Broken Paradise, l'energia de la joventut

http://db.tt/e8VH4p4q Broken Paradise, l'energia de la joventut “Els joves són com les plantes: pels primers fruits podem vore allò que donarà el futur”. Esta frase de Democràtes em ve a la memòria arran d'un concert organitzat per una interessant iniciativa anomenada MusicAula, un festival que fomenta la música en directe en els centres escolars. Divendres passat vaig tindre la sort d'assistir a la semifinal celebrada en l'esplanada de la Ciutat de les Arts i Ciències de València. De tots els grups participants em varen sorprendre Broken Paradise, un grup de pop rock format per cinc xiques, d'una joventut quasi insultant... quinze anys!. Tenen un repertori on alternen composicions pròpies com “A las 2”, una cançó sorprenent pel toc trist i melancòlic, però d'una profunditat impròpia de l'aparent inexperiència, amb versions de grups consagrats com Green Day o Gun's N' Roses. D'estos útlims feren una versió de la versió del tema de Bob Dylan “knockin' on heaven's door”. Una recreació energètica i juvenil. Probablement, tant Axel Rose, lider de Gun's N' Roses com el propi Bob Dylan es sentirien complaguts. Broken Paradise, contradictori nom...pensen què el seu món és, o potser, un paradís trencat?. Jo espere i desitge que no. La situació actual és difícil, ens trobem en un moment que, com va dir Antonio Gramsci, el mític pensador italià: “Les coses velles han mort i les noves encara no han nascut”. Però en el cas de les xiques de Broken Paradise, quan arribe l'eclosió de les noves tecnologies, més encara, em sembla que les trobarà perfectament preparades. Sort i visca la música què ens fa gaudir, ens produeix diversió i també ens emociona. Gràcies xiques pel vostre esforç i il·lusió musical.

El fantasma de la llibertat passeja per Canal 9

El fantasma de la llibertat passeja per Canal 9 Diuen que pels platós, sala de redacció i fins i tot per Guantànamo, la devastada zona de programes de Canal 9, s'ha arribat a vore un fantasma com si fora una ombra posseïda que recorre les instal·lacions de la TV pública valenciana. Una por inusitada ha fet niu en les ments i cors -en el presumpte cas que en tinguen- dels actuals dirigents. Esmeralda, subdirectora d'informatius o alguna cosa pareguda, sembla aquella gitana que causava el furor quasi uterí en el geperut parisenc. Però l'edifici dissenyat per l'estudi d'arquitecturaVeges tu no és la catedral gòtica de Nôtre Dame de París. Quasimodo, el personatge creat per Víctor Hugo, se li apareix a la zíngara Velasco que fuig de manera espaordida pels quasi silenciosos passadissos i despatxos. “Sóc la teua consciència”, ressona com una veu d'ultratomba i la pobreta maleïx el maleït dia (valga la redundància) que va acceptar el nomenament. Qui em manaria a mi clavar-me en este empastre?, se li ha escoltat en algun moment de deliri. La nova directora general, Rosa Vidal, àlies “jo vull entrar amb les mans netes” es debat en un conflicte intern. Què faig jo en un mitjà de comunicació si no sé ni què és això?. Eixa es la seua reflexió. El seu terror és un monstre d'anar per casa anomenat Abracadabra, que significa “deixar que la cosa siga destruïda”. I tot per la semblança fonètica amb Albertofabra, passa esta cabra de mi. Diuen que està com Santa Teresa, que viu sense viure en ella. La tercera que pateix d'aparicions fantasmagòriques és Salut Pedrós, subdirectora de Comunicació i Markèting, veges tu qui nom més ampul·lós. A ella el fantasma que se li manifesta és el del beat JosemariaEscrivàdeBalaguer, perquè la seua família i el seu valedor, Juan Cotino, eixe senyor que diu que sempre ha estat al costat de les víctimes del metro i no contesta les preguntes molestes, formen part de la secta Opus Dei. El sacerdot aragonés venerat per ser autor del llibre “Camino” li mussita delicadament: “Salud, tu camino está en la puerta de salida”. Un autèntic terror se li va reflectir en el seu rostre de xiqueta que sembla que mai no ha trencat un plat, però que executa les ordres que li manen des del palau gòtic de la Generalitat, sense pietat ni commiseració. Catòlica com és, anirà a l'infern. Pobreta. Però totes tres s'equivoquen. Ni Quasimodo, ni Abracadabra Santa Teresa, ni Josemariaescrivàdebalaguer, són els fantasmes als què han de tindre por. El canguelo què han de considerar és el dels ciutadans en l'exili que no noten com a pròpia eixa casa, i de la nova TV dels valencians, 9exili.com, què complirà, per fi, els objectius per al quals fou creada: una ràdio i una TV al servei de tots els ciutadans, veraç, objectiva, plural, de proximitat, pública i en valencià. És el fantasma de la llibertat, ni més ni menys.

Elogi a la simplicitat

És ben sabut, o això crec jo, que vivim un temps convuls i de gran complexitat, és per això que, a instàncies de la meua amiga i també companya de treball Rosa Brines, vull fer un elogi a la simplicitat que no de la simplicitat i, molt menys encara, de la ximpleria. Veges tu, que estic intentant fer un elogi a la simplicitat i m’estic clavant en un jardí que a vore com me n’isc sense xafar les flors. Bé, la idea argumental seria la següent: la vida actual ens fa viure de pressa i saber de coses que creiem que són molt importants com ara les aplicacions d’un iphone, tu eres més de facebook o twitter? o entendre les claus de l’economia que ens té a tots acollonits i horroritzats... estem a la vora del precipici o de l’abisme i ens en anem a pegar una hòstia o bac que quedarem fets “fosfatina”, i com no tenim ni idea, ens inunda el desassossec i l’ansietat. Contra això recomane menys Prozac i més conyac, o “guisqui”, tant se val.
M’han parlat d’un llibre que es titula El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. No l’he llegit, però em val per a dir: perquè no tractem de viure com si només ens quedara un minut?., perquè no deixem de complicar les coses més senzilles com ara l’amor, l’amistat, l’estima, el treball, el divertiment ...i , simplement, gaudim amb tota la simplicitat més elemental i natural?. I acabe amb aquest senzill refrany “El savi sap que no sap, el “bobo” creu que ho té tot al cap”. Simplicitat indiscutible.

Brangelina

Si hi ha una parella en el món del cinema que enlluerna més que els focus i les cameres no és altra que la formada per Brad Pitt i Angelina Jolie. Guapos, rics, triomfadors, més o menys compromesos, tenen sis fills, tres adoptats... i tot i que ja no són tant joves mantenen un atractiu quasi irresistible. Sembla una situació quasi idíl•lica... però és possible que tanta felicitat es puga acumular en dos persones?. Sempre hi haurà qui sospite d’alguna cosa oculta entre ells, què l’enamorament, és a dir l’estat d’alienació mental transitòria, siga asimètric... I si fos així qui penseu que ha posat més en la relació Brad o Angelina, Angelina o Brd?. Tot açò no és més que enveja en un temps en què estem a la vora de l’abisme que va deixar escrit el poeta francès Charles Baudelaire?. Seria possible estendre eixe estat de felicitat superlativa a tothom o seria més raonable aspirar a un benestar econòmic, social i sentimental més modest?.
I jo què sé!!! Tantes preguntes i tan poques respostes. I això que sóc tant guapo, tan ric i tan triomfador com Brad Pitt... o més!!!.

Superman sense calçotets

Un personatge de còmic com Superman s’ha convertit, de manera involuntària, en la metàfora dels temps actuals. En la nova entrega cinematogràfica del seuperheroi, perd eixos calçotets rojos per damunt del pantaló que tanta passió han despertat. Ara apareixerà embotit en un tratge blau des del coll als peus. La metàfora és doble, per una banda és una constatació de que als ciutadans ens han “deixat en bragues” assotats per la crisi –estafa- que no hem provocat i dominats per un imaginari heroi de color blau com el color polític –neoliberal conservador- que domina el món.
Bo seria que passàrem a l’acció i reivindicarem els calçotets rojos com símbol de resistència contra la colla de delinqüents –polítics i econòmics- que ens han dut a aquesta penosa situació.
Volem Superman amb calçotets i de roig!!!.

Personatges del dia

Hui és un d’eixos dies que et dius a tu mateix que està tot fatal, fatal. La crisi (estafa) que no cessa, la incertesa sobre el futur, les preocupacions sobre amics, familiars i persones estimades –en alguns casos poden coincidir les tres categories fins i tot-, les poques ganes que tens de treballar, així d’avorrit em tenen, que s’acaba l’estiu (per queixar-me que no es quede res al tinter)... i no se quantes desgràcies més. Bé, doncs acabe de pegar un volt pels personatges del dia als diaris i em trobe un poc de tot. Vegem-ne:
Tres famosos, Matt Damon, Al Pacino i Paul McCartney ens conten que estaven fent l’11 de setembre de 2001, si home, aquell dia que caigueren les torres bessones i la seguretat occidental.
Per cert, s’han adonat de la cara que se li ha quedat a l’exbeatle, el “guaperas” del grup?. Ara s’assembla a una “güeleta” amb la cara arrugada. Un consol: els guapos envelleixen malament. Això que guanyem els lletjos.
Liz Taylor perquè se subhasten les seues joies, el seu gran amor junt a Richard Burton, per valor de 21 milions d’euros. No pense participar en la subhasta, per si algú tenia cap dubte. Amy Winehouse, que és notícia perquè “només” deixa una fortuna de 2 milions d’euros. Amb 27 anys i dos discos publicats... encara els pareix poc?. El príncep Charles d’Anglaterra que evoca els plats de la seua iaia. I jo que pensava que la venerable anciana vivia de la coneguda dieta dels gintònics. I per a acabar, el toc espanyol i pepero encapçalat per un cartell de luxe:
Esperanza Aguirre: “El que tiene boca se equivoca”, en referencia a la jornada setmanal dels mestres de 20 hores.
Maria Dolores Cospedal, el de eixe que es posa davant no sé d’on collons ha eixit: “Cospedal retiene la aportación para Dependencia”.
Esteban González Pons, què feliç és aquest home, sempre riu: “Crearemos 3 millones y medio de empleo porque craremos un millón de empresarios”. Podríem seguir, però he decidir concloure amb el somriure de González Pons, perquè que eixa animalada empresarial o et deixa exhaust o absolutament satisfet. Miren com veig la cosa de fatal, que desitge de tot cor que l’aspiració del portaveu pepero es faça realitat.

Canal 9: una sainet de TV que pot acabar en tragèdia esperpèntica

Canal 9 està a punt de complir 22 anys d’existència i, malauradament, mai no ha estat allò que una societat moderna i avançada haguera desitjat d’una TV, de la seua TV, és a dir que servira els tres punts bàsics i essencials: informar, entretindre i formar. No obstant això, no seria just clavar a tots en el mateix sac. Si bé la primera etapa, del 89 al 95, no és que fos un prodigi de programes rigorosos, professionals i divertits i/o informatius plurals, comparats amb les següents etapes de Zaplana i Camps, ara ens semblen la quintaessència del rigor informatiu i empresarialment un cert model ajustat al moment econòmic. Passaré per alt l’etapa Zaplana, que com quasi tot el món sap no tenia –ni té- ideologia. A ell només li preocupaven dos coses: l’eròtica del poder i l’eròtica sense més. Bé, i els diners, que van indissolublement units a les dues. Zaplana intentà la privatització, però com no va poder –era il•legal com va sentenciar el Tribunal Suprem- va externalitzar els serveis i programes, és a dir els va regalar als seus amics i partit, i tots guanyaren un fum de “pasta”. En canvi, per a la nostra desgràcia, Camps si que té ideologia i va posar Canal 9 des del principi al servei d’aquesta ideologia: un neo-catalolicisme regional amb tocs claraments antidemocràtics, com correspon a un beat practicant com és ell, és a dir la hipocresia més recalcitrant. I va ser tan gran el poder que va acumular que es creia immune i impune –la societat valenciana hauria de ser objecte d’estudi sociològic de perquè ho ha permès, però açò –com diria Rudyard Kipling-, és una altra història. Però a Canal 9, a més d’acumular poder també va acumular insensatament deutes, dèficit i personal addicte a la seua causa. El resultat ja ho sabem: 1200 milions d’euros de deutes, una audìència aproximant-se a les fondes abisals i una plantilla sobredimensionada, clar que sobre gent, però sobren aquells que han estat “enxufats” oferint com a única credencial ser amics personals o de partit i que han anat omplint redacció d’informatius i despatxos de manera massiva. Ara, hi ha una ofensiva en tota regla contra RTVV i els seus treballadors. Volen despatxar a 1.0000 treballadors dels 1.800 de plantilla. Una autèntica barbaritat –la plantilla i l’acomiadament- ho sé, però els responsables no som els treballadors. Els culpables tenen noms i cognoms: el PP i l’expresident Camps al cap, per la seua utilització obscena com si fora de la seua propietat, el director general José López Jaraba i l’exdirectora i ara Consellera de “Culturisme”, Lola Johnson, per ser els executors d’aquesta política nefasta; de l’exsecretari general Vicent Sanz –conegut en la casa com “Il padrino Vincenzo Santino”, per la seua estratègia mafiosa laboral i personal. Va instaurat un simulacre de sindicat amb tots els “enxufats” que són legió i recordem que està imputat per un delicte d’abús sexual. O siga què és el nostre Strauss-Kahn del Camp de Morvedre; els directors, editors i periodistes addictes i poc professionals que s’han prestat de manera tan poc digna a perpetrar aquest sainet televisu amb resultat, probablement, de tragèdia personal per als treballadors i un esperpent per a la societat que ha pagat aquesta TV.
Com dirien els indignats i els treballadors de Canal som i estem ben indignats:
NO ÉS UNA CRISI, ÉS UNA ESTAFA!!!.

Forever 27

Fa un temps vaig escriure un article sobre les estrelles que han passat a donar els seus concerts en una altra dimensió... i aquest cap de setmana s’ha produït una nova incorporació a aquest “selecte grup” dels 27 per sempre. Amy Winehouse, fidel a eixe esperit autodestructiu, va fer l’ullet a la mort també als 27 anys i va reinterpretar el títol del seu millor disc “Back to black” per “Back to death”. Del negre a la mort... premonició o destinació?. Tant se val, Amy farà un concert en el més enllà amb Jimi Hendrix, Janis Joplin, Brian Jones, Jim Morrison i Kurt Cobain... Tots voldríem una entrada virtual per gaudir de l’espectacle. I com diria Freddie Mercury... Què el show continue...


La ciutat de Londres commemorà l’any 2009 una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel•lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il•lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Els indignats del 15-m, també a Canal 9

COMUNICAT DELS SINDICATS CCOO I CGT DE RTVV

INDIGNATS DEL 15-M SE SOLIDARITZEN AMB ELS TREBALLADORS DE RTVV I RECLAMEN UNA TELEVISIÓ PLURAL I SENSE MANIPULACIÓ

La concentració setmanal dels treballadors de RTVV contra els abusos laborals i les retallades salarials imposades per la direcció de José López Jaraba ha rebut hui el suport de desenes de joves pertanyents al moviment 15-M, que han acudit a les portes del centre de producció de programes de Burjassot.

Els indignats han explicat que les seues reivindicacions i actes de protesta que han tingut lloc en les últimes setmanes van dirigits contra una direcció de RTVV culpable de la manipulació i no dels treballadors, víctimes també de la política d’una direcció al servei del partit en el govern.

Els treballadors de RTVV concentrats els han animat a continuar reclamant, sempre de forma pacífica com ha caracteritzat les accions del moviment 15-M, que la ràdio i la televisió pública siga un servei de tots i per a tots els valencians i no continue segrestada per personatges com l’investigat per Gürtel, Pedro García, l’imputat Vicente Sanz o els seus substituts en la direcció López Jaraba i Juan Prefaci.

Els treballadors de RTVV continuen denunciant els abusos laborals de la direcció de RTVV i anuncien que faran noves mobilitzacions, tant en els centres de treball com fora, davant qualsevol iniciativa de la direcció que amenace el futur laboral o el de la radiotelevisió pública valenciana.

La plaça –pública- que volem nostra.

Una volta passades les eleccions, continuem indignats i disposats a continuar amb aquest moviment il·lusionant del 15 de maig, al qual desitge un gran futur i llarga vida. Ens va molt a les persones humanes!.
Salut i pecats amics i amigues.

Somos personas normales y corrientes. Somos como tú: gente que se levanta por las mañanas para estudiar, para trabajar o para buscar trabajo, gente que tiene familia y amigos. Gente que trabaja duro todos los días para vivir y dar un futuro mejor a los que nos rodean.
Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos… Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. Por la corrupción de los políticos, empresarios, banqueros… Por la indefensión del ciudadano de a pie.
Esta situación nos hace daño a todos diariamente. Pero si todos nos unimos, podemos cambiarla. Es hora de ponerse en movimiento, hora de construir entre todos una sociedad mejor. Por ello sostenemos firmemente lo siguiente:


Las prioridades de toda sociedad avanzada han de ser la igualdad, el progreso, la solidaridad, el libre acceso a la cultura, la sostenibilidad ecológica y el desarrollo, el bienestar y la felicidad de las personas.
Existen unos derechos básicos que deberían estar cubiertos en estas sociedades: derecho a la vivienda, al trabajo, a la cultura, a la salud, a la educación, a la participación política, al libre desarrollo personal, y derecho al consumo de los bienes necesarios para una vida sana y feliz.
El actual funcionamiento de nuestro sistema económico y gubernamental no atiende a estas prioridades y es un obstáculo para el progreso de la humanidad.
La democracia parte del pueblo (demos=pueblo; cracia=gobierno) así que el gobierno debe ser del pueblo. Sin embargo, en este país la mayor parte de la clase política ni siquiera nos escucha. Sus funciones deberían ser la de llevar nuestra voz a las instituciones, facilitando la participación política ciudadana mediante cauces directos y procurando el mayor beneficio para el grueso de la sociedad, no la de enriquecerse y medrar a nuestra costa, atendiendo tan sólo a los dictados de los grandes poderes económicos y aferrándose al poder a través de una dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE.
El ansia y acumulación de poder en unos pocos genera desigualdad, crispación e injusticia, lo cual conduce a la violencia, que rechazamos. El obsoleto y antinatural modelo económico vigente bloquea la maquinaria social en una espiral que se consume a sí misma enriqueciendo a unos pocos y sumiendo en la pobreza y la escasez al resto. Hasta el colapso.
La voluntad y fin del sistema es la acumulación de dinero, primándola por encima de la eficacia y el bienestar de la sociedad. Despilfarrando recursos, destruyendo el planeta, generando desempleo y consumidores infelices.
Los ciudadanos formamos parte del engranaje de una máquina destinada a enriquecer a una minoría que no sabe ni de nuestras necesidades. Somos anónimos, pero sin nosotros nada de esto existiría, pues nosotros movemos el mundo.
Si como sociedad aprendemos a no fiar nuestro futuro a una abstracta rentabilidad económica que nunca redunda en beneficio de la mayoría, podremos eliminar los abusos y carencias que todos sufrimos.
Es necesaria una Revolución Ética.. Hemos puesto el dinero por encima del Ser Humano y tenemos que ponerlo a nuestro servicio. Somos personas, no productos del mercado. No soy sólo lo que compro, por qué lo compro y a quién se lo compro.
Por todo lo anterior, estoy indignado.
Creo que puedo cambiarlo.
Creo que puedo ayudar.
Sé que unidos podemos.
Sal con nosotros. Es tu derecho.

AdhesionesSi quieres que tu blog, organización ciudadana, plataforma o grupo figure como adherido a esta iniciativa, envía un correo electrónico con su nombre y dirección web a contacto@democraciarealya.es.
Para garantizar la neutralidad política de este movimiento ciudadano no se aceptará la adhesión directa de ningún partido político o sindicato. Invitamos a sus miembros a que participen en esta convocatoria de forma individual.