Cicatrius

L’actitud mantinguda per algunes persones envers dels fets polítics i socials ocorreguts al País Valencià en els darrers tres mesos ha estat ben curiosa. Un ciutadà no té res més que el seu criteri, el pensament, la llibertat i en última instància el vot. Quan tot això desapareix esdevé un record susceptible de ser oblidat ràpidament. I si d’actitud curiosa parlem –per no dir altra cosa- com podem qualificar l’espectacle d’un multimilionari suís exigint el botí i planificant el model de port i ciutat que “necessitem”, i una alcaldessa i un president de la Generalitat, que se’ls cau la baba de “babaus”. Semblen enamorats del “guapo” mariner sense mar, és a dir en estat d’alienació mental transitòria i a l’espera que els concedisca l’honor d’eixir a navegar de nou per la mòdica quantitat de 120 milions d’euros. O és més?.
Els esposats estaven tant contents aquella nit de ser al costat del seu estimats que quan quedaren despullats –de dignitat i diners- ni van notar el dolor de cap i cor que havien –havíem- patit. Les nits següents
es varen repetir els dolors, però ells no ho notaven, se’ls havia cicatritzat l’ànima. Anys després tots dos caminaven recolzats en un bastó i explicàvem que això va passar per culpa d’un senyor que manava més que ells, però no era veritat. Això els va passar per culpa de la cobdícia, el “papanatisme” i l’actitud “curiosa” d’alguns ciutadans.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.

Un conte més o menys contat

Això diu que era un valencià, o alguna cosa així, que es considerava un personatge de gran talent, però que era gens reconegut al seu país. De manera que va decidir anar a pasturar per altres valls o muntanyes, tant se val. El cas és que va anar a caure a un cau, on les rates només arribar ja estaven pensant en abandonar-lo, conscients que més tard o d’hora inevitablement s’enfonsaria –el cau que no el personatge que sempre surava -. El subjecte en qüestió era un tipus egoista, i com tots ells no tenia gens sentit de l’humor. En canvi la grolleria, la petulància i l’agressivitat li sobraven a cabassos. Així que reunia les condicions per a triomfar en la seua nova destinació. D’entrada va afirmar que no era candidat a cap càrrec, només volia fer-se notar, que diria Groucho Marx.
De manera que, pensava ell, havia sembrat les llavors que germinarien en un planta majestuosa, a l’alçada, o quasi, del seu gran talent innat, tant innat, que de vegades tenia dificultats en nàixer, no diguem res de créixer; tanmateix era molt probable que morís de mort sobtada. Així que va passar, en un tres i no res, de l’èxit efímer al fracàs etern.

Tant de bo aquest fora el final del conte, però tots sabem que en aquest gènere predomina la ingenuïtat infantil, i la realitat és ben altra. Segurament el personatge acabaria en la presidència d’un banc, una companyia elèctrica, de ministre, de portaveu parlamentari o rendista plenipotenciari. Ens han fotut els contes!!!.