Humida tardor de bolets

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...
Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

"Rajoy tiene un primo"

Fins ara sabia que el presumpte líder de l’oposició, Mariano Rajoy, tenia una bandera amb la que se embolcallava la barba i el “puro”. Ara resulta que també te “un primo” que és de Sevilla i científic. Pel que sembla, Marianico no. Ell és gallec i la ciència i el canvi climàtic li importen – ho diré amb tota l’elegància- una poca merda fregida. Per a que hem de pensar en la ciència i els possibles efectes de quedar fregits com uns calamars a la romana el proper estiu o convertir-nos en uns glaçonets per a refredar el “güisqui”, si encara podem urbanitzar el territori que ens quede?...

Això sempre que sobrevisquen tipus com El Pocero et fan una ciutat en mig del no res, Camps que reclamarà els transvasament de l’Amaçones i el mateix Rajoy que li pegarà foc al seu “puro” fregant dos pedres al crit de “Unga, Unga... España se rompe, primo!”.

"Dilema"

Més que en cap altre moment de la meua història, m’encare amb un dilema: sóc alguna cosa més que una “patata”... genèticament parlant?. Els millors ordinadors del món són menys sofisticats que el cervell d’una formiga, per tant perquè m’he de preocupar per no arribar a l’altura d’una pastanaga o un ratolí de laboratori. També és cert que això mateix podem dir-ho de molts dels nostres parents. Sort que només els hem d’aguantar en cerimònies tràgiques com ara soterrars o casaments. La ciència i la història tenen alguna cosa en comú?... Segons diuen els científics tot va començar amb un esclafit còsmic, fet que han aprofitat els historiadors per a esclafar-nos els fets ocorreguts de manera que ens rebente el cap i el sentit comú.
I jo...? doncs em trobe a la deriva en un cosmos personal on he perdut l’interès pels planetes coneguts i encara no he arribat a les galàxies més properes. Això, unit a la pèrdua de l’encanteri que em produïa la lluna en la meua condició d’expoeta, significa que, tal vegada, necessite una sacsejada galàctica. Això, o que algú em convide aquesta nit a sopar.

"Temps"

“Mentre dormiu us creix la barba; això és el temps”. Això és el que deia Joan Fuster al seu “Diccionari per a ociosos”. Com que dit així, i ara, és una mica discriminatori i masclista, el completaré amb un altre exemple capil·lar: “Entre depilació i depilació creix un espai de pèls i temps”. Aquesta és meua.

Temps era temps, és a dir que eixe concepte és l’espai que viu en els nostres records. Dedicats com estem per a guanyar-nos els fesols, mai no disposem del temps necessari per a fer allò que volem fer, o que volem deixar passar. En realitat tenim possibilitats de comprar moltes coses, vull dir objectes i possessions, però ¡ai! ni el temps ni l’amor estan en venda: passen com els rius i mai ens podem banyar en la mateixa aigua.

"La Kale Barraka"

El País Valencià pateix des de fa quasi 30 anys un terrorisme de “baixa intensitat”, una “Kale barraka” indígena, que passa quasi despaercebuda. Això mateix a Euskadi, seria motiu de debat “nacional”.
Instigat pel moviment anomenat “blavero tradicional”, és a dir aquells grups nascuts a finals dels anys 70 i finançats pel poder valencià d’aleshores, la UCD. Noms com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta (el fet d’haver sigut assassinat pels bàrbars terroristes d’ETA, no el fa bo, ni molt menys), estan darrere dels episodis de violència antidemocràtica que assola, sobretot, la ciutat de València. Els hereus polítics d’aquella UCD, el PP ha utilitzat també el tema “blavero” per als seus interessos electorals, sense importar-li el més mínim la fractura de la convivència social que això suposava. Així va crear el monstre esperpèntic d’un personatge com Vicente González Lizondo, qui va arribar a ser !President de les Corts!. Mai un individu eixit de la misèria intel·lectual havia arribat tant alt, ni els valencians en general tan baix. Més o menys com Laura Antonelli –aquella explosiva actriu italiana dels 70- que protagonitzà una pel·lícula mítica: “Dios mio...cómo he caido tan bajo”.
I d’on va eixir Gónzalez Lizondo?... Va ser reclutat per l’ínclit Zaplana de les Falles, una xarxa “civil” controlada i finançada pel PP. No ens enganyem, això és així, tot i que no tots els fallers incuben als casals l’ou de la serp del feixisme.
En el decurs dels dos darrers mesos, la violència de carrer protagonitzada per aquestos grupets de blaveros, el GAV (Grup d’Acció Valencianista) reforçats ara pels grups d’ultradreta com España 2000 o Coalición Valenciana, ha deixat la seua empenta terrorista a la Universitat de València, a Ca Revolta i a les seus dels Bloc.
Ahir, 9 d’Octubre, intentaren rebentar de manera agressiva la tradicional manifestació dels grups d’esquerra. El més perillós, però, és la connivència que desperta entre certs sectors, que practiquen la hipocresia social de manera natural. Vaig ser testimoni d’una conversa a la Plaça Alfons el Magnànim on s’hi troba l’estatua de Jaume I. Parlàvem un grup de dones de la zona, d’eixes que van tan mudades i perfumades que van marcant les distàncies, sobre la “poca vergüenza de los catalanes que se dedican a quemar fotos del Rey y banderas españolas, y que les está muy bien empleado todas las desgracias que les pasan, porque se lo merecen). Però heus ací que un jove cadell de la tribu dels blavers va pujar a lloms del cavall de Jaume I, i va cremar una senyera. En eixe moment arrancaren a aplaudir i a cridar com unes “hooligans”: “Bien, bien, muy bien... mueran los catalanes... somos españoles” i altres delicadeses de gran calat democràtic.
Bé, fidel al meu escepticisme endèmic, conclouré:

“Sóc optimista sobre el futur del pessimisme”.

Algú em podria treure un bitllet a la Patagònia?.

TV i indepedència

Mentre el Parlament de Catalunya acaba de aprovar la proposició de llei de la Corporació Catalana de Medis Audiovisuals (CCMA), el qual estarà regit per un consell de govern de dotze membres elegits per una majoria de dos terços en el Parlament, ací a casa nostra –el que queda de País Valencià- la ràdio i les televisions públiques estan en situació de paralisi cerebral des dos mesos abans de les eleccions de maig, i encara continuen a dia d’avui. No obstant això, el mecanisme de propaganda i manipulació sembla tant o més engreixat que mai. És a dir, Canal 9 és Tele Camps. Jo, encara continue perplex d’observar com els presumptes periodistes de la redacció es mostren còmplices, sense la més mínima reflexió sobre allò que estan fent.
Ara, aprofitant l’avinentesa de l’actualitat dels monjos de Myanmar, els recordaré a tots ells un proverbi birmà... “Se mor de vergonya, no de por”.
El problema és que “ells” tenen més de la segona “debilitat” que no pas de la primera. Què hi farem!.

"Els plaers"

Deixant a banda les debilitats més o menys disculpables, com ara la bona taula, el bon beure i la Scarlett Johansson, alguns tenim estranyes i sospitoses tendències cap a la literatura o ajuntar paraules amb cert criteri i bellesa. El ben cert, és que ho aconseguim en comptades ocasions –la Scarlett i la bona literatura -, però hi posem voluntat, que és el mínim exigible. Escriure bé és un art que practicat amb solvència és un plaer tant per a qui escriu, com per qui llegeix. Abunden els que escriuen molt –o li escriuen molt-, però, en general, són dolents, és a dir són “escriptors de secà”. L’ofici de “negre” és el més fosc que conec, t’oculta el beneficiari i ell s’oculta del públic, de vegades, per vergonya aliena. No coneixeu algun autor estranyament prolífic en contrast amb el seu pensament únic?.
Però tranquils, eixe “autor” ni obté plaer amb l’escriptura –òbviament- ni el proporciona al seu incaut lector. Només té èxit.
Una bona idea, una història original o un sentiment suggeridor... ben escrits valen com un bon plaer. Plaerdemavida... bé, un d’ells... cal ampliar l’horitzó plaent més enllà, si més no.