable, 80% de participació. L’objectiu és impedir que la dreta política, social, econòmica i eclesiàstica impose el seu tarannà secularment antidemocràtic. Tot i que el "mail" apel·la a un cert caràcter d’orgull que no m’agrada, em sume a eixa proposta, i des de la modèstia d’aquest blog cride als meus amics i lectors que reflexionen sobre el perill –cert i preocupant- de la victòria d’una dreta depredadora del territori, xenòfoba, mentidera, injusta i antidemocràtica que ens vol abocar al retorn a l’obscurantisme i a les pàgines més negres de la història. Des del País Valencià estant admet que no és fàcil votar les candidatures de l’esquerra. Un PSOE local quasi en descomposició, mirant més els seus interessos personals, és a dir el pròxim congrés del partit, a qui ha vingut a rescatar la vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i el “batiburill” dividit amb una Esquerra Unida dominada per l’aparell del antidiluvià Partit Comunista, amb un candidat respectable, Antonio Montalbán, però més pròxim a la jubilació que no pas al goig i la il·lusió i una IdPV-Bloc amb una candidata jove i amb idees, Isaura Navarro, però amb poques possibilitats. El ben cert és que l’esquerra necessita una renovació de cares i propostes, un projecte que ens encoratge a participar en una societat lliure, democràtica, laica i justa. Per una sanitat pública dotada de pressupost, una educació rigorosa i seriosa que forme ciutadans amb coneixements i criteri, per uns mitjans de comunicació, públics i privats, honestos i lliures d’hipoteques polítiques i econòmiques, pel desenvolupament d’una llei com la de la dependència tan necessària en una societat que vol avançar, per la investigació científica i industrial, per tal de no dependre exclusivament de la rajola i el turisme, l’aposta per les noves tecnologies sense oblidar els aspectes culturals, fonamentals en la formació de la persona... Ja sé que això, ara per ara no el tenim, però penseu que l’alternativa són l’stripper i sandia González Pons, els “pijos” de Castelló!!! Juan i Ricardo Costa, el “cartagenero d’Honduras” Federico Trillo, la parella sinistra Acebes-Zaplana, o l’apocalíptic venedor de tristesa Mariano Rajoy. I això sense oblidar tota la colla de personatges que estan darrere: José Maria Aznar, Ana Botella, la de las peras y las manzanas, Federico Jiménez Losantos, Pedro J. Ramírez, Manuel Pizarro el milionari de les elèctriques, Esperanza Aguirre, la cólera de Dios, Francisco Camps, Rouco Varela, Antonio Cañizares, Garcia Gasco, Alcaraz, el “paio” eixe de l’AVT que utilitza les víctimes del terrorisme de manera lamentable o els “intel·lectuals” que els donen suport Fernando Sánchez Dragó, Norma Duval, Francisco Umbral, Déu el tinga en la glòria, però que no torne, o Raphael... Oi que teniu la por en el cos?. Doncs, no siguem pastanagues, i votem. Més endavant, exigim també que no ens tornen a fallar. Exigim honestedat, audàcia, intel·ligència, trellat i bon humor.

Saló del divorci

Holanda acaba d’inaugurar el primer Saló del divorci. Es tracta d’una Fira que promociona el negoci de les separacions d’igual manera que els fabricants de taulells, cotxes o vestits de núvia fan dels seus productes. Així que, juristes, consellers matrimonials, agents immobiliaris, detectius, editors de postals han vist que la “cosa” pot resultar rendible. Internet també contempla el fenomen social de les separacions com un mercat de grans possibilitats. La ciutat d’Utrecht, la mateixa que va acollir el famós Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi (d’aquella manera) a la Guerra de Sucessió a la Corona espanyola, una disputa entre els Borbons i els Àustries, que acabà amb una nova derrota del progrés i els països de llengua catalana, és la seu també d’aquest curiós saló dedicat a una cosa intangible com el divorci en un superfície de mil metres quadrats i 30 casetes. Entre d’altres coses es “venen” missatges per a “celebrar” la fi d’una mala convivència amb frases com “Ens hem separat” amb dos fletxes indicant camins oposats o el més curt i precís “The end”. No obstant això, el The end també és l’inici d’un altre camí. Ni millor (o sí) ni pitjor (o no), sinó diferent. La meua contribució a aquesta Fira seria: “Si les persones tenim dret a equivocar-nos, també hauríem de tindre el dret d’encertar”
El cas relacionat, una miqueta a contrapèl, ho reconec, és que a la ciutat dUtrecht es va firmar un Tractat de pau política que no va ser tal, i ara es festeja una Fira que desdramatitza la institució del matrimoni i segella un tractat de pau (ara sí i en minúscules) entre persones.
Al cap i al fi, cal estar enamorat sempre; per la qual cosa és millor no casar-se mai. De res.

500 milions d'arbres

500 milions…d’arbres. Eixa és, ni més ni menys, la promesa electoral del PP per a la pròxima legislatura, si guanyen les eleccions del 9 de març. De manera que han passat de negar el presumpte, possible o probable perill d’un canvi climàtic, per boca del “primo de Rajoy”, a l’ocurrència ecològica d’anunciar una “plantà” de 500 milions d’arbres: una falla verda regada amb aigua (inexistent) del transvasament de l’Ebre. Un transvasament vital per als valencians durant quatre anys, en què a base de matxucar i triturar una societat poc –i mal- informada, sense criteri i absent d’esperit crític, ha cregut que el cant “popular” en favor de “agua para todos” era real i sincer. Ara, però, que ja no figura en el programa electoral del PP... que hi faran?...
Jo els done –gratis total- una solució. Que l’exconseller “sandia” (verd per fora, roig per dins), senyor “pulseretes i actual candidat a diputat per València, el pintoresc i estrambòtic Esteban González Pons, desencadene una “brain-storming”, una turmenta d’idees amb si mateix... i ens anuncie, seguint el fil de les seues “argumentacions” de “perquè tirar al mar l’aigua que sobra de l’Ebre?... aquesta altra, no menys brillant: ¿Perquè tirar al mar l’aigua de pluja que cau fora de terra, urbanitzada i per urbanitzar, quan posant un embut enorme (amb la part ampla mirant al cel) a 20 quilòmetres del golf de València i dirigint-lo cap a la gola del Perellonet (per exemple), el podríem desviar a terra ferma?.
I si això no és possible, la culpa serà de Zapatero, perquè com a conseqüència de les males relacions amb la Conferència Episcopal i el Vaticà, Déu, nostre senyor, ens castiga per pecadors i malcreguts.
Plan González, una brillante idea cada 7 días.

L'anterior "ocurrència" vat de metges no de "metfes". De res.

"Coses de metfes i adjacents"

-El ginecòleg és l’únic que treballa en el lloc on els altres ens divertim

-Els psiquiatres creuen que tots necessitem del seus serveis. Deuen d’estar bojos.

-L’uròleg et fa un tracte rectal, i desprès et mira a la cara de manera torta, és a dir, com si res.

-Un cardiòleg agarrat té el cor en un puny

-Els dentistes costen un ull de la cara (i un queixal de porcel·lana)

-Per anar a l’oculista quasi mai veus el moment

P.D.: el blogger hui no donava per a més.