lluisgallent.cat

Elogi a la simplicitat

2011-09-13T12:55:00.002+02:00

És ben sabut, o això crec jo, que vivim un temps convuls i de gran complexitat, és per això que, a instàncies de la meua amiga i també companya de treball Rosa Brines, vull fer un elogi a la simplicitat que no de la simplicitat i, molt menys encara, de la ximpleria. Veges tu, que estic intentant fer un elogi a la simplicitat i m’estic clavant en un jardí que a vore com me n’isc sense xafar les flors. Bé, la idea argumental seria la següent: la vida actual ens fa viure de pressa i saber de coses que creiem que són molt importants com ara les aplicacions d’un iphone, tu eres més de facebook o twitter? o entendre les claus de l’economia que ens té a tots acollonits i horroritzats... estem a la vora del precipici o de l’abisme i ens en anem a pegar una hòstia o bac que quedarem fets “fosfatina”, i com no tenim ni idea, ens inunda el desassossec i l’ansietat. Contra això recomane menys Prozac i més conyac, o “guisqui”, tant se val.
M’han parlat d’un llibre que es titula El conte per abans d’anar a dormir que només dura un minut. No l’he llegit, però em val per a dir: perquè no tractem de viure com si només ens quedara un minut?., perquè no deixem de complicar les coses més senzilles com ara l’amor, l’amistat, l’estima, el treball, el divertiment ...i , simplement, gaudim amb tota la simplicitat més elemental i natural?. I acabe amb aquest senzill refrany “El savi sap que no sap, el “bobo” creu que ho té tot al cap”. Simplicitat indiscutible.

Brangelina

2011-09-12T13:00:00.002+02:00

Si hi ha una parella en el món del cinema que enlluerna més que els focus i les cameres no és altra que la formada per Brad Pitt i Angelina Jolie. Guapos, rics, triomfadors, més o menys compromesos, tenen sis fills, tres adoptats... i tot i que ja no són tant joves mantenen un atractiu quasi irresistible. Sembla una situació quasi idíl•lica... però és possible que tanta felicitat es puga acumular en dos persones?. Sempre hi haurà qui sospite d’alguna cosa oculta entre ells, què l’enamorament, és a dir l’estat d’alienació mental transitòria, siga asimètric... I si fos així qui penseu que ha posat més en la relació Brad o Angelina, Angelina o Brd?. Tot açò no és més que enveja en un temps en què estem a la vora de l’abisme que va deixar escrit el poeta francès Charles Baudelaire?. Seria possible estendre eixe estat de felicitat superlativa a tothom o seria més raonable aspirar a un benestar econòmic, social i sentimental més modest?.
I jo què sé!!! Tantes preguntes i tan poques respostes. I això que sóc tant guapo, tan ric i tan triomfador com Brad Pitt... o més!!!.

Superman sense calçotets

2011-09-09T12:29:00.003+02:00

Un personatge de còmic com Superman s’ha convertit, de manera involuntària, en la metàfora dels temps actuals. En la nova entrega cinematogràfica del seuperheroi, perd eixos calçotets rojos per damunt del pantaló que tanta passió han despertat. Ara apareixerà embotit en un tratge blau des del coll als peus. La metàfora és doble, per una banda és una constatació de que als ciutadans ens han “deixat en bragues” assotats per la crisi –estafa- que no hem provocat i dominats per un imaginari heroi de color blau com el color polític –neoliberal conservador- que domina el món.
Bo seria que passàrem a l’acció i reivindicarem els calçotets rojos com símbol de resistència contra la colla de delinqüents –polítics i econòmics- que ens han dut a aquesta penosa situació.
Volem Superman amb calçotets i de roig!!!.

Personatges del dia

2011-09-08T12:20:00.006+02:00

Hui és un d’eixos dies que et dius a tu mateix que està tot fatal, fatal. La crisi (estafa) que no cessa, la incertesa sobre el futur, les preocupacions sobre amics, familiars i persones estimades –en alguns casos poden coincidir les tres categories fins i tot-, les poques ganes que tens de treballar, així d’avorrit em tenen, que s’acaba l’estiu (per queixar-me que no es quede res al tinter)... i no se quantes desgràcies més. Bé, doncs acabe de pegar un volt pels personatges del dia als diaris i em trobe un poc de tot. Vegem-ne:
Tres famosos, Matt Damon, Al Pacino i Paul McCartney ens conten que estaven fent l’11 de setembre de 2001, si home, aquell dia que caigueren les torres bessones i la seguretat occidental.
Per cert, s’han adonat de la cara que se li ha quedat a l’exbeatle, el “guaperas” del grup?. Ara s’assembla a una “güeleta” amb la cara arrugada. Un consol: els guapos envelleixen malament. Això que guanyem els lletjos.
Liz Taylor perquè se subhasten les seues joies, el seu gran amor junt a Richard Burton, per valor de 21 milions d’euros. No pense participar en la subhasta, per si algú tenia cap dubte. Amy Winehouse, que és notícia perquè “només” deixa una fortuna de 2 milions d’euros. Amb 27 anys i dos discos publicats... encara els pareix poc?. El príncep Charles d’Anglaterra que evoca els plats de la seua iaia. I jo que pensava que la venerable anciana vivia de la coneguda dieta dels gintònics. I per a acabar, el toc espanyol i pepero encapçalat per un cartell de luxe:
Esperanza Aguirre: “El que tiene boca se equivoca”, en referencia a la jornada setmanal dels mestres de 20 hores.
Maria Dolores Cospedal, el de eixe que es posa davant no sé d’on collons ha eixit: “Cospedal retiene la aportación para Dependencia”.
Esteban González Pons, què feliç és aquest home, sempre riu: “Crearemos 3 millones y medio de empleo porque craremos un millón de empresarios”. Podríem seguir, però he decidir concloure amb el somriure de González Pons, perquè que eixa animalada empresarial o et deixa exhaust o absolutament satisfet. Miren com veig la cosa de fatal, que desitge de tot cor que l’aspiració del portaveu pepero es faça realitat.

Canal 9: una sainet de TV que pot acabar en tragèdia esperpèntica

2011-08-02T13:32:00.002+02:00

Canal 9 està a punt de complir 22 anys d’existència i, malauradament, mai no ha estat allò que una societat moderna i avançada haguera desitjat d’una TV, de la seua TV, és a dir que servira els tres punts bàsics i essencials: informar, entretindre i formar. No obstant això, no seria just clavar a tots en el mateix sac. Si bé la primera etapa, del 89 al 95, no és que fos un prodigi de programes rigorosos, professionals i divertits i/o informatius plurals, comparats amb les següents etapes de Zaplana i Camps, ara ens semblen la quintaessència del rigor informatiu i empresarialment un cert model ajustat al moment econòmic. Passaré per alt l’etapa Zaplana, que com quasi tot el món sap no tenia –ni té- ideologia. A ell només li preocupaven dos coses: l’eròtica del poder i l’eròtica sense més. Bé, i els diners, que van indissolublement units a les dues. Zaplana intentà la privatització, però com no va poder –era il•legal com va sentenciar el Tribunal Suprem- va externalitzar els serveis i programes, és a dir els va regalar als seus amics i partit, i tots guanyaren un fum de “pasta”. En canvi, per a la nostra desgràcia, Camps si que té ideologia i va posar Canal 9 des del principi al servei d’aquesta ideologia: un neo-catalolicisme regional amb tocs claraments antidemocràtics, com correspon a un beat practicant com és ell, és a dir la hipocresia més recalcitrant. I va ser tan gran el poder que va acumular que es creia immune i impune –la societat valenciana hauria de ser objecte d’estudi sociològic de perquè ho ha permès, però açò –com diria Rudyard Kipling-, és una altra història. Però a Canal 9, a més d’acumular poder també va acumular insensatament deutes, dèficit i personal addicte a la seua causa. El resultat ja ho sabem: 1200 milions d’euros de deutes, una audìència aproximant-se a les fondes abisals i una plantilla sobredimensionada, clar que sobre gent, però sobren aquells que han estat “enxufats” oferint com a única credencial ser amics personals o de partit i que han anat omplint redacció d’informatius i despatxos de manera massiva. Ara, hi ha una ofensiva en tota regla contra RTVV i els seus treballadors. Volen despatxar a 1.0000 treballadors dels 1.800 de plantilla. Una autèntica barbaritat –la plantilla i l’acomiadament- ho sé, però els responsables no som els treballadors. Els culpables tenen noms i cognoms: el PP i l’expresident Camps al cap, per la seua utilització obscena com si fora de la seua propietat, el director general José López Jaraba i l’exdirectora i ara Consellera de “Culturisme”, Lola Johnson, per ser els executors d’aquesta política nefasta; de l’exsecretari general Vicent Sanz –conegut en la casa com “Il padrino Vincenzo Santino”, per la seua estratègia mafiosa laboral i personal. Va instaurat un simulacre de sindicat amb tots els “enxufats” que són legió i recordem que està imputat per un delicte d’abús sexual. O siga què és el nostre Strauss-Kahn del Camp de Morvedre; els directors, editors i periodistes addictes i poc professionals que s’han prestat de manera tan poc digna a perpetrar aquest sainet televisu amb resultat, probablement, de tragèdia personal per als treballadors i un esperpent per a la societat que ha pagat aquesta TV.
Com dirien els indignats i els treballadors de Canal som i estem ben indignats:
NO ÉS UNA CRISI, ÉS UNA ESTAFA!!!.

Forever 27

2011-07-25T09:41:00.007+02:00

Fa un temps vaig escriure un article sobre les estrelles que han passat a donar els seus concerts en una altra dimensió... i aquest cap de setmana s’ha produït una nova incorporació a aquest “selecte grup” dels 27 per sempre. Amy Winehouse, fidel a eixe esperit autodestructiu, va fer l’ullet a la mort també als 27 anys i va reinterpretar el títol del seu millor disc “Back to black” per “Back to death”. Del negre a la mort... premonició o destinació?. Tant se val, Amy farà un concert en el més enllà amb Jimi Hendrix, Janis Joplin, Brian Jones, Jim Morrison i Kurt Cobain... Tots voldríem una entrada virtual per gaudir de l’espectacle. I com diria Freddie Mercury... Què el show continue...

La ciutat de Londres commemorà l’any 2009 una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel•lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il•lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Els indignats del 15-m, també a Canal 9

2011-05-31T13:29:00.003+02:00

COMUNICAT DELS SINDICATS CCOO I CGT DE RTVV

INDIGNATS DEL 15-M SE SOLIDARITZEN AMB ELS TREBALLADORS DE RTVV I RECLAMEN UNA TELEVISIÓ PLURAL I SENSE MANIPULACIÓ

La concentració setmanal dels treballadors de RTVV contra els abusos laborals i les retallades salarials imposades per la direcció de José López Jaraba ha rebut hui el suport de desenes de joves pertanyents al moviment 15-M, que han acudit a les portes del centre de producció de programes de Burjassot.

Els indignats han explicat que les seues reivindicacions i actes de protesta que han tingut lloc en les últimes setmanes van dirigits contra una direcció de RTVV culpable de la manipulació i no dels treballadors, víctimes també de la política d’una direcció al servei del partit en el govern.

Els treballadors de RTVV concentrats els han animat a continuar reclamant, sempre de forma pacífica com ha caracteritzat les accions del moviment 15-M, que la ràdio i la televisió pública siga un servei de tots i per a tots els valencians i no continue segrestada per personatges com l’investigat per Gürtel, Pedro García, l’imputat Vicente Sanz o els seus substituts en la direcció López Jaraba i Juan Prefaci.

Els treballadors de RTVV continuen denunciant els abusos laborals de la direcció de RTVV i anuncien que faran noves mobilitzacions, tant en els centres de treball com fora, davant qualsevol iniciativa de la direcció que amenace el futur laboral o el de la radiotelevisió pública valenciana.

La plaça –pública- que volem nostra.

2011-05-24T11:28:00.003+02:00

Una volta passades les eleccions, continuem indignats i disposats a continuar amb aquest moviment il·lusionant del 15 de maig, al qual desitge un gran futur i llarga vida. Ens va molt a les persones humanes!.
Salut i pecats amics i amigues.

Somos personas normales y corrientes. Somos como tú: gente que se levanta por las mañanas para estudiar, para trabajar o para buscar trabajo, gente que tiene familia y amigos. Gente que trabaja duro todos los días para vivir y dar un futuro mejor a los que nos rodean.
Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos… Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. Por la corrupción de los políticos, empresarios, banqueros… Por la indefensión del ciudadano de a pie.
Esta situación nos hace daño a todos diariamente. Pero si todos nos unimos, podemos cambiarla. Es hora de ponerse en movimiento, hora de construir entre todos una sociedad mejor. Por ello sostenemos firmemente lo siguiente:

Las prioridades de toda sociedad avanzada han de ser la igualdad, el progreso, la solidaridad, el libre acceso a la cultura, la sostenibilidad ecológica y el desarrollo, el bienestar y la felicidad de las personas.
Existen unos derechos básicos que deberían estar cubiertos en estas sociedades: derecho a la vivienda, al trabajo, a la cultura, a la salud, a la educación, a la participación política, al libre desarrollo personal, y derecho al consumo de los bienes necesarios para una vida sana y feliz.
El actual funcionamiento de nuestro sistema económico y gubernamental no atiende a estas prioridades y es un obstáculo para el progreso de la humanidad.
La democracia parte del pueblo (demos=pueblo; cracia=gobierno) así que el gobierno debe ser del pueblo. Sin embargo, en este país la mayor parte de la clase política ni siquiera nos escucha. Sus funciones deberían ser la de llevar nuestra voz a las instituciones, facilitando la participación política ciudadana mediante cauces directos y procurando el mayor beneficio para el grueso de la sociedad, no la de enriquecerse y medrar a nuestra costa, atendiendo tan sólo a los dictados de los grandes poderes económicos y aferrándose al poder a través de una dictadura partitocrática encabezada por las inamovibles siglas del PPSOE.
El ansia y acumulación de poder en unos pocos genera desigualdad, crispación e injusticia, lo cual conduce a la violencia, que rechazamos. El obsoleto y antinatural modelo económico vigente bloquea la maquinaria social en una espiral que se consume a sí misma enriqueciendo a unos pocos y sumiendo en la pobreza y la escasez al resto. Hasta el colapso.
La voluntad y fin del sistema es la acumulación de dinero, primándola por encima de la eficacia y el bienestar de la sociedad. Despilfarrando recursos, destruyendo el planeta, generando desempleo y consumidores infelices.
Los ciudadanos formamos parte del engranaje de una máquina destinada a enriquecer a una minoría que no sabe ni de nuestras necesidades. Somos anónimos, pero sin nosotros nada de esto existiría, pues nosotros movemos el mundo.
Si como sociedad aprendemos a no fiar nuestro futuro a una abstracta rentabilidad económica que nunca redunda en beneficio de la mayoría, podremos eliminar los abusos y carencias que todos sufrimos.
Es necesaria una Revolución Ética.. Hemos puesto el dinero por encima del Ser Humano y tenemos que ponerlo a nuestro servicio. Somos personas, no productos del mercado. No soy sólo lo que compro, por qué lo compro y a quién se lo compro.
Por todo lo anterior, estoy indignado.
Creo que puedo cambiarlo.
Creo que puedo ayudar.
Sé que unidos podemos.
Sal con nosotros. Es tu derecho.

AdhesionesSi quieres que tu blog, organización ciudadana, plataforma o grupo figure como adherido a esta iniciativa, envía un correo electrónico con su nombre y dirección web a contacto@democraciarealya.es.
Para garantizar la neutralidad política de este movimiento ciudadano no se aceptará la adhesión directa de ningún partido político o sindicato. Invitamos a sus miembros a que participen en esta convocatoria de forma individual.

Tots els colors del verd / 1

2010-10-19T12:33:00.004+02:00

Com cantava Raimon, quan arribes al País Basc, t’inunden tots els colors del verd per tots els sentits... sí, sí tots els sentits, no només la vista com és obvi. També l’olfacte amb la flaire d’herba mullada, l’oïda amb el quasi imperceptible xiri-miri de la pluja suau, el tacte de terra humida i ¡com no! del gust. Cap lloc del món, que jo conega, té els encants culinaris d’ Euskadi. Exquisidesa, sabor, imaginació, i embruix es donen la mà en les seues creacions gastronòmiques. Per tot això i per moltes més coses és altament recomanable visitar-lo. Jo l’he fet en moltes ocasions i de diferents maneres. L’última va ser durant el pont del 9 d’octubre en companyia de 50 persones, de les quals la majoria m’eren desconegudes. De les que ja tenia coneixement, l’estima va augmentar, si això fora possible. Una estança de quatre dies i visitant un fum de llocs i indrets et dóna una visió panoràmica de com és un país i la seua gent. Però comencem pel principi. L’eixida de València ja ens va provocar una espècie de “shock”. Maria, la nostra guia valenciana, estava en un avançat estat de gestació que augurava una visita urgent a l’hospital de Cruces-Barakaldo, la qual cosa ens haguera convertit en padrins de la criatura. Afortunadament per a mare, criatura i viatgers, el feliç esdeveniment tindrà lloc a València. En arribar al nostre punt de destí, Eibar, una ciutat industrial i obrera de l’interior de Gipuskoa, he de dir què, probablement, siga el poble basc estèticament menys agraciat dels que conec. Lletja, Eibar és una ciutat lletja...Què hi farem!. Però eixa mala impressió va quedar compensada per Ramon o Ramontxu, el nostre guia basc, que immediatament ens va conquistar amb el seu sentit de l’humor i la seua preparació històrica. Els seus relats ens feren gaudir i aprofundir en l’estima pel País Basc, molt desconegut i poc visitat pels valencians, degut en molts casos a la por, sense fonament segons la meua opinió, i a la tergiversació i manipulació interessada que es fa per motius polítics. I d’això en sabem molt els valencians amb la intoxicació indecent que es fa de l’anticatalanisme. Però deixem això, que ara no toca com deia el Jordi Pujol, i tornem al nostre periple viatger. La nostra primera etapa va tindre un caire marítim. Zarautz i la seua platja famosa per les seues ones i els seus “surfers” i per l’inevitable restaurant palau de Karlos Arguiñano, tot i que no és, ni de bon tros, dels millors cuiners... Martin Berasategui, Juan Mari Arzak o Pedro Subijana, entre molts altres, són l’essència de la cuina basca. Tot seguit, Getaria, amb dos personatges famosos el ratolí i Elkano, el primer mariner en pegar la volta al món. Malauradament no poguérem assaborir el rèmol –rodaballo en castellà- a la brasa que preparen de manera magistral acompanyat del magnífic txacolí, eixe elixir vinícola tant estimulant. La nit també va ser estimulant. Segona etapa, Bilbao, una ciutat transformada en pocs anys. El Guggenheim, un prodigi arquitectònic i artístic, obra de Frank Ghery, ha fet possible que una ciutat obrera, naval, gris i devastada per la reconversió industrial haja esdevingut una ciutat moderna, amb molt de futur i estimulant. La nit també va ser estimulant. Tercera etapa, el País Basc francès o Iparralde com li diuen ells. Bayona i Biarritz, com a exemple de luxe, glamour i eixe toc toc lleugerament afrancesat. Quarta etapa, Donostia o Sant Sebastià, per a a mi una de les ciutats més belles del món... La Conxa, el Peine de los Vientos de Chillida, Monte Igeldo, el pont de Maria Cristina, el mercat de la Bretxa, el Kursaal, l’edifici modern i trencador de l’arquitecte Rafael Moneo i el casc antic, amb l’epicentre del carrer 31 d’agost, una dia històric i fatídic per a Donostia com ens va contar de manera emocionada Ramon, el nostre Cicerone particular. El 31 d’agost de 1813, les tropes napoleòniques saquejarem, cremaren i destruïren la ciutat com a botí de guerra, però Donostia com una au fènix va renàixer de les seues cendres. I la culminació, com no, va tindre un toc gastronòmic. Ramon ens va conduir pels intricats i estrets carrerons del casc antic fent parada i fonda en les millors especialitats dels pintxos donostiarres. Des de la senzilla “Gilda” en honor a Rita Hayworth, a qui li va encantar quan fou homentajada al Festival de Cinema, als pintxos més sofisticats i imaginatius com ara el foie amb compota de poma o el bacallà amb ceba confitada. Tot regat amb txacolí de Getaria. Tot molt estimulant. I la nit també va ser estimulant...

Continuarà...

Vaga general

2010-09-29T11:38:00.005+02:00

Quan encara estic immers en plena jornada de vaga general, se’m fa inevitable reflexionar “en lletra calenta” sobre les sensacions personals que m’ha produït aquest dia de vaga estrany i contradictori, convocat en un moment inadequat i sense saber qui és el destinatari final d’aquesta protesta social. Contra el govern de Zapatero?. Sí, contra ell també, per deixar que siguen altres qui governen per ell. Eixos “altres” són eixa cosa etèria que anomenem els mercats, el FMI i els organismes financers que operen des de l’opacitat, la voracitat i l’avarícia. Però com què no són un ens visible, no podem dirigir el nostre desacord i repugnància tal com mereixen. Com és possible que els causants d’aquesta crisi –bancs sobre tot-, a qui se’ls va rescatar amb 700.000 milions d’euros de tots nosaltres, siguen ara els que determinen com s’ha d’eixir de la crisi amb la seua fórmula? És a dir amb retallades socials alarmants i carregant el pes econòmic en els treballadors, funcionaris i pensionistes. La reflexió personal, com deia, ve donada pel dolor de cor i de budells també, davant l’alternativa de secundar o no la vaga. La decisió en un sentit o altre era sempre dolorosa. Tot i que semble que no està de moda m’he fet la pregunta de caire leninista: a qui beneficia?. I la resposta és sempre la mateixa, al PP, eixa dreta extrema i cavernícola que patim. Si triomfa la vaga, poden disparar la seua munició, encara més, contra Zapatero i esperar pacientment que caiga pel seu propi pes i apoderar-se del poder. En canvi si fracassa també guanyen perquè poden desactivar el moviment sindical caigut en desgràcia i desprestigi. I tot això els proporciona un camp lliure infinit per a practicar les seus polítiques depredadores sense el més mínim escrúpol. Si aquestes mesures de la reforma laboral són dures, impròpies d’un govern presumptament social demòcrata, ni ens imaginem el que pot arribar a fer un govern presidit per Rajoy i els seus sequaços. Podem donar per liquidat l’estat del benestar. Conclusió: una vaga sense voler i sense voler... tornarem a perdre.

Claude Chabrol

2010-09-12T19:33:00.003+02:00

Com deia no se qui, estan passant coses estranyes. Ara se mor gent que abans no ho feia. El cas és que avui hem de lamentar, o no, la mort del cineasta francès Claude Chabrol. I aquest escepticisme és degut a que Chabrol no es prenia res a la tremenda o molt seriosament. Ell era d'eixe corrent filosòfic anomenat “un je m'en-foutiste “; en valencià “me la sua” i en castellà “me importa un bledo”. No cal dir que m'apunte a la seua recomanació.
I com que sóc un entusiasta partidari d'eixa manera d'entendre la vida, només recordar una de les seues frases memorables com a petit homenatge:

“L'estupidesa és infinitament més fascinant que no pas la intel·ligència. La intel·ligència té límits, l'estupidesa no”.

Mestre Chabrol: au adéu, bon vent i barca nova.

Estrena de la setmana

2010-09-09T14:48:00.007+02:00

Dels creadors de “Forrest Kamps” i “Abrochense los gúrtels”, arriba la nova sensació de la temporada, Lío en Río 2

“Lío en Río 2” (The embolic in the river 2)Dir.: Frank Fields alies Paquito
I:, Riki Cost, Alphons Ruc, Mínim Katurla, Steven Gonzales Bridges, John Kotin, Vincent Boulevard, Miraculous Martines, Alexander Source of Moor, Vincenzo Santino, in the rol of capo Channel Nine & guest actress Bàrbar Ritt.

Sinopsi:
Un important president d’una companyia d’esdeveniments, de competicions de primera amb vaixells per la mar i bòlids per l’asfalt, creador de territoris mitològics, amo d’una TV infame, paridor de ciutats virtuals i viatger incansable –a vegades fins i tot en Ferrari-, mor en el seu fabulós Palau d’estil gòtic civil, Xeneralitú. L’últimes paraules que pronuncia al moment d’expirar és “Gürtel, el meu regne per un “tratge”. El país sencer, perdó “Comú – nitat”, i la premsa en general queden intrigats per saber el significat de la frase.
En un flashback permanent va recordant aquesta paraula. Algunes de les persones més importants de la seua vida, com la seua secretària, el seu millor ex amic i la seua ex dona, donen, cadascú d’ells, una visió del finat i de la seua complexa personalitat... però aquest amagava un secret desconegut per a tots: “en realitat era Forrest Kamps... i corria, corria... en direcció a cap lloc. Probablement a la garjola "u pressó".

Pròxima estrena a les pitjors televisions

Les paradoxes de la vida

2010-09-07T10:40:00.005+02:00

Avui he de fer-me ressò d’una mort que m’ha causat perplexitat per la manera en com s’ha produït. Ahir mateix es coneixia que Mike Edwards, el violoncel•lista de l’Electric Light Orchestra, més coneguda com la ELO, va causar òbit de manera un tant còmica, i demane perdó perquè una mort quasi sempre és més tràgica que còmica, però... 600 quilos d’herba seca li van caure al damunt de la furgoneta que conduïa. La ELO, la mítica banda dels 70 que liderava Jeff Lynne practicava un rock simfònic i electrònic molt original deixant grans cançons com “Livin’ Thing”, “Strange music” i moltes més.
El cas que la vida és una paradoxa. Com deia John Lennon “La vida és allò que va passant mentre tu t’entestes en fer altres plans”. Els plans de Mike Edwards s’han truncat per un “muntó” de palla, lluny de la profunditat del filòsof danès Sören Kierkegaard que va amollar açò: “es pot comprendre la vida cap enrere, però cal viure-la sempre cap endavant”. Això està molt bé mestre Kierke –perdoneu la petulància de la familiaritat, però és que entre Sören i jo hi havia molta confiança-, però això és una obvietat, profunda si vols, però obvietat al cap i la fi. Com la cosa va de músics de rock em ve al cap aquella frase lapidària: “viu de pressa i deixa un bonic cadàver”. Jim Morrison, Janis Joplin o Jimi Hendrix tal volta deixaren un bonic cadàver perquè ens deixaren als 27 anys, però en el cas del malaurat Edwards...¡ai! ja en tenia 62...
Seguint amb les reflexions profundes sobre la vida, un altre mestre Leonardo Da Vinci el gran impulsor del Renaixement, eixa època daurada que posà fi a l’obscurantisme medieval i que va viure intensament va dir: “Qui no valora la vida, so se la mereix”. Però com jo no crec en les frases ni les obres grandiloqüents, em quede amb la mirada escèptica i irònica d’Enrique Jardiel Poncela: “”En la vida humana només uns pocs somnis es compleixen, la gran majoria se ronquen”.
In memorian de Mike Edwards de la ELO tot maleint la palla. Descanse en pau.

Un passeig per La Toscana / 4

2010-09-06T00:19:00.003+02:00

Per petició popular i per una lleugera i segurament encertada crítica a l'última “estranya” crònica equina, he decidit ampliar les visions viatgeres per la Toscana durant el mes d'agost. Obviaré les grans ciutats on s'acumulen la història i les obres més importants del Renaixement per a perdre'm pels petits poblets que també tenen la seua història però que aporten un valor afegit com és el paisatgístic. Començaré, però, pel poble o el que siga allò on tinguérem la mala sort de passar les nits de la nostra es tança toscana. El nom és Pontassieve i encara que està ben a prop de Florència, uns 17 Km crec recordar, deu ser un lloc recòndit que amaga un secret semblant al triangle de les Bermudes. Ací no es dissipen vaixells perduts entre la boira espesa. El terrible secret de Pontassieve són les nombroses, enigmàtiques i sorprenents possibles entrades a través d'unes meravelloses rotondes que no et fan desaparèixer per a sempre, però a voltes pegàvem tantes voltes -valga la redundància- que t'entraven ganes de evaporar-te de debò. He d'agrair efusivament la destresa de la nostra “xoferesa” que et feia sentir com en la fira i sense pagar entrada ni res per eixes magnífiques rotondes. Altre aspecte a destacar de La Toscana i d'Itàlia en general són les caòtiques, desordenades i incoherents carreteres berlusconianes. El fenomen Berlusconi és difícil d'explicar des d'un punt de vista racional. ¿Com és possible que un patán amb implants capil·lars i més operat que la Belén Esteban, que menysprea la democràcia, és un delinqüent furtamantes i que utilitza el sistema judical per al seu servei... com és possible, dic, que guanye elecció rere elecció?. Conclusió, això no diu molt a favor dels italians. Ara, que els valencians tampoc podem tirar coets amb uns dirigents coents atrapats pel “Bigotes”, tratges gratis total i corrupció generalitzada. ¿Serà genètic? De moment, l'única diferència és que Paquito Camps té alopècia galopant. Bé, quan tinga uns anyets més li pot demanar consell a Silvio.
Continuem el nostre itinerari toscà de la mà de la nostra extraordinària “xoferesa” pels camps i turons dominats per l'ocre del forment i els verds d'oliveres, xiprers i vinyes, submergits en una bellesa natural i renaixentista. Un bon nom o definició d'aquest retrat seria “alegria serena”, una actitud d'abandonar-se a la bellesa com feia Dirk Bogarde en la pel·lícula “Mort a Venècia” de Luchino Visconti quan contemplava l'atractiu rostre del jove Tadzio.
Montepulciano, SanGimingano, Pienza, Volterra, Arezzo, Vinci, poble natal de Leonardo, Lucca ... emergeixen entre xiprers, vinyes i oliveres en una visió que et reconforta. I penses que esta terra està feta a la mesura de l'home, i quan dic home, vull dir també dona. Vull dir persona humana. En definitiva practicar l'ofici de viure de la millor manera possible: bé.
Continuarà.

Sèrie Poemes gastrosexuals /

2010-09-02T12:53:00.002+02:00

Gastrosex 1

1 - El llobarro es gita en un llit de ceba i carabassa caramelitzada

Ingredients:

Un llobarro ben plantat
Una carabassa ben bonica
Tomata seca o eixuta de La Marina
Quatre dents d’all
Oli verge –de moment- d’oliva
Sal i pebre
Vinagre de sidra
Sucre moreno

Preparació
Coure la carabassa al forn fins que quede molleta, tendra...
a punt de caramel.
Caramelitzeu la ceba a poc a poc, que no us faça plorar, fins deixar-la dolça.
Per a caramelitzar la ceba poseu un poc d’oli en la paella i
a foc molt lent, lentíssim amb una miqueta de sal...
i quan haja soltat el fluix vaginal (perdó amb que estaria pensant?)... quan solte el fluid element afegiu tres cullerades de sucre moreno fins que se vaja adherint a la ceba i quede tenyida del color del sucre ben incitant, atractiu i seductor.

En una paella posar oli i quan estiga calent, l’oli i els comensals, marqueu el llom del llobarro... no massa,
ha de quedar sucós i suggeridor, ja sabeu...

I posar en l’altre costat de la paella les tomàquets seques
Talladetes en quatre gallons, els alls, la ceba caramelitzada
I la carabassa i que vagen comunicant els sabors com vosaltres comuniqueu mirades i empentonets sobre la taula
De la cuina... un minutet més i emplateu el llobarro sobre el llit de carabassa, ceba i tomàquets...
Acompanyeu d’un vi blanc fresquet i compartiu plat i cos

Epìleg
I ja sabeu ...Bona cuina, bon profit i bon “polvo”
Xè que a gust, xè que a gust... ho hem passat.

Un passeig per La Toscana/...i 3

2010-09-01T12:54:00.003+02:00

Tots els viatges, com quasi totes les coses, tenen un punt i final. Açò pareix una “perogrullada” o ximpleria però no vos enganyeu... és una “perogrullada” o ximpleria, perquè afirmar una certesa tan evident resulta una miqueta idiota. Idiota es diu d’aquell –o aquella- que té poquetes llums, és a dir que és un ruc, ase o burro. I perquè parle avui de burros en relació amb La Toscana. Probablement estareu pensant que el burro sóc jo dient aquestes bajanades o “tonteries”, i la veritat és que raons no vos faltaran per a traure eixa conclusió. Doncs bé, en aquesta ocasió no seguiré les recomanacions sempre genials del mestre Groucho Marx quan deia que més val estar callat i semblar un idiota que parlar i desvelar definitivament la incògnita. I parlaré –escriuré- de burros i La Toscana. Tot el món coneix la festa del Pal•li de Siena, on l’espectacularitat de vestits, banderes i una competició hípica d’origen medieval, on els cavalls corren enmig de la Piazza del Campo, en una cursa que moltes voltes acaba tràgicament per als equins. Allò que ja no coneix quasi ningú és una altra competició més modesta que se celebra molt a prop, en el poble de Torrita de Siena, on es substitueixen els majestuosos i arrogants cavalls pels humils i afables burrets. A mi, si en donen a triar, em quede amb els ases –de quatre potes- perquè els sent més a prop, metafòricament parlant. Si fora La Fontaine, que millor que no perquè estaria mort, escriuria una faula sobre les virtuts senzilles i constants dels companys de Platero o l’amic d’Shrek, en contraposició a la brillantor i velocitat de “Incitatus” el cavall de Calígula a qui va nomenar emperador o “Imperioso”, l’ostentació equina del “burro” de Jesús Gil y Gil. Com veieu La Toscana dóna per a molt, fins i tot per a rucs, ases o burros, perquè no tot va ser la bellesa desafiant del David de Miquel Àngel o La Primavera mitològica de Botticelli. I aquest és el punt i final de la meua crònica viatgera. O no, ves a saber.

Un passeig per la Toscana / 2

2010-08-27T18:31:00.005+02:00

Les visions que es poden extraure d'un viatge són -o poden ser- polièdriques. Pots quedar extasiat per un paisatge, una obra d'art o per una inesperada i estimulant coneixença, però també, i és tant important o més, per una anècdota, tan sols una anècdota. Si ahir parlava dels aristocràtics viatgers britànics per La Toscana del segle XIX, i que sens dubte beurien xampany francès o ambrosia, jo en la meua modèstia vaig compartir unes magnífiques hores de bon rotllo, acompanyat d'una beguda més de poble, més d'ací del terreny. Una beguda d'efectes quasi psicodèlics que es consum a les comarques de La Ribera i La Marina, d'alguna manera semblant a les terres toscanes. Estic parlant de la rústica, aspra i quasi agrària cassalla que ens va enviar a Florència Jose, un bon amic. Ells és de Riola, La Ribera, a qui he d'agrair eixa agosarada decisió. En fi, que mentre Lord Byron, tan elegant ell, libava o ingeria les bombolles d'amor del xampany, jo xuplava o empinava el colze de l'ordinària cassalla. En fi, els temps canvien... però tant se fa xampany o cassalla, el que compta és la companyia, la bona companyia.
“Xè, una cassalleta més i mon anem”.
Continua...

Un passeig per la Toscana

2010-08-26T18:41:00.003+02:00

Des que els viatgers britànics del segle XIX visitaren la Toscana, bressol del Renaixement, la visió d'aquesta part de la història ha d'estar imbuïda quasi de manera ineludible per l'anomenada síndrome d'Stendhal, eixa curiosa “malaltia” que causa elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i en alguns casos al·lucinacions en observar obres d'art especialment belles. Però com d'això ja han escrit molt millor que jo grans escriptors us estalviaré una redundància prescindible i escriuré sobre les meues sensacions, producte d'un viatge fet des de la perspectiva de turista o “guiri”, tan allunyat de l'aureola d'exquisitesa aristocràtica i viatgera de Lord Byron o Oscar Wilde. És evident que he gaudit de l'art, l'arquitectura i els paisatges de la Toscana perquè un punt de sensibilitat artística no em manca, però han sigut altres visions les que m'han causat la “malaltia” que si em perdoneu la immodèstia batejaré com a síndrome de Gallent. Els símptomes, elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i al·lucinacions. Efectivament, els efectes són els mateixos que provocaren l'extasi de plaer a l'escriptor francès, Stendhal, pseudònim d' Henry Beyle.
A mi, en canvi, l'extasi me'l va provocar altre tipus de bellesa, més de persona humana, objectiu al que he dedicat gran part de la meua vida amb resultat desigual. Si Stendahl, l'autor de novel·les com El Roig i el negre i La Cartoixa de Parma, va ser un dels iniciadors del realisme, va sucumbir a la bellesa de la Toscana, jo ho he fet en la Toscana. Ja veieu, només una preposició de diferència.
I eixa preposició de lloc, té nom de poble, Cortona, rodejat pe muralles etrusques de quasi 3000 anys d'edat, on arribarem perseguint un capvespre, fabulós i novel·lesc, per les caòtiques carreteres italianes, que ens va oferir un espectacle de color roig, groc i negre tan intens que va traspassar el cel i el cor encesos en flama.
Continuarà...

La Meca valenciana

2010-05-10T13:39:00.002+02:00

Si una imatge val més que mil paraules, la visió de Rita Barberà, Camps, Cotino i tot el govern Valencià? en ple, en actitud piadosa resant a la Mare de Déu dels Desemparats val més que mil programes electorals o mil declaracions polítiques. Si considerem que les aglomeracions religioses en la Meca, són l’efecte del fanatisme religiós, com hem de valorar eixa concentració desmesurada i exacerbada entorn al trasllat d’una figura de la catedral a la basílica on milers de ciutadans? posseïts per una obstinada passió irracional es tornen bojos cridant a la geperudeta?. Doncs, molt fàcil, La Meca, El Rocio o el Trasllat, la mateixa demostració de “hooliganisme” i incivisme és, entenent per incivisme aquella actitud on es fa desistiment, voluntari o no, de la facultat de pensar i es subsbtitueix per devoció. Però el que em causa estupefacció i, perquè no dir-ho, també indignació, és que els meus presumptes governants actuen també per devoció a un ídol per molt mare de déu (en minúscules) que siga. He de suposar que la seua acció de govern atén als mateixos paràmetres d’irracionalitat?; Quan elaboren els pressupostos ho fan pensant en el benefici de tots per a crear benestar o s’acullen a la frase “que siga el que déu vulga?; quan exigeixen “agua para todos” a qui se la demanen al cel o al representant del dimoni en la terra, és a dir Zapatero i el govern central?; quan es corrompen es confessen dels seus pecats de furtar i “sansacabà” o ells són incorruptibles?; quan degraden i enderroquen un barri mariner amb una peculiaritat urbana singular ho fan perquè la pesca no té glamour i no combina bé amb la vela, que seria com vestir-se de color taronja i marrò?.“Oh cielos, que horror!”; quan s’inflen a contar mentides o amagar la veritat en eixe Canal 9 que paguem tots per a fer-se propaganda se’n recorden del 8è manament de la santa mare església que diu “no mentiràs” ? ; quan oculten durant més de quatre anys el que ha costat el viatge de sa santedat el Papa Benet XVI és perquè el sant pare no té preu?; quan es fan un “tratge Cortefiel” gratis total es per aprendre mesures contra la crisi tèxtil?; quan diuen “dejad que los niños se acerquen a mi” el que volen dir és “dejad que los niños se acerquen...a los curas pederastas” que com tot el món sap són els metges dels menuts?.
En resum ... que l’únic que em vé al cap és, senzillament, “La mare que els ha parit!”.

Camps no serà jutjat pels vestits “u traches”

2009-08-03T13:08:00.002+02:00

Molt bé, enhorabona al Poder Judicial perquè ha demostrat una vegada més la seua independència i el criteri professional, atenent-se només als fets. Francisco Camps pagava els seus vestits (u traches) que li paraven tant requetebé, enfortint així la imatge d'elegància dels valencians, la qual cosa ens converteix ¡també! en líders de l'art de vestir com Petronios del segle XXI. I també suposa una mesura econòmica que alleujarà la crisi de tots nosaltres. Jo, hui mateix, me n'aniré a una botiga de Milano, Forever Young o Cortefiel, i encarregaré una dotzena de vestits, 24 camises de coll alt, i corbates de marca.
-I com va pagarà el senyor?, em preguntaran en caixa
-Què com pagaré? Igualet, igualet que els senyors Camps i Costa
Què elegant vaig a estar esta nova temporada-hivern, xe!.

“Els grossos viuen menys”

2009-03-24T13:53:00.004+01:00

L’obesitat moderada escurça tres anys la vida , i la mòrbida fins una dècada. Eixa és la conclusió d’una anàlisi feta per la revista The Lancet, la qual ha mesurat el nivell de adipositat greixosa mitjançant l’índex de massa corporal o IMC, és a dir el resultat de dividir el pes en quilos pel quadrat de la talla en metres. Un exemple seria que una persona de 1’75 la considerarem gruixuda si pesa més de 77 quilos.
I què passa amb els grossos?, El gros naix o se fa? Els afectats de sobrepés són persones de millor humor?...Són preguntes que ens hem fet moltes vegades, sempre i quan estiguérem ociosos, desficiosos o desficaciats, sense res millor que fer. Però no és eixe el tema que em preocupa. L’obesitat és una anomalia del primer món que menja molt però malament. Les altres dos terceres parts del món el que pateixen és tot el contrari... gana, per tant...¡”Grossos del Primer Món poseu-vos a règim, collons”!.
He aprofitat esta notícia de hui mateix per a divagar sobre la paraula “gros-grossa” a través de les diverses accepcions o derivacions del terme, relacionant-lo amb l’actualitat. Vegem-ne...”Has fet una de molt grossa”, es diu quan algú ha protagonitzat un acte o fet de certa trascendència què, probablement, implique conseqüències negatives en la majoria dels casos. Si un President va a ca el sastre, i els vestits els paga un tipus amb bigoti “mexicanitzat” a canvi de prebendes amb diners de tots... no diríem...Has fet una de molt grossa?. Tant de bo els vestits tinguen una bona caiguda i no el facen gros. I si el president s’enrotllara en la bandera de l’ofensa a tots les presumptament governats no li diríem de manera clara...”has dit una mentida ben grossa”?, perquè a mi m’ofèn que es denuncie una “xorissada”; allò de debò m’ofèn és que faça la xorissada. Automàticament hauria de dir que aquest subjecte em cau malament, el que en castellà seria “este sujeto me cae gordo”. I així, a poc a poc, gram a gram, quilo a quilo s’arma un sarau o “se arma la gorda”, tant se val. I és que com el deixem mànega ampla aquestos paios ens deixaran “sin una groda”, és a dir escurats, no tenir-ne ni cinc i eixa si que seria “grossa”

“De peix fòssil a hominidus simplyx”

2009-03-04T12:02:00.003+01:00

Els científics acaben de trobar el fòssil d’un peix de 300 milions d’anys. Sotmès al raigs X revela que el cervell d’aquest habitant de les profunditats marines aporta una sorpresa: la conservació dels teixits molls i que es tracta -en nom científic- d’un Iniopteryx i que és un familiar extingit dels taurons.
Altres estudis posteriors descarten que els teixits molls del cervell hagen sobreviscut a tots els períodes prehistòrics i estiguen ben presents en alguns espècimens humans evolucionats de peix “taurònic” a “hominidus cèfalo-raquidi”. I és una llàstima, perquè de ser així tindríem la constatació quasi empírica de que alguns “humans” no són més que un peix a la sal. I els més sofisticats en “papillotte”.
I qui estaria en eixa llista de “carapeixos”?. Com que seria llarga i extensa i cadascú en tindria una diferent, jo faré el meu “Top Ten” particular:
1) Consellerus Idiotyx Flan Chino Mandarinus
2) Beatus Pacus, lluç comú
3) Bermejus caçadorus cinegètics
4) Rictus Barbarensis (Fallerensis)
5) Fabrensis cacicus castellonyx
6) Bigotus orangexycs
7) Losantus insultatyx
8) Presidentus futbolensis (Totus Tuus)
9) Banquerus mundi delinquentyx
10) Personus bobus (non pensantis)
Bé, no cal dir que la llista “d’Idiotyx Imbecil•lityx” podria ser inacabable, però com estem en època de crisi provocada per aquesta colla de “poca-soltes”, acabaré citant a Voltaire:
“La idiotesa és una malaltia extraordinària, no és el malalt el que pateix per ella, sinó tots nosaltres”

23F: Aquell malson

2009-02-22T20:02:00.002+01:00

Demà farà 28 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien a eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació de poble. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poemes titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Ara, des de la distància, de bell nou m’assalta la incertesa. Tal volta, és que siga optimista sobre el futur del pessimisme.
“Todo el mundo al suelo!!!”.

Lennon i el Vaticà

2008-11-26T19:58:00.003+01:00

John Lennon va dir l’any 1966 que els Beatles eren més famosos que Jesucrist i es preguntava qui desapareixeria abans el cristianisme o el Rock’n’Roll?. Doncs bé, el Vaticà i els sectors ultracatòlics, sobretot els nord-americans, el condemnaren pel que consideraven una heretgia.
Ara, 40 anys després , l’Observatore Romano, òrgan semioficial del Vaticà, l’acaba de “perdonar”. De bell nou, una religió em causa autèntica perplexitat. Totes les religions, sobre tots les tres monoteistes, em causen perplexitat per dir-lo de manera benevolent. Pel que fa a l’església catòlica és una especialista en anar endarrerida respecte de la història i, el què es pitjor, en endarrerir o tractar d’endarrerir la societat en els avanços socials o científics o de llibertat, sense més. Quants segles passaren perquè “perdonaren” Galileo, Bruno Giordano (fou cremat viu per la Inquisició) o Miguel Servet (també fou condemnat a la foguera), per afirmar “heretgies” com ara que la Terra no era el centre de l’Univers, l’existència de múltiples sistemes solars o que la sang circula per les venes?. Això per no parlar de les connivències amb la infàmia de règims com el nazisme o el franquisme.
El que no acabe d’entendre és quina necessitat tenien de posar-se en ridícul “perdonant” John Lennon... si fa més fa més de 25 anys que imagina un món millor sota terra. I també, perquè es consideren “capacitats” per perdonar-nos els nostres suposats “pecats”. Pel que a mi respecta no vull que em perdonen, i és més, això que ells consideren “pecats” per a mi son plaers.
En fi, i en paraules de Schopenhauer... molt més sabut que jo:
“Les religions són com les lluernes, necessiten la foscor per a brillar”

I have a dream : Yes, we can

2008-11-03T20:46:00.002+01:00

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

Humida tardor de bolets

2008-10-20T11:35:00.001+02:00

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...

Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

Rescat financer

2008-10-02T12:34:00.004+02:00

El pla proposat per Bush per a superar la crisi financera ha estat batejada com “rescat financer”. La qual cosa significa que s’ha produït un segrest i que, ara, cal pagar un rescat. El susdit rescat va costar la bonica xifra de 700.000 milions de dòlars. Com poden imaginar el terme “rescat financer” no és més que un eufemisme per tal d’amagar el següent: “mentre la lliure economia de mercat afavoria els nostres interessos, fent que la nostra riquesa augmentara en el mateix percentatge que augmentava la pobresa dels pobres, el sistema era el millor –i l’únic- del món”. Ara que la irresponsabilitat i la cobdícia dels defensors de l’ultraliberalisme ha provocat la catàstrofe, cal que tots paguem la seua “bacanal financera”. Això sí, en el nostre benefici. Es pot tindre més “morro”?. El president de la patronal espanyola declarà fa uns dies “Caldria fer un parèntesi en l’economia de mercat”. Això vol dir que la patronal s’ha fet comunista i que aposta per la intervenció de l’estat per a un millor repartiment de la riquesa?... No, ni de bon tros... El què està demanant és que socialitzem les pèrdues, que quan tornen les vaques grosses ja tornarem a privatitzar els beneficis. Xè, mira que som espavilats!.
En fi, o jo no entenc res, cosa més que probable, o és que Bush, McCain i Obama són els Marx, Engels i Lenin del segle XXI. Visca el nou socialisme capitalista! I ja de pas que visca també “el pa, el vi i la mare que els ha parit!”.

INSTITUCIONS INÚTILS I PRESCINDIBLES / 1

2008-09-24T11:19:00.002+02:00

S’han assabentat i si no ho recorde jo que ens trobem immergits en una crisi de dimensions mundials, que dic mundials... estratosfèriques !!!???.
Negres presagis, auguris catastròfics, prediccions pròpies de Nostradamus, i totes ben fotudes ens assetgen. Estem sota l’amenaça del desastre del mil•lenni. Per tant, esteu a l’aguait, vigileu les butxaques i fiqueu la part del darrere en lloc segur perquè els temps estan canviant, com cantava Bob Dylan. Així que davant d’aquest panorama tant desolador, jo –des de la meua modèstia- propose unes mesures que alleugerien, si més no, l’estat de depressió i ruïna. Bé, només en caldria una: suprimir tots aquells organismes, institucions, societats, corporacions o entitats inútils i/o prescindibles. Sense ànim de ser exhaustiu (quina frase més absurda, per cert), aquesta seria la llista d’institucions internacionals, espanyoles o valencianes, les quals convenientment eliminades alliberarien una energia econòmica semblant a l’empenta que experimenta un fluid de manera vertical, igual al pes del fluid/organisme desallotjat. Amb eixe pes alliberat, jo els assegure que s’acaba la presumpta crisi i la fam al món, a risc de que m’acusen de demagog:

FMI (Fons Monetari Internacional)
BCE (Banc Central Europeu)
OTAN, i si m’apuren l’ONU també
Morgan Stanley, Lehman Brothers i similars
Uait Jaus (amb Bush dins, s’il vous plait)
Senat espanyol, i tots els semblants
CGPJ (Consell General del Poder Judicial), per raons òbvies
Corts Valencianes, per raons més òbvies encara
Consell Administració RTVV (en representació de tots els consells d’administració públics i privats)
50% Conselleries valencianes (o més), extensible a conselleries / “consejerias” d’altres autonomies
Ciegsa (suposadament fa escoles pel doble –o més- del seu cost raonable)
Diputacions provincials (en la de Castelló mana Carlos Fabra... cal afegir alguna cosa més?)
...i un fum més, com esteu pensant.

Ufff!!! Quin pes m’he llevat de sobre.

TO BE CONTINUED...

Història de bronze i aigua

2008-09-15T18:18:00.002+02:00

Això diu que era un home que plorava llàgrimes de bronze perquè els elements líquids s’havien exhaurit per l’efecte depredador d’aquells que utilitzaven el planeta i les persones en en seu benefici. L’home s’hi trobava embargat per la pena i el dolor. Davant un riu assecat va implorar una gota d’aigua per a que el seu plor fos visible, humà... però tota l’aigua havia desaparegut en transvasaments, feta en orris, malbaratada.
L’home pensava que anava a embogir, quan de sobte una petita flor –molt resistent- havia sobreviscut a la immensa sequera d’aigua, cervells i cors cruels.

-Com era l’aigua? –preguntà la flor

-Tu tampoc no recordes el seu traç de vida?, preguntà l’home per la seu part.

-Jo estimava l’aigua perquè reflectia la meua bellesa – murmurà la flor.

En eixe moment l’home es va inclinar perquè la flor tornara a veure la seua imatge en els seus ulls, i es va produir un moment de pena infinita, però també el plaer de viure un moment únic i irrepetible.

“Amics, coneguts i saludats”

2008-09-10T11:24:00.003+02:00

Segons Josep Pla, una manera de dividir les persones del nostre entorn és en “amics, coneguts i saludats”. És una descripció de la realitat com qualsevol altra, però tractant-se del mestre Pla he d’admetre que aquesta és, si més no, enginyosa i definidora d’un cert retrat social, d’una realitat rica en ocasions, empobrida en moltes més. Com deia altre mestre, Oscar Wilde, “la humanitat no ha estat capaç de trobar el seu camí, perquè mai no ha sabut cap on va”. En eixe camí per la vida, gaudim d’uns quants amics –pocs-, ens considerem “populars” si tenim molts coneguts, i semblem la “reina i jo” de tant saludar a tort i a dret.
Les divisions simples, o senzilles, so voleu és de vegades fruit de la confusió o d’un malentès. Però això en aquest cas que ens ocupa no importa. Tot i que soc escèptic, la companyia de totes tres categories en la nostra vida és justament allò que necessitem.
“La vida és un meravellós quart d’hora, fet de moments exquisits”
Oscar Wilde

“Soy imbécil porque el mundo me ha hecho así”

2008-09-09T14:23:00.001+02:00

“Em resulta molt més apassionant la imbecil·litat, que no pas la intel·ligència. La primera no té límits”.

Claude Chabrol

(Dedicat, sobretot, a alguns polítics en general, i en especial al Conseller d’Educació Alejandro Font de Mora, de professió metge-forense)

P.D.: Possiblement el susdit individu, s’haja practicat l’autòpsia a si mateix. En eixe cas, podríem considerar-lo com eximent. Epitafi per a la seua tomba –metàfòrica-:

“Massa profund per a mi”

Uns pantalons apegats a un duc

2008-09-01T18:56:00.002+02:00

De quan en quan apareixen notícies que et deixen trasbalsat. Acabe de llegir que el duc d’Edimburg, marit de la reina Isabel II d’Anglaterra, té tanta estima pels seus pantalons com per la seua monàrquica i coronada esposa. Aquest individu deu ser tan conservador, que ha demanat al seu sastre que faça algunes modificacions a un parell de pantalons que utilitza de manera ininterrompuda des de fa 51 anys. Pel que sembla vol actualitzar-los a la moda actual. I com serà eixa reforma de la peça que cobreix les extremitats inferiors? Se’ls transformarà en model pirata, lleugerament per baix dels genolls? O tal vegada baixe la línia de la cintura i ensenyarà la ratlla del cul? Se’ls entallarà i marcarà paquet com si fos un “torero”?. El més probable és que les modificacions no abasten qualsevol atreviment per modest que siga. De la mateixa manera que les modificacions de la institució que representa com a marit-consort, l’obsoleta, anacrònica i prescindible monarquia, no tinga la més més mínima intenció de canviar. Tant se val, sia britànica, espanyola o galàctica. Per tant, jo des de la meua modèstia, suggeriria al duc que llençara els pantalons i la institució al pou de la història. Tot i que tal vegada, el noble escocès, estiga patint els efectes de la crisi econòmica, i no puga permetre’s la inversió en uns pantalons, ni que siguen de Zara, que són barats. En eixe cas, li recomane que abdique ell i la seua esposa reial, per no poder representar la institució amb el decoro que es mereix.

“Els pantalons seran republicans o no seran”

फोरेवर 27

2008-08-21T12:36:00.005+02:00

La ciutat de Londres commemorarà amb una exposició de fotografies titulada “Forever 27”, el llegendari grup d’estrelles del rock que tindran 27 anys per sempre. Entre el final de la dècada dels 60 i el principi de la dels 70, Jimi Hendrix, Jim Morrison, líder de The Doors, Janis Joplin i Brian Jones, guitarrista dels Rolling Stones, abandonaren el món de la música, i de pas el món dels vius, a l’edat de 27 anys. A la coincidència en l’edat de la mort, cal afegir altra també curiosa, la presència en tots ells de la lletra J, ja siga en el nom o el cognom.
Hi ha cap relació entre el número 27 i la lletra J?. Els més probable és que no, llevat de que algun “freakie” d’aquells que intenten veure causes de tipus paranormal o intervencions d’extraterrestres en qualsevol fet, incident o accident, elabore alguna teoria esperpèntica. Com per exemple, que com la lletra J és la que fa el número 10 en l’abecedari, concloga que els 27 anys és el punt més alt de creativitat, i per tant qualificat amb un 10. Per tant... que millor que deixar la seua obra en el cim de l’excel·lència, i ser recordat com un geni, tant per les seues creacions com per l’elecció del seu trànsit a la glòria?.
El rock acumula morts de manera prematura, i per un fum de causes. Sobredosi de drogues, com en el cas dels quatre esmentats; suïcidi: Kurt Cobain, líder de Nirvana; assassinat a tirs per un tarat: John Lennon; malaltia com la sida: Freddie Mercury, cantant de Queen, per un atac al cor (versió oficial, tot i que sembla que fou per una combinació fatal de barbitúrics i hamburgueses, a jutjar per l’estat de les costures del vestit – disfressa que usava a les actuacions a Las Vegas): Elvis Presley. Això per esmentar només els més il·lustres. La llista és més llarga encara, però, com diria Rudyard Kipling, això és altra història. En definitiva 27, J, Rock i Mort formen un quartet heterogeni que donaria per a escriure un relat titulat: “27J, entre el rock i la mort”. Els bons músics, fan com els cignes: canten abans de morir.

Agost avorrit

2008-08-06T19:25:00.002+02:00

En una persona de la meua posició, ara a l’estiu en molts moments, horitzontal, el més normal és tindre una reputació que cal conservar. No em pregunteu perquè, jo tampoc no tinc una explicació raonable. Però anem més enllà ... per a que val una reputació?. Per cert... reputació, quina paraula i concepte més antics. Això de la reputació, la mala, ho cantava el cantant francès George Brassens pels anys 60, i que ací ho compreníem gràcies a la versió en castellà de Paco Ibáñez. Per tant, per que voldria conservar una cosa tan passada de moda?. I que és la moda?, una cosa tan lletja de vegades, que cal canviar-la cada sis mesos. Per tant si la reputació no està de moda, i la moda és, a sovint, esperpèntica... això significa que la reputació és esperpèntica. L’agost és, efectivament, avorrit. Després d’açò continuarà sense ser divertit. He fet un camí, curt, des del no res literari fins arribar a la indigència filosòfica. Tot i això, no crec que la meua reputació haja sofert un dany irreparable.

Del cel a l’infern

2008-07-22T23:06:00.004+02:00

El silenci es va fer present en la Casa del Trellat, a meitat camí entre el cel i l’infern, que ningú sabia on s’hi trobava ni per a que servia. Un individu d’aspecte indefinible, tirant a estrafolari, caminava en direcció a la porta d’entrada. Una veu cavernosa tronava des del campanar, perquè la casa tenia campanar, no em pregunteu perquè. Alguns enigmes cal que continuen així, essent enigmes.

-Redéu que has sigut dolent Anaclet. I com que has sigut tan... diguem-ne pervers, de cap te’n vas a l’infern.

Anaclet protestà:

-No pots enviar-me a l’infern.

I la veu, començant a cabrejar-se... perquè no vaig a enviar-te a l’infern, tros de soca?

-Veges tu, quina pregunta... on creus que he viscut tota la vida, jo...”veu que trona”?

I la veu es va quedar perplexa –com redimonis es pot quedar perplexa una veu?-. Quan va superar eixe estadi d’estupefacció li amollà el “tio collons”:

-Doncs, t’enviaré al cel i menjaràs coquetes de mel.

Davant d’eixa amenaça diabètica, Anaclet digué:

-No pots enviar-me al cel.

I la veu, més emprenyat que Tarantino obligat a fer una comèdia d’amor, va soltar un crit esgarrifós:

¡¡¡Araaaaa perquè no puc enviar-te tampoc al cel!!!?

-Perquè mai no he sigut capaç d’imaginar-lo i perquè no crec en el més enllà, però malgrat això... em duré un parell de calçotets nets.

I es va fer el silenci definitiu a la casa del Trellat...

Conclusió: “Viure ací a la Terra, ni cel ni infern, potser siga car, avorrit de quan en quan, plaer de ma vida en algunes ocasions, com deia Joanot Martorell –poques per al nostre gust-, però inclou un viatge anual gratis al voltant del sol.

"Quan els ases entren per la porta, el sentit (comú) surt per la finestra"

2008-06-30T13:36:00.002+02:00

Des de fa molt de temps, les desbandades d’animals aixequen una polseguera que fa complicat veure més enllà dels nassos. Aquesta nit passada “las hordas futbolistas” s’han llençat als carrers i places pegant crits, destrossant el mobiliari urbà, al mateix temps que es destrossaven el fetge i la neurona ingerint cervesa i “calimotxo”. Igualment destrossaven els tímpans i el bon gust al crit de “A por ellos, oé, oé”, “Soy español, español, ñol, ñol” o “Podemos”. El vocabulari d’aquestos “austrolopitecus” és, afortunadament, limitat:

Gol, gol, gol

Per a ells les regles del futbol, i qualsevol altra cosa, són bàsicament senzilles, en el seu cas simples. Si es mou li fots un puntelló , i si no es mou, rebenta’l fins que ho faça.

En fi, la humanitat sembla que s’hi troba en una cruïlla. Un camí condueix cap a la desesperança, i l’altre cap a l’autodestrucció. Estic convençut que optarà per qualsevol dels dos.

Per un manifesta favor del caviar de Beluga

2008-06-23T14:25:00.002+02:00

Per un manifest a favor del caviar de Beluga

Jo he sigut en moltes ocasions això que se coneix com a “sotasignant”, és a dir posar el nom per a defensar alguna causa considerada “justa”. És possible que allò que jo considerava “just”, i per tant susceptible d’adherir-me com a sotasignant”, no ho fos per a altres. És per això que ja he abandonat la condició de sotasignant. I perdoneu la reiteració en la “parauleta”. Promet no utilitzar-la més, almenys en aquest escrit.
És per això també, que m’ha causat autèntica perplexitat aquesta notícia:

"Un grupo de intelectuales pide al Parlamento que garantice el derecho a usar el español"

Aquest grup d’intel·lectuals considera que l’espanyol és una llengua perseguida en alguns indrets de l’estat espanyol, que els ciutadans corren el perill de perdre la seua llengua materna i que no poden manifestar-se lliurement amb ella, arribant, fins i tot, de qualificar la situació d’apartheid. En primer lloc, em causa perplexitat que siga contemplada eixa possibilitat de manera plausible, que no siga producte d’alguna paranoia lingüística. La segona causa de perplexitat és que alguns dels intel·lectuals que donen suport a eixe manifest, per a mi son dignes d’admiració per la seua obra, Mario Vargas Llosa, José Luis Pardo i Carlos Castilla de Pino. I si són pensadors i ments lliures, no entenc com poden mantindre eixa “tonteria”, per dir-lo en la seua llengua perseguida.
La resta , fins a 19 noms més, diguem-ne que no tinc el gust res de conèixer res d’ells, ni de la seua obra, si és que la tenen, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, Francisco Sosa Wagner, Carlos Martínez Gorriaran – en el cas d’aquest senyor ser intel·lectual, com no siga ser membre del partit de la “chica Benetton”, Rosa Díez, no hi trobe cap explicació-. També estan altres noms que fa temps que perderen el seu "toc" per a convertir la seua actuació en un “tic”, com és el cas d’Albert Boadella, qui probablement vol emular a Dalí, pel seu costat més bufonesc. Arcadi Espada, un personatge -ara- al servei de Pedro J. Ramírez. No cal dir res més. I com no, també està l’inevitable Fernando Savater, admirable com a pensador, però detestable com a nacionalista. Doncs bé, aquest grapat d’intel·lectuals exigeix al Parlament espanyol, una llei que en el seu primer punt diu el següent:

1) La lengua castellana es común y oficial a todo el
territorio nacional, siendo la única cuya
comprensión puede serle supuesta a cualquier
efecto a todos los ciudadanos españoles.

He estat temptat de fer un comentari a eixe prodigi de discriminació, disfressat, això sí, de dret universal, però com deia aquella famosa cançò dels Four Tops... “És millor deixar-lo com està”.
També demanen coses com aquest

3) En las autonomías bilingües, cualquier ciudadano
español tiene derecho a ser atendido
institucionalmente en las dos lenguas oficiales

Això vol dir que jo, ciutadà valencià seré atès en la meua llengua d’autonomia bilingüe, pose per cas en l’ajuntament de València de Rita Barberà? Vol dir també que podré escoltar-la en la meua TV d’autonomia bilingüe en horari de prime time?.
Per favor, pregaria al ser Savater o algun altre intel·lectual espanyol perseguit que em conteste. Els estaria molt agraït. No signaria el manifest, perquè com he dit abans, m’he retirat. Però si que propose un altre manfest, igualment destrellatat:

“Tenim el dret a menjar tots els dies caviar de Beluga i beure xampany francès, ja està bé de la imposició del menú de “paella i sangria”. Amos anda, que diria un castís espanyol.

¿65 hores? Ni de conya.

2008-06-19T14:24:00.001+02:00

¡Mobilitzat! contra la directiva europea de 65 hores setmanals.
Enllaceu amb
http:/www.netoraton.es/65horas/

La classe obrera no va al paradís

2008-06-19T12:23:00.004+02:00

Una directiva europea (una proposta de llei o cosa així, no una “dona” directiva europea) pretén ampliar la jornada laboral a 65 hores setmanals. Com això suposaria un retrocés al segle XIX, jo propose que les eminències de gran saviesa que han parit semblant bajanada, dicten altra directiva que faça prescindir de les invencions d’aqueix segle. Per tant... a treballar 65 hores a la setmana, però també sense els següents invents:
· 1) Màquina d’escriure
· 2) Màquina de cosir
· 3) Màquina de fotos
· 4) Submarí
· 5) Bicicleta
· 6) Llàntia elèctrica
· 7) Cotxe... o automòbil
· 8) Telèfon
· 9) Cinema
Com que de tots els invents esmentats, ells, en realitat, només en fan ús de dos (el cotxe... oficial i el telèfon), bloquem els seus mòbils i pintem els cotxes amb “slogans” que els cabregen.
Ara que pensant, pensant... perquè no prescindim de tots ells, i ens rebel·lem contra les ofensives destinades a rebaixar els drets socials i les conquestes que la societat civil ha aconseguit amb molt d’esforç.
Per una campanya contra els polítics “poca-sòltes”...”65 hores?, Ni de conya”.
La classe obrera, potser no anirà al paradís, però ells tampoc.
Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Enllaceu amb http://www.netoraton.es/65 horas

Rates en un cau foradat

2008-06-17T14:15:00.003+02:00

Açò que plantege a continuació està extret d’un passatemps matemàtic, i segons sembla està dirigit a estudiants de tercer d’ESO.
Quan plou, el nostre gat és al menjador o al soterrani. Quan el gat és al menjador, les rates són al seu cau i el formatge a la nevera. Quan el formatge és a la taula i el gat és al soterrani, les rates són al menjador. Ara plou i el formatge és a la taula. Essent així podem deduir que...

(A) El gat és al menjador
(B) Les rates són al seu cau
(C) O el gat és al menjador o les rates al seu cau
(D) El gat és al soterrani i les rates són al menjador
(E) L'enunciat és impossible

No obstant això, canviant el gat per un polític amb “comandament en plaça” i les rates per ciutadans amb criteri (amb perdó... pel gat i les rates), veiem quines són les possibles deduccions en el supòsit nostre...

a) El polític és al palau
b) Els ciutadans són a casa
c) O el polític és al palau o els ciutadans a sa casa
d) El polític és a sa casa i els ciutadans són al palau
e) L’enunciat és impossible.

Bé, com què no soc estudiant d’ESO, ni de tercer, ni de cap altre curs, no en tinc ni idea de la solució. Però en el cas nostre, trobe que l’enunciat és impossible perquè...

1r. Quan plou, el polític no és ni al menjador, ni al soterrani. Està al seu cau, ben amagat.

2n. Quan el polític és al palau, i els ciutadans a casa, el formatge tampoc està a la nevera. Algú se l’ha menjat.

3r. Si el formatge és a la taula... això és perquè al polític li cauen malament a l’estómac els lactis i menja proteïnes animals.

4rt. I si ara plou, i el formatge és al menjador, això és perquè la pluja i el formatge no casen bé, és millor el vi.

Conclusió: com diria Marx (Groucho) que vinga un estudiant d’ESO, tan se val si es de tercer o no, i ens diga si per...per fi!!!, les rates s’han menjat el formatge i el gat, d’una vegada per totes. Somiar costa tan poc...

Crisis? What crisis?

2008-06-16T13:09:00.003+02:00

L’any 1975, el grup Supertramp publicava un disc titulat “Crisis? What Crisis?. Des d’aquell moment el concepte crisi associat a la desesperança i manca de credibilitat en els governants mundials, polítics i econòmics, s’ha utilitzat de manera reiterada, i quasi sempre amb raons de pes.
Ara, l’any 2008, mentre el món que menja cada dia, tot i que siga una miqueta més car, es “rebel·la” contra aquesta crisi en forma de vaga??? de transportistes (tancament patronal seria més exacte), pescadors i fins i tot constructors i promotors (enrajoladors d’espais verds i costes mediterrànies), fins ahir mateix aclaparadors de grans beneficis, hi ha altre món què, simplement, no té res per endur-se a la boca. De nou, malauradament, ens trobem davant una crisi alimentària, la primera del segle XXI a l’Àfrica, concretament a l’Etiòpia. Tots recordem aquelles imatges dels anys 80 que ens servien les TV en els seus informatius, a l’hora de dinar i de sopar, de xiquets desnodrits i plens de mosques voletejant la mort en les seues cares. Tots quedàvem commoguts per aquella tragèdia, però que ens durava el temps just en que desapareixia de la pantalla de TV. Aleshores, la causa d’aquella “famolenca” n’era la sequera i la falta de cereals. Ara, en canvi, la causa és l’augment brutal dels aliments bàsics. En alguns casos, com en Centre-Amèrica és el descobriment per part dels països rics de la utilització de la dacsa o blat de moro com a bio combustible. A l’Àfrica, endèmicament pobre, senzillament no pot pagar els preus actuals dels cereals. I, a més, una nova amenaça sobrevola la seua desgràcia. Jo l’acabe de descobrir per la premsa. A Etiòpia, el ceral nacional és el tef, del qual s’elabora la “injera”, un pa què és l’aliment bàsic dels etíops. Resulta que aquest cereal no conté gluten, et fa perdre pes i redueix el colesterol. Imagineu quan tardarà a comercialitzar-se a Europa i els EUA? I que significarà això?... que els europeus i nord-americans serem més esvelts i sans i els africans passaran fam, fam de la que mata. És possible, que plantejat així, semble un poc demagògic... però per a major informació consulteu el llibre de Raj Patel, un escriptor i activista a favor de una distribució justa de la riquesa, sobretot alimentària, titulat “Obesos y famélicos, el impacto de la globalización en el sistema alimentario”, i trobareu més d’una raó per a estar d’acord amb aquesta afirmació. I acabaré amb una frase que no admet discusió: “El menjar és una part important d’una dieta equilibrada”. És més, jo eliminaria “equilibrada”.

"El vinil és millor"

2008-06-10T13:52:00.003+02:00

En l’espai de poc més d’un mes han sorgit dos polèmiques al voltant de dues coses que sempre m’han interessat: la cuina i la música. Totes dues polèmiques giren sobre l’aplicació més o menys natural de la ciència, l’experimentació i la tecnologia. En el cas de l’alta cuina, Santi Santamaria, ha acusat els seus col·legues com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Martin Berasategui o Sergi Arola de fer uns plats poc saludables, i fins i tot perjudicials per a la salut, degut a la utilització de productes com el nitrògen líquid o emulsificants de laboratori, entre d’altres substàncies, en principi, poc “naturals”. Pel que fa a la música, Elvis Costello, ha denunciat que han estat 25 anys enganyant-nos amb la qualitat del CD, quan ell pensa que el vinil és un suport d’enregistrament de més qualitat. És ben curiós, o no, que tant Santi Santamaria com Elvis Costello siguen aproximadament de la meua edat, i que els haja entrat de sobte un cert atac de nostàlgia per aquelles coses i productes de quan érem més joves. També pot resultar significatiu que Santi Santamaria haja publicat un llibre “La cocina al desnudo” i Elvis Costello un disc “Momofuku”, perquè ens pot fer sospitar que els interessa el rebombori mediàtic per tal de potenciar les vendes. Potser. Però, potser també, que tinguen part de raó, la veritat mai no és absoluta, així que benvingudes siguen les matisacions perquè enriqueixen el debat i el producte. Jo, en l’assumpte gastrònomic, no tinc suficients elements de judici, perquè no he tingut el plaer, o no, de menjar ni en El Bulli ni el Racó de Can Faves, però estic disposat a acceptar la invitació per tal de completar la meua opinió. No obstant això, i que conste que estic més a prop del Santi Santamaria, no és més nociu per a la salut alguns menús que perpetren determinats restaurants a preus de 60 o 70 €? Heu menjat, segur que sí, paelles de llamàntol o llagosta que semblen una gasòfia recalfada? O una senzilla sèpia a la planxa en qualsevol bar, que ha passejat el trajecte del congelador a la barra durant dies i dies?. En fi, la cuina és, per a mi, una combinació de cert bon gust, coneixement i estima per les persones que s’ho van a menjar. En l’apartat musical, les gravacions en vinil tenen eixe toc romàntic i so que creiem més “natural” que no pas els CD’s, més metàl·lics i “artificials”. Jo, modestament, el debat l’establiria entre qualitat o mediocritat, i no en termes de modernitat versus tradició. Un exemple... és preferible Amy Winehouse en CD o Aretha Franklin en vinil?. Doncs, això. Però també com deia el còmic George Burns, quan ja havia passat dels 80,...”Jo, personalment, em mantinc allunyat dels aliments naturals. A la meua edat necessite tots els conservants que puga aconseguir”.

La vida és una “pel•li”

2008-06-05T13:23:00.001+02:00

Arriba un moment en la vida que ets massa jove per a algunes coses i massa vell per ¡a tantes altres!, que comences a plantejar-te si tens més passat que futur. Reflexiones sobre la vida i penses que és més o menys com el cinema. Segons Jean-Luc Godard, les pel·lícules haurien de tindre un principi, una part intermèdia i un final, però no necessàriament en eixe ordre. Tant de bo, poguérem organitzar la nostra vida com una pel·li. Imaginem que això fos possible i coneguérem l’epíleg i, si en eixe cas, canviaríem alguna part del guió. Potser que ens trobem satisfets de les decisions que hem pres, malgrat els inevitables errors, o que, pel contrari, ens agradaria modificar de dalt a baix tot el nostre periple vital (com diria Juan José Millàs... que redimonis voldrà dir “periple vital”?).
Una vida de cinema et permetria també, elegir l’actor que voldries que interpretara el teu paper. I, a més, triar el sexe. Jo, com és lògic, elegiria ser dona en la ficció. I faria un càsting compost per Marylin Monroe, Jacqueline Bisset o Scarlett Johansson.
En eixe precís moment, vaig despertar.

El retorn del blogger (no és amenaça)

2008-06-04T13:12:00.003+02:00

“La literatura sempre és una expedició cap a la veritat”

Frank Kafka

Després d’un dies d’absència d’aquest modest blog, recupere el pols de l’escriptura abocant tot allò que siga capaç d’expressar. Tot i això ho faig amb la convicció ferma que no hi ha retorn possible, existeixen coses que el temps no pot esmenar. Dia passat, dia perdut. Però si perdut per a unes coses, és guanyat per a altres. De manera que iniciaré una nova expedició literària, que com diu Kafka (en la capçalera) sempre és en direcció a la veritat. La veritat relativitzada, afegiria jo. En aquest mes i un dies, han passat coses, sempre passa alguna cosa més o menys transcendent.
Continua la crisi de lideratge i d’il·lusió en el PP. Per a la dreta espanyola més extrema (hi ha dreta espanyola que no siga extrema?), Mariano Rajoy ha passat de ser la salvació de la pàtria a convertir-se en un dimoni traïdor, meitat Zapatero, meitat Gallardón, que ha abandonat la moral del partit.
En el súmmum del desconcert, he llegit o he escoltat (no recorde) unes declaracions d’Esperanza Aguirre, una “autoanomenada” liberal , dient : “Una crisis es cuando lo viejo ha muerto, y lo nuevo no ha nacido”. Sap la “lideresa madrilenya i espanyola” que eixa frase és d’Antonio Gramsci, fundador del Partit Comunista Italià?. El cas, és que estic molt agraït a aquestos xicons i xicones del PP, m’ho estic passant d’allò més bé, ara que no puc veure els programes d’humor del Wyoming, el Buenafuente i els informatius de Canal 9.
Per altra banda, avui, per fi, Barack Obama s’ha guanyat, malgrat els embolics i martingales d’Hillary Clinton, la nominació com a candidat demòcrata per a les eleccions presidencials nord-americanes. Estic content, s’ha fet possible la frase de campanya: “Yes, we can” (Sí, Podem). Ara, espere que puguem també amb el guerrer McCain.
En fí, demà més. Ni millor, ni pitjor. Diferent. I és que les suposicions d’un “ajuntalletres” són tan bones – o dolentes- com les de qualsevol altra persona.

LSD

2008-04-30T14:12:00.003+02:00

La mort d’Albert Hofmann als 102 anys!, el químic suís descobridor de l’al·lucinogen LSD, em reafirma en l’opinió que les drogues –fàrmacs- són bones o dolentes en funció del seu ús o abús. D’igual manera que ho son –bones o dolentes- l’ús i/o abús d’altres substàncies, productes, aliments o actituds. La notícia de la mort de l’esmentat investigador apareix avui em la premsa mundial. Si peguem un colp d’ull a una bona part de les notícies del dia, ens adonarem que moltes d’elles si no han estat provocades per la ingestió massiva de drogues o similars, ho sembla a bastament. Vegem-ne uns exemples:

“Volia allunyar-la de les drogues”. Això ho diu Josef Fritzl, l’anomenat monstre d’Amstetten, qui va tindre “amagada” en un soterrani durant 24 anys la seua filla, i a qui li va fer 7 fills.
I encara ens pensem que som millors que els animals?

“Zaplana canvia la política per Teléfónica”
Oiga? Está el enemigo? Que se ponga.
(A Miguel Gila “In memoriam”

“Sanitat ignora quines marques d’oli no estan contaminades”
Això vol dir de debò que si sap les que estan contaminades?

“El Santander obté el benefici més alta de la banca mundial”
I en època de crisi!!!

“Els Fast Food de Nova York hauran de contar les calories”
¿Les calories de les hamburgueses o les de les acumulades en les panxes
dels clients insensats que vagen a eixos restaurants?

“Detingut Pajares per amenaçar els seus advocats amb una pistola falsa i un spray antiviolador”
Hòstia! El Mariñas i la Patiño no apareixen per les TV’s en 3 mesos!

“Un calamars de 10 metres en la taula d’operacions”
I perquè no en la taula "de menjar" arrebossat a la romana o en salsa marinera?

“Blasco augura “dificultats” als immigrants que no signen el contracte”
Si el conseller Blasco no ha pres una sobredosi d’extasis o crack, que el detinguen.

“Berlusconi: Som la nova Falange Romana”
Dio mio, Roma in mani delle nuovi barbari !

Si Albert Hofmann, que a ben segur provà els efectes del LSD en carn pròpia ha durat 102 anys, que em podem fer nosaltres per arribar a la seua edat?
Jo pense que no passa res per ser abstemi, sempre que ho siga amb moderació.

Un ànec en la Casa Blanca (o uait jaus)

2008-04-28T13:55:00.003+02:00

“Si camines com un ànec, claques com un ànec i dius que eres un ànec, és que ets un ànec”

Aquesta frase atribuïda a un Bush, ara no sé si pare o fill, explica la tragicomèdia representada per aquesta dinastia de polítics que han “governat” els EUA entre Bill Clinton, l’un per davant i l’altre pel darrere, durant 12 anys. Els Bush, de no haver-se dedicat a la política i als negocis petrolers, podien haver fet carrera de còmics. George W. Bush, es va acomiadar amb humor del sopar amb els corresponsals de premsa que cobreixen la Casa Blanca. Va fer acudits sobre els candidats demòcrates, Hillary Clinton i Barack Obama, i fins i tot va ironitzar sobre l’aspirant republicà, el senador John McCain, del qual va dir que no estava en l’acte, perquè probablement volia distanciar-se d’ell, de la mateixa manera que ho feia una de les seus filles bessones a punt de casar-se. Però, a banda de la presumpta gràcia del president, consideració que deixe al criteri de cadascú, i que rematara la vetllada dirigint l’orquestra, batuta en mà, les cançons patriòtiques que interpretava l’Orquestra dels Marines en un acte improvisat que, segons ell, volia fer des de feia molt de temps, a mi em varen interessar les paraules de la seua dona Laura Bush que va confessar que es sentia “Una dona desesperada”, en referència a la popular sèrie de TV, que emet TVE. Desesperada?... I quins podrien ser els motius de desesperança?... perquè s’acaba el seu mandat del seu marit o pel contrari perquè sabent amb qui comparteix el llit, es pregunte com ha estat possible que haja dirigit el seu país i el món, amb els resultats per tots conegut?. En fi, benvolguda Laura i perdona’m la confiança, si tu et sents una “dona desesperada”, et fas una idea del grau de desesperació que tenim tots nosaltres d’haver suportat les seues “gràcies”, guerreres o no, des de la distància?. Això demostra que les rehabilitacions no sempre són positives. L’escriptor irlandès W.B. Yeats, de manera quasi premonitòria, va dir:

“El problema d’ell és que quan no està borratxo, està sobri”.

Efectivament, és un ànec.

25 d'abril 1707, el mal i el futur

2008-04-25T10:18:00.004+02:00

De tots és conegut el costum de celebrar dates que recorden un fet històric, festiu o personal. Victòries, derrotes, descobriments, enaltiment de personatges, aniversaris, onomàstiques o qualsevol altra fita. A mi, en general, no m’interessen gran cosa les commemoracions històriques, menys encara si son grandiloqüents, o tracten d’exaltar els sentiments nacionalistes tribals –tots- o la pertinença a un grup determinat. I em resulten particularment desagradables els religiosos, per l’efecte de retrocés que han tingut –i tenen- sobre el progrés humà i social. Enguany es commemorarà el 301 aniversari d’una derrota significativa per al País Valencià. No obstant això, els efectes d’aquell mal tantes vegades invocat, ara per ara, no té cap importància. Allò que vertaderament m’interessa és el que deia Woody Allen , “A mi m’interessa el futur perquè és on passaré la resta de la meua vida”.
És per això que no m’importen les derrotes, ni tampoc el seu revers. Com va deixar clar Pirro, rei d’Epiro, qui va encunyar el terme “victòria pírrica”, que defineix al triomfador que aconsegueix un èxit, a costa de danys considerables. Per tant, ni perdedor ni guanyador, em declare supervivent –de moment- que no és poca cosa. I no arribe al súmmum o per a millor adobar el pastís, d’aquell que afirmava “He deixat el masoquisme. Estava gaudint massa”.

Preguntes que causen pànic

2008-04-24T13:13:00.002+02:00

Fent un breu repàs per les notícies que publiquen avui els diaris, se m’han posat els pèls de punta, i m’he fet unes preguntes que poden causar pànic. Tot i això, tranquil·litat, perquè sempre -o quasi sempre- les coses se posen d’allò més fosques fins abans de posar-se completament negres.

1 - ¿És Homer Simpson l’encarregat de la central nuclear d’Ascò?

2 - ¿Els constructors i promotors immobiliaris s’han convertit –de sobte-
en partidaris del sector públic?

3 - ¿Esperen que paguem tots –ara- les presumptes pèrdues per la caiguda
de la rajola?

4 - L’ Eurocambra denuncia la Xina de recolzar les dictadures d’Àfrica.
¿I que esperen que faça una dictadura que done suport, de motu propi, a
la llibertat?

5 – Un revisor enxampa Tony Blair en un tren sense bitllet ni diners per
pagar la multa.
¿El viatge a les Açores també el va fer sense bitllet?

6 - La CEOE demana endarrerir fins al 2009 l'increment del salari mínim.

¿I els seus beneficis empresarials, també?

7 – Juan Gelman recomana veritat i justícia contra la desmemòria.
El poeta argenti, premi Cervantes 2008, ¿és un valent o un ingenu?

8 – Una parella mitjana tardaria 75 anys a pagar un pis de 70 metres.
¿Quina seria la solució... ¿que compraren el pis de 30 metres o que
allargaren la vida ben bé fins als 150 anys?

9 – Les obres de la Formula 1 de València ultrapassen ja el doble del
previst.
¿Qui corre a més velocitat els Ferrari de Raikonen i Massa o els
desficacis del govern valencià de Paco Camps?

10 – La frase “Sigo queriendo a Julian”, pronunciada per Isabel Pantoja
a qui dóna més por...¿a l’exalcalde o a Paquirrin?

Tinc tantes coses per contestar, que he decidir anar-me’n al llit

Escriure i pensar

2008-04-23T14:46:00.004+02:00

El títol de l'escrit d'avui, dia de Sant Jordi, en què se regala un llibre i una rosa com a senyal d’estima… per les persones, la literatura i la botànica, no sé si per aqueix ordre, té dos inconvenients que poden arribar a ser perversos. En primer lloc, escriure és alguna cosa més que ajuntar lletres amb més o menys criteri i, després, què allò de pensar pot arribar a ser esgotador, sobretot si ets, o voldries ser, un gandul de vocació com és el meu cas, però que per diferents causes un desig que, encara no he vist acomplit. I és què escriure és una tasca que reclama molta reflexió i cura . És un treball, en ocasions, extenuant i aclaparador, necessita prendre decisions de gran transcendència, com ara posar o llevar una coma. Uffff!. Un consell que donava un editor, no recorde ara el seu nom, era el següent: “Torne a llegir els seus escrits i sempre que pense que està particularment bé, elimine’l”. Em sembla un consell particularment encertat.

"Fique un pobre en la llista "Forbes"

2008-04-18T12:32:00.004+02:00

El doctor Jose Luis Garcia Gates i Mister Bill Berlanga dirigeixen el “remake” de la pel·lícula “Plácido”. Una comèdia àcida, un esperpent on regna amb tot esplendor el lema “Fique un pobre en la llista “Forbes”. En el film original de 1961, una campanya de caritat promocionada per “Ollas Cocinex” consistia en “Siente un pobre a su mesa”, on els rics d’una ciutat, molt castellana i molt provinciana, convidaven un pobre a sopar la nit de Nadal. Ara, la història funciona per Internet a través de la pàgina web bumillionaire.com. L’argument és que si 1.000 milions d’internautes donen un dòlar cadascú a un indigent, aquest aconseguirà un fet inaudit: col·locar un autèntic indigent en la llista de les persones més riques del planeta coneguda com “Forbes”. El ciutadà té nom i cognoms Guy Ladd Ritchie, quin sarcasme de cognom “Ritchie”... si és “pobrie”. Ja, ja, ho reconec, l’acudit és propi d’un xiquet de 5 anys, i jo només en tinc 50, però ja progressaré. L’individu compta amb pàgina web, on s’afirma que és un “autèntic gandul”, té penjats vídeos i, fins i tot, es pot baixar la cançó de la campanya, com si fos un grup de rock, i ¡com no! es pot adquirir tot tipus de merchandising per aquesta causa tan justa. En definitiva, que sembla que a aquest pària li ha tocat la loteria. Però ¡ai!, de moment tan sols ha recaptat 373 dòlars. Quina decepció, quina tristesa, els internautes no tenen cor –o no tenen diners -. Per un misser dòlar, Guy no jugarà al golf, no anirà a la Casa Blanca, ni per Nadal, no cobrirà el seu cos amb un vestit d’Armani, ni celebrarà el seu aniversari amb xampany “Cordon Rouge”.
En fi, que una iniciativa tan peregrina i “freaky” com la que ens ocupa, em du a la reflexió aquella que diu: “Recorda’t sempre dels pobres, no costa res”.
En qualsevol cas, i seguint l’última tendència de l’individualisme i relativisme tan atroç que ens envaeix, si els internautes volen que siga jo el nou integrant de la llista “Forbes”, estaré encantat de rebre les seues donacions. En el meu cas, sol·licite, un euro en lloc d’un dòlar, per allò de facilitar la moneda i per enfortir Europa davant els EUA. Què collons!,

Caos

2008-04-17T12:58:00.004+02:00

Arran de la mort, ahir mateix, d’Edward Lorenz, pare de la teoria del caos, el qual usava l’exemple de la papallona que amb el seu constant aleteig en la Xina –of course- podia provocar canvis en l’atmosfera que acabaven per desencadenar violents tornados en llocs tan llunyans com l’estat de Texas. Com ja sabeu, els meus coneixements científics son escassos i es limiten a constatar visualment els fenòmens quotidians i/o domèstics. P.e.: “La velocitat a la que bull la llet apuja des del fons del perol fins qualsevol punt de la vorera superior, és major que la velocitat a la que la mà i el cervell humà poden combinar-se per a retirar la maleïda cassola del foc abans que embrute el fogó”.

Oi, que us passa sovint, a vosaltres també?.
Bé, agafant pels pèls la teoria del caos, al tractar d’explicar per què és tan difícil fer pronòstics meteorològics, jo tractaré d’explicar per què és més difícil, encara, fer pronòstics lògics. La “meteo”, la deixaré per als experts del temps, que son els que cometen totes les equivocacions que es poden cometre, però en un camp molt estret. Vegem-ne un cas de pronòstic lògic. L’any que ve, serem 365 dies més vells. Bé, en aquest cas, 366. Tampoc cal ser tan “tiquismiquis” o magarrufes. Això és totalment cert?. Sí, en el cas de seguir vius, però ... i si hem passat a millor vida, què diríem?. Jo, en el cas de la mort, dic que serà l’últim que faça en aquesta vida. Per tant, afirmar de manera categòrica coses que semblen absolutament lògiques i senzilles, pot resultar més complicat que encertar si demà plourà o farà sol. Desprès de parir aquesta ximpleria, faré un pronòstic il·lògic i/o idiota. Quan muiga, donaré el meu cos a la ciència-ficció. Visca el Kaos!.

Decisions

2008-04-15T13:07:00.003+02:00

Segons el científic, neuropsicòleg o així, Benjamin Libet, de la Universitat de Califòrnia, la ment pren decisions abans de ser-ne conscient. Si açò és cert, que no ho dubte ni gens ni mica, entre d’altres coses per la meua absoluta ignorància en el terreny científic, m’acabe de lliurar d’un pes pesant que m’oprimia. Fins ara pensava que moltes de les decisions que he pres en la meua vida n’eren equivocades, i un sentiment de negativitat m’assetjava. Però, heus ací, que no soc jo el responsable, ho és la meua ment, la qual la molt “puta” s’avança en mig segon a la decisió que hauria pres, aquesta sí, ben encertada. La notícia la publica avui el diari El País, però el periodista que transcriu el descobriment extret de la revista Nature NeuroScience, afirma que el cervell s’activa deu segons abans que la persona trie conscientment. Com que sembla un error del periodista que allargue el període precognitiu de mig a deu segons, ho he consultat en la pàgina web de l’esmentada revista, he de concloure les següents coses:

1ra. La ment i jo, no ens entenem
2na. Si en mig segon la ment pren una decisió abans d’assabentar-me, en deu segons en prendria vint?
3ra. Quan en un restaurant demane de postre profiterols en lloc de pinya, que em convindria més, és que no estic ràpid “de ment”.
4rta. Si vaig al cinema i trie veure “Casi 300”, la meua ment vol fer una paròdia de mi mateix?
5ena. Si fos italià, i en l’últim mig segon diposite la papereta de Berlusconi en l’urna, és que en realitat m’agradaria ser el polític delinqüent –presumpte- més operat de la història?
6ena. Com el temps és relatiu –o no- significa que el mig segon eixe, en alguns casos pot resultar etern, tenint en compte que tardem setmanes, mesos o fins i tot anys, en ser conscients de les decisions que hem pres?.
7ena. I final. Com va dir Mafalda, avui he pres tres decisions i totes tres malament. La primera, haver escrit-perpetrat aquesta bajanada. Vostès perdonen, però ha sigut la meua ment, que va per lliure.

L'inventor

2008-04-11T13:09:00.002+02:00

Un inventor és l’individu que idea, crea o concep alguna cosa que no existia abans. A l’inventor li assignem una imaginació i una saviesa, que la resta de mortals, ai¡ no tenim ni per aproximació. El primer inventor conegut, probablement, siga Arquimedes, qui l’any 220 a.c., va descobrir el principi que du el seu nom, la palanca amb que movia el món, o la quadratura del cercle. Però no volia parlar d’aquestos “inventors” que han fet progressar la humanitat, més be del seu negatiu (fotogràficament parlant). Em referisc a eixos “mindundis” o “xiquiliquatres”, que no obstant ser insignificants i irrellevants en qüestions positives, pensen de si mateixos que son una espècie de "milhomes" i "setciències". Ben cert és, també, que hi ha una cort d’aduladors, qualificables com a béns semovents, que els enlluernen el seu ego. Aquestos, al contrari que els vertaders inventors, perpetren “invencions teòriques” sobre la conspiració, organitzen “maniprocessons” en connivència amb les institucions que s’han incorporat als avanços inventius amb dos mil anys de retard, ordeixen operacions semiocultes, fabriquen troles i “reinventen” la farsa de l’adoctrinament disfressada d’opinió lliure. Quines bajanades de poca-soltes!. Aquestos “tarerots” de la informació responen als noms de P.J. i FJL. Necessitem un Arquimedes que desallotge aquestos dos cossos submergits en un fluid fastigós que ens està empudegant.

I have a dream & Yes, we can

2008-04-09T11:29:00.004+02:00

Amb 40 anys d’ interval, dos frases pronunciades amb caràcter d’idea força revelen que sintetitzar de manera senzilla i amb encert pot significar un petit avanç o progrés. I dic petit, perquè a poc a poc, com la pluja persistent, és com calen els pensaments de manera que vagen instal·lant-se en el subconscient col·lectiu, com el plugim penetra suau en la terra per tal de donar fruits. I aquestes dos frases les han pronunciades dos nord-americans i negres tots dos. Bé, un més negre que l’altre, si em permeteu fer broma sobre les gammes de color. Un va ser Martin Luther King, qui va fer universal el seu famós “I have a dream”, tinc un somni, una construcció comunicativa que feia ús d’una retòrica alhora pragmàtica i utòpica. Aquell discurs i aquella frase influiren en la lluita per la llibertat i pels drets de l’ésser humà, i que va contribuir significativament a canviar i millorar la realitat social d’aquells turbulents anys 60. L’altre és el candidat demòcrata Barack Obama, qui rescata el model de Luther King, però, adaptant-lo a la realitat actual. Obama utilitza un missatge quasi elemental, reforçat amb la idea-força de la frase “Yes, we can”, Sí, podem i, a més li posa música a eixa lletra, amb la col·laboració del grup de soul/hip hop Black Eyes Peas, en un video clip què és un dels més vistos en You Tube, eixa nova realitat virtual, on has d’aparèixer si vols ser considerat:

“Va ser la crida dels treballadors que s’organitzaven. De les dones que aconseguiren el vot. D’un president que va triar la lluna com la nova frontera, i d’un rei que ens dugué al cim i ens assenyalà el camí cap a la Terra Promesa. Sí, podem. Cap la justícia i la igualtat”.

Tot i això, cal dir que Barack Obama no és cap revolucionari. Bona part del seu programa es queda a la dreta de les posicions social demòcrates que s’apliquen a Europa... però, si tenim en compte, que es tracta de superar la ximpleria guerrera i “garrula” de George Bush, benvingut sia el “Yes, we can”
En definitiva i amb permís d'Antonio Machado: “De 40 en 40 anys i de frase en frase se fa camí”. Tinc un somni... Sí, podem.

"Shine a light", el temps i l'edat

2008-04-04T13:46:00.002+02:00

Avui s’estrena “Shine a light”, una col·laboració entre Martin Scorsese i els Rolling Stones. Es tracta d’un documental que recull un concert de la banda de Mick Jagger i Keith Richards en un petit escenari, el Teatre Beacon de Nova York, allunyat dels grans i multitudinaris concerts en estadis de futbol o beisbol. “Sine a light”, el títol del documental, és una llum que brilla fa més de 40 anys, tant en el cas dels Stones com el de Scorsese. Tots tenen més de 60 anys, i tot sembla, almenys a mi m’ho sembla, que és un diàleg entre el temps i l’edat. És possible llençar a eixa edat provecta un missatge nou i innovador alhora?. Pot, encara, el cinema de Scorsese i la música dels Stones arribar a la societat actual d’una manera transversal?... és a dit pot interessar als qui, com jo, gaudirem simultàniament amb “Taxi driver” , “Toro salvaje”,o “Uno de los nuestros" i “Simpathy for the devil”, “Brown sugar” o “Gimme shelter” i als qui han conegut el director per “Infiltrados”, la seua darrera pel·lícula o els rockers per les seues gires o les “tamborinades” de Richards, pegant-se un bac des d’una palmera i haver-se snifat les cendres de son pare, o els moviments sincopats i dislocats –a la seua edat!- de Jagger al mig de l’entaulat cantant amb “Satisfaction”?... Són els Stones i Scorsese un contrapunt quasi tragicòmic de principis de mil·lenni? ... L’experiència i la vida viscuda ens pot respondre si i no al mateix temps, i no estar bojos. Per tant, jo veuré “Shine a light” amb ulls nostàlgics i crítics, sense creure’m incongruent i incoherent. Tampoc el contrari. I és que per a nostàlgia nostàlgia la d’abans i per a crítica crítica, l’autocrítica. I si com deia Robbie Robertson, en “The last Waltz” (1978), el documental de comiat de The Band, la banda de Bob Dylan, també dirigit per Scorsese: “Vint anys així són inconcebibles”... que podem dir dels quaranta que ja acumulem?.

Per un error "de merda"

2008-04-03T12:42:00.003+02:00

Un grup de lladres mexicans acaben de cometre un error imperdonable. Els delinqüents del país azteca feren un càlcul erroni de dos metres en el “butrón” o forat que practicaren per tal d’accedir a la caixa forta d’un banc i aparegueren en el wàter de la sucursal bancària. Una acció protagonitzada per una colla de sapastres que deuria passar als “annals” del “hit parade dels quinquis” més grotesc i ridícul. Un autèntic number one de les cagades, mai millor dit.
Bé, si aquestos lladregots de mig pèl mexicans han demostrat una imperícia quasi entranyable, per la qual cosa ens inspiren commiseració i una miqueta de tendresa, existeixen altra classe de delinqüents que són igualment maldestres i
desmanyotats, en canvi, ens produeixen fàstic. Bé, no ens produeixen a tots, i si no mireu alguns presidents de Diputació o alcaldes, els quals després d’estar imputats per greus delictes de corrupció, malversació de fons públics i altres delicadeses infractores de la llei, són votats de manera massiva. Serà la fascinació per ser com ells, el seu model.
En el benentès que no tinc cap simpatia per cap lladre, si em donen a triar entre uns i d’altres, me n’aniria a prendre unes cerveses o un tequila amb els primers, però amb els altres em tiraria la ma a la cartera, no fos cas que a banda de pagar la “ronda”, haguera de ficar el llit.

Terminator vs Harry el brut

2008-04-01T14:31:00.003+02:00

Terminator vs Harry el Brut

El governador de Califòrnia Arnold “Terminator” Schwarzenegger i l’ exalcalde de Carmel (Califòrnia) Clint “Harry el Brut” Eastwood s’han enfrontat en un combat polític on el robot s’ha imposat al policia. Tots dos pertanyen al Partit Republicà, la qual cosa em causa certa perplexitat. No en el cas del governador, un immigrant de luxe, que va triar l’opció més conservadora i/o reaccionària possible. Lògic. En canvi, en el cas del policia de mètodes que vorejaven la llei, si no l’ultrapassaven, em resulta més difícil d’entendre. Repassant la filmografia com a director de Clint Eastwood, no trobe grans coincidències, ans al contrari, amb la ideologia del partit de George Bush.
Des de la seua primera pel·lícula “Escalofrío en la noche” (1971), on exposava en clau d’intriga, el comportament de les fans embogides; en aquest cas el mateix Eastwood encarnava un disck-jockey de ràdio que es veu assetjat per una “admiradora” disposada a “tot” pel seu ídol, fins les últimes “Banderas de nuestros padres” y “Cartas desde Iwojima” (2006), en què intenta donar una visió de la II Guerra Mundial, des dels dos bàndols, el seu cinema revela un tarannà obert de ment, lliberal en la vessant social, humà en el tractament de temes conflictius com ara l’eutanàsia (“Million dollar bay”, 2005), la família i l’amistat (“Mystic river”, 2003), irònic sobre alguns aspectes de la història nord-americana (“Space cowboys”, 2000) , demolidor sobre la hipocresia de certa societat (“Medianoche en el jardín del bien y del mal”, 1997) , entranyable contant una crepuscular història d’amor impossible (“Los puentes de Madison”, 1997) o oferint una visió crítica i desmitificadora d’un gènere com el western (“Sin perdón”, 1992).
El cas és que Terminator ha acomiadat Harry, ara ni tan brut ni tan fort, de la Comissió de Parcs Naturals, perquè s’oposa a la construcció d’una autopista que travessarà un parc natural, la qual cosa ens indica què els cables de titani són mes poderosos que no pas les connexions neuronals humanes. O el que és el mateix, Conan El Bárbaro ha vençut El sargento de hierro, “Sin perdón”.

El dia desprès

2008-03-10T12:47:00.002+01:00

Ser humorista és fàcil quan tens tots els polítics treballant per a tu.

"Seré un presidente previsible, patriota, independiente y moderado"
(Mariano Rajoy)

La diferència entre una desgràcia i una calamitat és la següent: si un polític "caiguera o caigués" al riu seia una desgràcia, però si algú el "rescatara o rescatés", això seria una calamitat.

Un debat de psiquiatra

2008-02-27T12:49:00.004+01:00

D’entre totes les visions que s’han fet del debat Zapatero-Rajoy del dilluns passat –polítiques, d’imatge, de “gestualitat ...etc....-, hi ha una que m’ha resultat ben cridanera, i això que n’he llegit de ben curioses, sobretot en l’espai dels diaris digitals, on, en comptades excepcions, domina la dreta, per no dir l’extrema dreta. En el Confidencialdigital.com es fa una anàlisi de Zapatero a través de la mirada d’un psiquiatra. I aquestes son algunes de les reflexions del “terapeuta mental”:

-“El presidente no tenia relajada su espalda y manifestaba una tensión brutal”
-“La mirada era tan fija que daba estupor y miedo”
-“Posición del cuello en señal de crispación permanente”
-“Cejas que le dan apariencia de iluminado. Se muestran más hacia arriba cuanto más acusa el golpe del adversario”
-“Frente y nariz que manifiestan el deseo de permanecer en poder”
-“Posibles problemas de columna vertebral en presente o futuro”
-“Entrecejo de tendencia a mentir, frente de tenacidad y afán por llegar donde nunca pensaba llegar”
-“Lucha con tratamiento por combatir la calvicie”
-“Mente compleja y de maquinador”.

Sense ànim de ser exhaustiu, només he transcrit algunes de les conclusions del psiquiatra, que deu preferir quedar en l’anonimat, perquè en cap lloc de l’article de l’esmentat diari digital, es diu el seu nom. Dic jo que no seria l’Aquilino Polaino, aquell que recomanava als homosexuals que “pol ahi no”, que es “pecao y enfermedad”. Llevat del detall, probablement sense cap importància, que no ha vist cap aspecte positiu en la intervenció de Zapatero, jo crec que aquest professional de la salut mental, s’ha quedat curt... de vista, perquè no va observar altres característiques diabòliques del president, que als 13 milions d’espectadors no van passar desapercebudes:

-“Era ben evident, que darrere de la cadira de Zapatero es podia, sinó veure clarament, si intuir... el “rabo” o cua de Belcebub.
-En certs moments del debat, per la comissura dels llavis de ZP, s’escapava una bromera de ràbia davant les sensates paraules del candidat Rajoy.
-Lluita per combatre la calvície i el rictus immòbil del llavi superior per un tractament intensiu de “botox”.
-Moviment agressiu de les mans, l’efecte que es diu de “caixa”, i que, sens dubte, es on pretén tancar Rajoy.
-Orelles i celles alineades en conjunció amb el planeta Mart, que com tot el món sap està poblat per “bojos de celles circumflexes”.
-Posició de les banyes de la front en actitud d’envestir com un bou.
-Incapaç de mantenir la compostura, furgant-se el nas, i amagant l’extracció en el cul del seient.
-Intents desesperats de pegar-li, per baix de la taula i amb covardia, colps de peu a Rajoy.
-Possibles problemes de passat, present i futur –i per a tota vida- de cul d’en Jaumet (en espanyol culo de mal asiento), per la conveniència de voler ocupar per sempre la poltrona de la Moncloa.

Déu meu, estem governats pel dimoni!. ZP significa “Zoolatra peligroso”, admirador de dioses paganos”... estem perduts. L’Apocalipsi està a punt d’arribar. Supermariano... sálvanos!.

23F, aquell malson

2008-02-22T09:21:00.003+01:00

Demà farà 27 anys del 23F, una data fatídica en el calendari històric i polític. Un grup de militars amb Milans del Bosch, Armada i Tejero al capdavant protagonitzaren un sainet de “tricornio, metralleta y cojones”. I dic sainet, perquè quedà avortat, i el món sencer contemplà atònit l’escena d’un guàrdia civil, pipa en mà, dient coses com: “Quieto todo el mundo” i “Se sienten, coño”, dos aportacions impagables a la “cultura popular española”. Són dos expressions que transmetien pur immobilisme físic i cerebral, el de les seues neurones, amb una idea fixa i única: “¡Viva España!”. Tot i ser un sainet, a mi en principi, com és comprensible, no em va fer cap gràcia, entre d’altres coses perquè semblaven “actors” de barraca fallera i perquè ens tornaven a fotre, una altra vegada, la vida. Personalment, aquella nit la vaig viure amb angoixa, cabreig i frustració. Angoixa perquè em temia la bestiesa d’aquella gent, que no dubtarien en eliminar [matar] qui fos falta per a dur endavant els seus embogits plans. I l’angoixa estava justificada. Dies després em vaig assabentar que hi havia una llista negra de persones “no addictes”, susceptibles de ser suprimides d’aquest món cruel. El meu delicte era ben terrible: ser secretari del Cercle Cultural Ramon Muntaner, una modesta associació del meu poble, Xirivella. Cabreig, perquè de bell nou una colla de feixistes ens donaven per sac, utilitzant l’únic que saben: la força de les armes. Jo, en aquells moments, pensava rabiós: “El colp perquè no te’l pegues en els collons, tros de soca?”. I frustració, perquè estava a punt de publicar el meu primer llibre, un recull de poesia titulat “Rompran pluges a frec d’hivern”, i en eixa situació, a ben segur, no veuria la llum. Afortunadament, aquell malson va passar i algun somni es va complir. Així que, ara que de nou hi fa cert remor de militars clavant-se en política, envejosos dels seus companys, els bisbes de la irredempta Conferència Episcopal, no ens refiem gens ni mica. Ja sabem com se les gasten... Alerta, doncs. Uniformes i sotanes en l’espai públic, un perill per a la convivència cívica.

Debats electorals i periodistes

2008-02-20T12:45:00.003+01:00

La celebració de debats electorals, després de quinze anys d’absència, ha estat considerat com un signe de salut democràtica. I és cert, però...quins debats tindrem?. Probablement, com estan tan marcats i protocolitzats, assistirem a una mena de monòlegs successius, sense opció de rèplica, on el moderador tan sols serà un cronometrador i enunciador de temes. Per altra banda, el PP només accepta eixos debats, i si m’apureu la democràcia, quan s’hi troba a l’oposició. Només quan l’esquerra ha governat han estat possibles. L’any 1993 amb Felipe González i José Maria Aznar, i ara amb Zapatero. Però quin és el paper dels periodistes en aquestos debats i en els assumptes informatius?. Segons la meua opinió, la gran majoria dels periodistes actuals es limiten a transcriure les notes de premsa que emeten els partits i a assistir a les rodes de premsa???, sense possibilitat de preguntes, que organitzen els esmentats partits. Que jo sàpiga, encara no conec cap periodista que s’haja negat a eixa representació que els nega i impedeix l’exercici , almenys dignament, de la seua professió. En eixe aspecte, és el president Camps, el més clar exponent del menyspreu cap els periodistes i els ciutadans, en negar-se a respondre a qualsevol pregunta que puguera ser difícil o compromesa, però no és l’únic. És una pràctica massa habitual malauradament. Els periodistes deurien saber que les informacions que els ciutadans necessitem són aquelles que el poder, siga qui siga, no vol que se sàpiguen. La resta és propaganda, com per exemple és el cas de Canal 9, propaganda mesquina, grollera i ridícula. Jo, que els tinc ben a prop, pensava que els presumptes “periodistes” del canal autonòmic evitarien treure el cap, per vergonya o dignitat. Tanmateix, llevat que porten màscara o qualsevol altre accessori facial, es passegen com si no res. Sorprenent, esfereïdor, esgarrifós?. Sí, i què?, veges tu, quines coses!... dignitat, vergonya professional, honestedat personal?... Això dóna diners?.

Projecte 80%

2008-02-13T13:31:00.003+01:00

He rebut un "mail" convocant els votants d’esquerra i demòcrates a participar massivament en les properes eleccions del 9 de març, fins el punt d’aconseguir un difícil, però desitjable, 80% de participació. L’objectiu és impedir que la dreta política, social, econòmica i eclesiàstica impose el seu tarannà secularment antidemocràtic. Tot i que el "mail" apel·la a un cert caràcter d’orgull que no m’agrada, em sume a eixa proposta, i des de la modèstia d’aquest blog cride als meus amics i lectors que reflexionen sobre el perill –cert i preocupant- de la victòria d’una dreta depredadora del territori, xenòfoba, mentidera, injusta i antidemocràtica que ens vol abocar al retorn a l’obscurantisme i a les pàgines més negres de la història. Des del País Valencià estant admet que no és fàcil votar les candidatures de l’esquerra. Un PSOE local quasi en descomposició, mirant més els seus interessos personals, és a dir el pròxim congrés del partit, a qui ha vingut a rescatar la vice-presidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i el “batiburill” dividit amb una Esquerra Unida dominada per l’aparell del antidiluvià Partit Comunista, amb un candidat respectable, Antonio Montalbán, però més pròxim a la jubilació que no pas al goig i la il·lusió i una IdPV-Bloc amb una candidata jove i amb idees, Isaura Navarro, però amb poques possibilitats. El ben cert és que l’esquerra necessita una renovació de cares i propostes, un projecte que ens encoratge a participar en una societat lliure, democràtica, laica i justa. Per una sanitat pública dotada de pressupost, una educació rigorosa i seriosa que forme ciutadans amb coneixements i criteri, per uns mitjans de comunicació, públics i privats, honestos i lliures d’hipoteques polítiques i econòmiques, pel desenvolupament d’una llei com la de la dependència tan necessària en una societat que vol avançar, per la investigació científica i industrial, per tal de no dependre exclusivament de la rajola i el turisme, l’aposta per les noves tecnologies sense oblidar els aspectes culturals, fonamentals en la formació de la persona... Ja sé que això, ara per ara no el tenim, però penseu que l’alternativa són l’stripper i sandia González Pons, els “pijos” de Castelló!!! Juan i Ricardo Costa, el “cartagenero d’Honduras” Federico Trillo, la parella sinistra Acebes-Zaplana, o l’apocalíptic venedor de tristesa Mariano Rajoy. I això sense oblidar tota la colla de personatges que estan darrere: José Maria Aznar, Ana Botella, la de las peras y las manzanas, Federico Jiménez Losantos, Pedro J. Ramírez, Manuel Pizarro el milionari de les elèctriques, Esperanza Aguirre, la cólera de Dios, Francisco Camps, Rouco Varela, Antonio Cañizares, Garcia Gasco, Alcaraz, el “paio” eixe de l’AVT que utilitza les víctimes del terrorisme de manera lamentable o els “intel·lectuals” que els donen suport Fernando Sánchez Dragó, Norma Duval, Francisco Umbral, Déu el tinga en la glòria, però que no torne, o Raphael... Oi que teniu la por en el cos?. Doncs, no siguem pastanagues, i votem. Més endavant, exigim també que no ens tornen a fallar. Exigim honestedat, audàcia, intel·ligència, trellat i bon humor.

Saló del divorci

2008-02-11T13:33:00.000+01:00

Holanda acaba d’inaugurar el primer Saló del divorci. Es tracta d’una Fira que promociona el negoci de les separacions d’igual manera que els fabricants de taulells, cotxes o vestits de núvia fan dels seus productes. Així que, juristes, consellers matrimonials, agents immobiliaris, detectius, editors de postals han vist que la “cosa” pot resultar rendible. Internet també contempla el fenomen social de les separacions com un mercat de grans possibilitats. La ciutat d’Utrecht, la mateixa que va acollir el famós Tractat d’Utrecht, pel qual es posava fi (d’aquella manera) a la Guerra de Sucessió a la Corona espanyola, una disputa entre els Borbons i els Àustries, que acabà amb una nova derrota del progrés i els països de llengua catalana, és la seu també d’aquest curiós saló dedicat a una cosa intangible com el divorci en un superfície de mil metres quadrats i 30 casetes. Entre d’altres coses es “venen” missatges per a “celebrar” la fi d’una mala convivència amb frases com “Ens hem separat” amb dos fletxes indicant camins oposats o el més curt i precís “The end”. No obstant això, el The end també és l’inici d’un altre camí. Ni millor (o sí) ni pitjor (o no), sinó diferent. La meua contribució a aquesta Fira seria: “Si les persones tenim dret a equivocar-nos, també hauríem de tindre el dret d’encertar”
El cas relacionat, una miqueta a contrapèl, ho reconec, és que a la ciutat dUtrecht es va firmar un Tractat de pau política que no va ser tal, i ara es festeja una Fira que desdramatitza la institució del matrimoni i segella un tractat de pau (ara sí i en minúscules) entre persones.
Al cap i al fi, cal estar enamorat sempre; per la qual cosa és millor no casar-se mai. De res.

500 milions d'arbres

2008-02-08T12:52:00.001+01:00

500 milions…d’arbres. Eixa és, ni més ni menys, la promesa electoral del PP per a la pròxima legislatura, si guanyen les eleccions del 9 de març. De manera que han passat de negar el presumpte, possible o probable perill d’un canvi climàtic, per boca del “primo de Rajoy”, a l’ocurrència ecològica d’anunciar una “plantà” de 500 milions d’arbres: una falla verda regada amb aigua (inexistent) del transvasament de l’Ebre. Un transvasament vital per als valencians durant quatre anys, en què a base de matxucar i triturar una societat poc –i mal- informada, sense criteri i absent d’esperit crític, ha cregut que el cant “popular” en favor de “agua para todos” era real i sincer. Ara, però, que ja no figura en el programa electoral del PP... que hi faran?...
Jo els done –gratis total- una solució. Que l’exconseller “sandia” (verd per fora, roig per dins), senyor “pulseretes i actual candidat a diputat per València, el pintoresc i estrambòtic Esteban González Pons, desencadene una “brain-storming”, una turmenta d’idees amb si mateix... i ens anuncie, seguint el fil de les seues “argumentacions” de “perquè tirar al mar l’aigua que sobra de l’Ebre?... aquesta altra, no menys brillant: ¿Perquè tirar al mar l’aigua de pluja que cau fora de terra, urbanitzada i per urbanitzar, quan posant un embut enorme (amb la part ampla mirant al cel) a 20 quilòmetres del golf de València i dirigint-lo cap a la gola del Perellonet (per exemple), el podríem desviar a terra ferma?.
I si això no és possible, la culpa serà de Zapatero, perquè com a conseqüència de les males relacions amb la Conferència Episcopal i el Vaticà, Déu, nostre senyor, ens castiga per pecadors i malcreguts.
Plan González, una brillante idea cada 7 días.

2008-02-01T13:45:00.001+01:00

L'anterior "ocurrència" vat de metges no de "metfes". De res.

"Coses de metfes i adjacents"

2008-02-01T13:34:00.000+01:00

-El ginecòleg és l’únic que treballa en el lloc on els altres ens divertim

-Els psiquiatres creuen que tots necessitem del seus serveis. Deuen d’estar bojos.

-L’uròleg et fa un tracte rectal, i desprès et mira a la cara de manera torta, és a dir, com si res.

-Un cardiòleg agarrat té el cor en un puny

-Els dentistes costen un ull de la cara (i un queixal de porcel·lana)

-Per anar a l’oculista quasi mai veus el moment

P.D.: el blogger hui no donava per a més.

Nerò i els nous apòstols

2008-01-25T12:46:00.000+01:00

Ací quasi tot anava raonablement bé, mal o regular. Tot depenia, com és obvi i natural, de el color del cristall amb que es mirava, ja sabeu. Però heus ací, que de sobte aparegueren tres criatures increïbles. Es deien Antonio Maria, Agustín i Antonio. Tots tres vestien de negre i ens avançaven l’imminent arribada d’una catàstrofe moral que assolaria els cors i les ments, sempre i quan no els férem cas. Des de la seua aparició estel·lar la vida s’ha tornat quasi impossible. Reuneixen multituds enfervorides al seu voltant i obstrueixen el trànsit – i la raó - amb les seues diatribes apocalíptiques. Quan despertem pel matí i mirem per la finestra, veiem com en la part posterior del pati interior succeeix un miracle: els muts parlen, els coixos caminen, els cecs veuen i... els jutges emeten sentències justes. Dels quatre suposats miracles, un és més fals que una moneda de 3€. Endevineu quin és.
Poc més o menys, és el que va ocórrer a la Roma de l’emperador Neró amb l’arribada d’altres dos criatures també increïbles, Pere i Pau. El músic i escriptor, què també ho era Neró Claudi Druso Germànic, ha passat a la història com un boig piròman, però l’incendi de la ciutat, caldria qualificar-lo d’un primigeni PGOU (Pla General d’Ordenació Urbana) destinat a racionalitzar urbanística i èticament una ciutat i un imperi. Ara passa tot el contrari, aquestos “Uccelacci” o “ocellots” intenten fer un PGOU, que seria, si fa no fa, un PLA GENERAL D’OCURRÈNCIES ÚNIQUES, destinat a reeditar allò del pensament únic.
Neró, sis plau, toca’ns la lira!

Across the universe

2008-01-23T13:25:00.001+01:00

“Les paraules flueixen com en una inacabable pluja en una tassa de paper. Ells roden salvatgement a mesura que se’ns escapa per tot l’univers”

Aquesta és la primera estrofa d’”Across the universe”, el tema escrit per John Lennon per a l’àlbum “Let it be” dels Beatles i el títol de la pel·lícula dirigida per Julie Taymor, un musical romàntic ambientat en els primers anys 60 del segle XX, amb el rerefons turbulent de la guerra del Vietnam i les protestes irades dels joves de l’època. L’acció es trasllada des dels molls i l’ambient obrer de Liverpool a la idíl·lica i neta societat de la universitat de Princeton. Però tot canvia en arribar la psiquedèlia i la frenètica activitat artística i política del Greenwich Village de Nova York. La intel·ligent utilització de les lletres dels Beatles per a donar suport a l’entramat dels personatges, els quals adopten noms molt “beatlelians” aporta un valor i una dificultat afegida. Els protagonistes són “Jude” i “Lucy” per “Hey Jude” i “Lucy in the sky with diamonds” respectivament. Però també els secundaris; "Prudence" per “Dear Prudence”, un tema de John dedicat a la seua “tia”; Sadie per “Sexy Sadie” de l’àlbum blanc, una reencarnació física i vocal de Janis Joplin, Jo Jo, una mescla de Jimi Hendrix i Martin Luther King, Dr. Robert, interpretat per Bono d’U2, una cançó de l’àlbum “Revolver”, i aparicions episòdiques de Joe Cocker i Salma Hayek. Tot un seguit d’al·licients addicionals de la pel·li, com el “fer l’ullet” o “homenatge“ a l’última aparició publica dels Beatles en el terrat dels estudis Abbey Road de Londres, traslladat a un terrat del Greenwich Village de Nova York.
L’argument no deixa de ser una senzilla i quasi tòpica història d’amor, però gràcies a la música i les lletres de les cançons dels Beatles, es transforma en una retrat tendre i irònic alhora de la societat de l’època, però que podria ser qualsevol altra, amb l’única excepció, malauradament, de la brillant creativitat artística, musical i social d’aleshores, en contrast amb la mediocritat actual. I no és nostàlgia malentesa, més bé seria quasi una constatació empírica de la realitat. No obstant això, recordant els fets passats, ens podem adonar que les seqüències històriques de grans inquietuds i fases creatives es produeixen cada 40 o 50 anys, és a dir dos períodes per segle. Atenent al passat segle XX, això es va donar als anys 20, amb la ciutat de París com escenari literari i pictòric excepcional, i els anys 60, partint d’uns inicis declaradament anglosaxons: Londres i Liverpool, d’un costat de l’Atlàntic i Nova York i Califòrnia des de l’altre, però que es va estendre i escampar per quasi tot el llocs, almenys en el món occidental. L’únic aspecte que em resulta negatiu és que tots dos períodes vingueren precedits de dos Guerres Mundials, cruels i devastadores. Així que, probablement, estem a les portes del naixement de una nova etapa creativa, per estadística temporal toca, però confiem que no “calga” una altra guerra que ho desencadene.

"Actualitat científica"

2008-01-18T13:31:00.001+01:00

En el decurs d’aquesta setmana tres notícies de caire científic, m’han produït un efecte colpidor. A saber:
1ra.: Científics nord- aconseguit crear un cor de rata de laboratori, capaç de bategar.
2na: Ens parlen els gossos?. Un grup de científics hongaresos desenvolupen un programa d’ordinador que podria arribar a traduir els lladrucs.
3ra. Uns científics japonesos creen un “robot sumiller”. De nom PaPeRo, és capaç també de saber si una poma està madura o quant de sucre conté una tassa de te.
En un primer colp d’ull, veiem que el denominador comú són “científics” que han aconseguit avanços per a la societat o la humanitat, cadascú en el seu camp o especialitat. Però, tots tres tenen la mateixa utilitat i transcendència?. És obvi que no, mentre que crear un cor de rosegador inserint cèl·lules vives en una estructura de teixits cardíacs morts, pot tindre efectes benèfics en la salut de les persones... els altres “descobriments” em fan l’efecte que la seua rellevància social o humana és escassa, si no considerem que el somriure que dibuixen en la cara i el nostre cor són saludables. Imaginem, si més no, una escena en un restaurant on el robot-sumiller ens aconsella sobre el vi més adequat per al sopar:
“Es tracta d’un vi de cos mig amb sabor profund a fruites del bosc i regust de fusta de roure”, però que a nosaltres ens sonaria de la següent manera:
“Es trac – ta dun-vi decos –mich am-sa-bor pro-fun afru – ites del-bos i re-gus de fus-ta de ro –ure”.
Perquè això ho fa a través d’un sistema d’ infraroigs capaç de diferenciar una sèrie de vins i detectar les seues característiques. De moment només arriba a una dotzena de vins... Afortunadament.
En quant a la traducció dels lladrucs dels cànids, la cosa té més substància i baves (de la llengua de l’animal de quatre potes i “millor amic de l’home”?), perquè els científics amollen una cosa com aquesta:
“Hi ha diferències de context entre els distints tipus de lladruc, però cal molt més treball per a determinar quin estat emocional i quines característiques es corresponen amb cada raça”, la qual cosa significa que ¿estant parlant realment de gossos o, pel contrari, això mateix ho podríem aplicar a determinades persones, prescindint com és natural de les races?. En definitiva crec, modesta i poc científicament, que en el món de la ciència també existeixen els “freakies”. Jo aplicaria una màxima que tant val per a la relació matrimonial com per a l’animal:
“La base apropiada per al matrimoni, i la relació “home-gos”, és la mútua incompensió”.

"Esto no es música"

2008-01-15T13:49:00.001+01:00

“Esto no es música. Introducción al malestar en la cultura de masas”, del filòsof José Luis Pardo, és un llibre de recent aparició, en què es fa una reflexió sobre la relació entre la música pop i la transformació del pensament occidental al llarg de la segona meitat del segle XX i el que portem d’aquest XXI. La idea s’inicia a partir de la portada del mític disc dels Beatles “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band”, on es poden veure fins un total de 71 persones i personatges, d’allò més variats i curiosos. Un autèntic “melting pot”, una reunió eclèctica, que podria semblar o aparentar una certa confusió cultural o ideològica. Però, per a mi no ho és. Tot el contrari, pense que eixe “batibull, poti-poti o barreja”, el que realment deixa palès és un compendi bigarrat d’allò que s’entén com unes personalitats interessades en totes les parts de la societat, a l’estil de l’home del Renaixement, encarnat sobretot en la figura immensa de Leonardo. De tal manera que escriptors com Edgar Allan Poe, Aldous Huxley, Oscar Wilde o Lewis Carroll comparteixen espai amb còmics com Marlon Brando, Marilyn Monroe, Stan Laurel i Oliver Hardy (“El gordo y el flaco”, com els coneixíem a Espanya), Marlene Dietrich, Tony Curtis o Mae West, poetes com Dylan Thomas, músics com Stockhausen, Bob Dylan o Stuart Sutcliffe (el cinquè Beatle que va morir l’any 1962
a Hamburg, d’una hemorràgia cerebral), polítics britànics com Robert Peel, el fundador dels populars Bobbies, la policia de barri britànica), personatges “atípics”, com l’explorador Larry Livingstone, Johnny Weissmuller, el Tarzán per excel·lència, William Burroughs, un dels pares de la Beat Generation, o els pensadors Carl Gustav Jung o Karl Marx. I junt a tots ells, líders religiosos o espirituals d’origen hindú (de molta influència en aquells moments de Jonn, Ringo , Paul i sobretot George, els quals havien passat una llarga temporada a l’Índia, a la recerca del seu “jo intern”.
Va ser una època, que com diu José Luis pardo, pensàrem , tot i que per una estoneta, que la igualtat n’era possible, vivíem en l’inici de l’estat del benestar i la utopia, ingènua això sí, era “assequible”. Tot, o quasi tot, es va esvanir com en un somni. Però, en contraposició al títol de José Luis Pardo... Esto si es música...She’s leaving home, la recerca de la felicitat amb els violins de fons, les cordes i el toc hindú del sitar de Within you Without you, el barroquisme de For the benefit of Mr.Kite, el missatge esperançador de With a little help from my friends, una cançó feta a la mesura d’un secundari com Ringo Starr, la complexitat conceptual i musical de A day in the life, o l’alegria que desprèn la Banda dels Cors Solitaris del sergent Pepper’s.
Els Beatles són la banda sonora de l’estat del benestar, perquè varen contribuir amb la seua música a que triomfara el projecte de redistribució –parcial- de riquesa i accés –limitat- a la felicitat. Per als que procedim de les classes humils i que lluitarem per eixe projecte, sempre viurà en la nostra memòria.

Quina política lingüística?

2008-01-10T12:20:00.001+01:00

Toni Mollà, doctor en sociologia, llicenciat en periodisme i amic, va presentar públicament el seu últim llibre “Quina política lingüística?” (Edicions Bromera, 2007), on es recullen articles publicats els darrers 20 anys, al voltant del procés de normalització? lingüística, i la voluntat decidida i ferma de fomentar el debat. L’acte va tindre lloc a Ca Revolta, una antre d’eixos que podríem anomenar un “niu de rojos catalanistes”, un espai públic on encara podem manifestar idees i propostes, tot i que no tinguem massa ressò en la societat. “L’akelarre” socio- lingüístic va estar presentat per Rafa Xambó, sociòleg i cantant, Josep Lluís Gómez Mompart, catedràtic de periodisme i català del Principat en procés de valencianització en el bon sentit de la paraula i Diego Gómez, president d’Escola Valenciana, el projecte civil més important produït al País Valencià en els últims 20 anys. L’anàlisi acadèmic i rigorós el deixe en les mans i la intel·ligència dels més preparats. Jo em limitaré a contar que d’un acte àrid com és el de la presentació d’un llibre de sociolingüística va haver espai per al bon humor, el bon rotllo, propiciat per l’agilitat mental i les ocurrències dels participants (p.e. a València en aquestos moments no és possible una premsa satírica, perquè eixe lloc ja l’ocupa la premsa “seriosa”) i assistents (amics, coneguts i públic en general), i les propostes per a evitar la progressiva substitució del valencià pel castellà. En eixe sentit, em quede amb dos coses que va dir Toni:

1ra. Allò que cal és fer-ne política, l’afegitó “lingüística, sanitària o social” és irrellevant,

i 2ona. L’important són les persones, no la llengua ni cap altre senyal d’identitat sempre i quan s’utilitze per a dividir i no per a cohesionar la societat, cada vegada més fragmentada, entre d’altres raons pels fenòmens actuals de l’emigració, les diferències econòmiques i el progressiu “analfabetisme funcional”, on els indexs de lectura són preocupants. Des d’eixe punt de vista, em sembla molt encertat, a banda de graciós, l’opinió del professor Gómez Mompart que “la normalització d’una llengua ho serà quan se considere “útil”. És a dir, una llengua que ens valga per a “lligar”, siga “glamurosa” i estimada social i econòmicament. Per exemple, que dir una frase com aquesta: “El teu somriure, enigmàtic com el de la Monalisa , em posa a cent... ho sabies?” es considere “normal”, s’entenga i no moga a la commiseració de l’interlocutor/@. Així és com serem un país normal i tindrem una llengua normalitzada. O no. Ves a saber.

Canvi de nom

2008-01-09T11:41:00.000+01:00

El CVC (Consell Valencià de Cultura) acaba d’encetar l’any amb una proposta que, amb tota probabilitat, farà que mai més ens preocupem per la rendibilitat social, cultural i econòmica d’aquesta institució quasi benèfica (almenys per als seus membres). La proposta és el canvi de nom de la Plaça de l’Ajuntament actual per Plaça de Jaume I, en homenatge al 800 aniversari del seu naixement. Si tenim en compte els reiterats canvis de nom que ha sofert l’esmentada plaça... Baixada de Sant Francesc (descripció quasi geogràfica), Emilio Castelar ( l’opció pel parlamentarisme i l’eloqüència), del Caudillo (Por la Gracia de Dios) o l’efímera País Valencià (intent frustrat per una societat moderna i oberta) entre d’altres, haurem de concloure que els noms també reflecteixen en part, tot i que de manera superficial, els canvis històrics i polítics d’aquesta ciutat i aquest país. Però haig de dir que eixos canvis registren la incongruència i la incoherència d’una societat un pèl immadura i amnèsica, històrica i políticament. Afortunadament tenim el CVC i al seu capdavant un tal Ricardo Bellveser, que a més atresora els mèrits afegits de membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (reuneix els requisits bàsics... té quasi tantes faltes d’ortografia i de sintaxi com un alumne de l’ESO) i gran comunicador cultural en la TV Valenciana, on presenta? Un programa de referència titulat “Encontres”, on el gran miracle és “encontrar” algú que el veja. Parafrasejant Oscar Wilde: “Totes les “places” viuen en la història gràcies als seus anacronismes”.

"Si vols continuar essent estimat...fes sempre allò que els altres esperen que faces..."

2008-01-07T12:31:00.000+01:00

"Si vols continuar essent estimat... fes sempre
allò que els altres esperen que faces..."

Amb aquest títol deliberadament llarg vull expressar, fer pública, una reflexió que fa temps em va rondinant pel cap. El nostre cercle més o menys pròxim quasi sempre espera que tu faces i digues allò que ell considera que és el més adequat, just i convenient en cada moment. El “problema” rau en què allò “adequat, just i convenient” és, en moltes ocasions, adequat, just i convenient només per a ells. Per tant haurien, hauríem, de tenir en compte que per a saber-ho tot d’un mateix, cal conèixer també tot o quasi tot, dels altres.
Ja sé, em faig càrrec, que això és bastant difícil... però, jo crec, que en el fons és més senzill del que ens imaginem i ens han fet creure.
En definitiva...si volem comprendre els altres, haurem de potenciar el nostre individualisme. Tot i que semble una contradicció, penseu una mica, i veureu que si es fa amb sinceritat i honestedat... és un camí encertat.
Tot i això, admet que puc estar equivocat. Promet reconèixer-ho davant un argument més convincent. Al remat, ningú “no som perfectes”.

"Sobre nosaltres"

2008-01-04T12:24:00.001+01:00

- El País Valencià serà “civilitzat” o no serà.

- Els valencians posseeixen el miraculós efecte de transformar la realitat en anècdota.

- No desitge canviar res de València, del País Valencià, llevat dels valencians.

- La “intel·ligència” de València està quasi sempre absent. Es perd, ben a sovint, en absurdes, estúpides i estèrils discussions de filòlegs de mercat, “teo-conservadors” de sagristia, i polítics de “regional preferent”. Estem dominats pels fanàtics.

- Els valencians mai no reconeixen una descripció acurada. Són més espavilats que intel·ligents, més interessats que pragmàtics i “cridaners sorollosos” que posseïdors d’un esperit crític.

- El problema d’alguns valencians no és que siguen “analfabets funcionals”, és que estan orgullosos de ser-ho.

- Molts valencians són tan “visibles”, que una vegada els has vist –i escoltat- mai més se recorden.

- Estar en desacord amb les tres quartes parts dels valencians, és un dels principals elements de la sensatesa i el trellat, un estímul per a seguir avant en els moments d’incertesa ètica, com són els actuals.

- Els valencians semblem valencians, parlem com valencians, tenim cara de valencians... però no ens equivoquem... som valencians.
Què hi farem!, si fa no fa... això és el que hi ha.

L'egoisme de l'església catòlica

2008-01-02T13:16:00.000+01:00

"L’egoisme no és viure com un vol, més be és exigir als altres que visquen com un vol".

Pel que es veu, això és el que entén l’església catòlica espanyola com va demostrar en la concentració-miting-homilia que va protagonitzar el diumenge passat a Madrid, on dos cardenals recalcitrants, reaccionaris, mentiders i deshonestos, com Rouco Varela i Garcia Gasco, van afirmar, sense el més mínim pudor, que els drets humans i la democràcia a Espanya pateix un retrocés, perquè no es dona suport a la seua manera d’entendre la família i les relacions humanes. Eixos exabruptes, fora de lloc i sense fonament, deurien tindre resposta per part del govern i de la societat civil. En primer lloc, la jerarquia sap que viu del finançament de l’estat. És a dir de tots els ciutadans, fins i tot, els que no som creients i els d’altres confessions –tan inútils com la catòlica -, i per tant deuríem exigir una revisió del Concordat amb una església que després d’haver donat suport a una dictadura com la franquista, vinga ara a reclamar respecte per la democràcia... Ells!!!... Déu meu! Quanta hipocresia.
Per tant es fa necessari, pel be d’una convivència civilitzada, educada i justa, una societat laica, on es respecte l’egoisme, ben entès, de viure com un vol i no la imposició d’una “secta religiosa” per molt nombrosa que siga, del seu model de vida. El que em sorprèn és que, encara, una obvietat com eixa siga matèria de discussió. La religió, totes, continuen essent un retrocés per a l’avanç de la societat. Ells ho saben, i esgotaran tots els recursos al seu abast –que són molts-, per a frenar l’impuls d’una convivència basada en la llibertat. La de tots. No només la d’ells.

L'equivació com a metàfora

2007-12-27T12:39:00.000+01:00

Llegit a la premsa d’avui: “Els metges operen a una dona el genoll equivocat”. La dona, veïna de Dénia, entrà al quiròfan per a operar-se el genoll dret i va eixir amb l’esquerre que estava sa, intervingut. Doncs, si això ho traslladem a la societat valenciana actual, podríem extreure la mateixa conclusió: Els ciutadans penalitzen i fan una operació de càstig contra les actituds netes i honestes, sanes en sentit mèdic, encara que una mica anèmiques i deixen com està, fan la vista grossa, aquelles iniciatives i maneres de “poca-sòltes”, desvergonyides i fraudulentes. Saber quin és el genoll equivocat està a l’abast de tot aquell que tan sols tinga els ulls i la ment oberts i un mínim criteri crític.
Que això no és molt corrent?. I tant, però que hi podem fer?...
Podem fer moltes coses, no oblidar les cares d’aquestos “paios” i a la mínima ocasió fer-los veure que sabem allò que han fet en els últims temps, i guardar-lo en la memòria col·lectiva per a que no ens tornen a operar el genoll que no toca.

De nou la "justícia"

2007-12-18T18:27:00.000+01:00

Bertolt Brecht

Si fa uns dies manifestava la meua desconfiança en la justícia, o millor dit, desconfiança en les persones encarregades d’adminstrar-l a. Ara l’escepticisme cap a eixe col·lectiu és més gran encara, si cap. Les causes poden ser anecdòtiques, perquè tan sols venen a confirmar i/o ratificar l’opinió que tinc del susdit col·lectiu. El nou canvi de jutge a Nules, i van vuit –el que jutja el cas Fabra-, i l’episodi protagonitzat per Roberto García Calvo, magistrat del Tribunal Constitucional , adscrit al sector conservador són els últims.

Aquest magistrat ha tingut un “incident” de trànsit i ha tret a relluir l’autèntic tarannà de la dreta judicial, social i política espanyola.

L’honorable jutge ha rescatat dos empentes d’aquesta fauna. Primer: aquella memorable frase “Ud. No sabe con quién está hablando, soy un juez”, i segona: ha tret, sense complexes, una “pipa” amenaçant l’adversari automobilístic amb pegar-li un tir. Edificant i ...revelador.

Bé, com deia Bertolt Brecht: “Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”.

Jo diria encara més, a alguns jutges, evidentment hi haurà excepcions, ningú els pot induir a comportar-se com persones humanes.

"Conèixer és estimar?"

2007-11-29T13:08:00.000+01:00

"Què si el conec? El conec tant que fa deu anys que no em parle amb ell"

Oscar Wilde

No teniu la impressió que a mesura que coneixeu la gent, a poc a poc, la consideració que teníeu cap a ells va minvant?. Una altra cosa és l’estima, aquesta s’hi pot mantindre malgrat la coneixença. Aquesta impressió, amb tota probabilitat, serà recíproca, de manera que la nostra imatge se devaluarà tant com nosaltres percebem la dels nostres amics, amants, marits, esposes, coneguts i saludats. Per tant, perdonem sempre als nostres amics... i enemics, no hi ha cap altra cosa que els moleste tant.

Sèrie Els petits objectes (II)

2007-11-28T13:32:00.000+01:00

"El pendrive o pintxo"

D’entre els petits objectes tecnològics de recent aparició, el pendrive o pintxo o clauer, en la seues accepcions populars, és un dispositiu ben útil de debò. Es tracta d’un emmagatzematge d’informació (de text, gràfica i audiovisual) realment sorprenent. També se’l coneix com port USB (d’Universal Serial Bus en anglès). Aquest petit objecte ha vingut a substituir al “disquete”, una cosa que ja ha passat al museu de la prehistòria tecnològica. En aquest camp, si que es fa real aquell vell “slogan”: Les ciències avancen que és una barbaritat.
L’invent utilitza una memòria flash, i segons diuen els que entenen (jo no sóc un d’ells) por retenir les dades durant deu anys i escriure’s un milió de vegades. En fi, que és petit en la dimensió, però gran en el contingut. Tan gran que, llegint les característiques tècnics, semblen més preparats que algunes persones. Per exemple diuen: “són immunes a “las rayaduras y los polvos” i que en molts casos poden sobreviure a abusos ocasionals com ara colps, caigudes, xafades, passades per la rentadora (fins i tot amb llegiu per a roba de color) o esquitxades de cafè o cervesa. I això ho fa ideal per al transport personal de dades, arxius de treball o dades personals i íntimes, als que vols accedir des de llocs diversos".
I ara feu-vos la següent pregunta: ¿tindries la mateixa confiança amb una persona del teu entorn familiar o amical per a desenvolupar aquesta delicada tasca? Si tens dubte a l’hora de triar entre un pendrive o el teu cunyat, per exemple, és que encara et queda una mica de sensibilitat... cibernètica.

Els jutges i la "justícia"

2007-11-27T12:17:00.000+01:00

El jutge de l’Audiència Nacional José María Vázquez Honrubia va insistir ahir que els independentistes catalans Jaume Roura i Enric Stern, condemnats a 2.700 € de multa per injúries a la Corona (cremar fotos del rei), estaven “obligats” a parlar en espanyol en lloc de català, en el judici celebrat el passat 20 de novembre a Madrid. Fins ací els fets. Ara la interpretació. Segons aquest representant de la “Justícia?”, La “Ley Orgánica del Poder Judicial” li permet exigir que declaren en castellà a persones a ciutadans espanyols que coneixen eixe idioma. Resulta sorprenent que un “jutge”, segurament defensor a ultrança de la constitució, avantpose una llei orgànica a la Carta Magna. A més aquest pintoresc jutge ignora –o obvia- que l’Audièncial Nacional, on se suposa que imparteix justícia, du reconeixent el dret dels acusats des de l’any 1977 a declarar en el idioma que millor sàpiguen expressar-se per a defensar-se.
Aquest fet ve a sumar-se als últims actes jurídics protagonitzats pel col·lectiu dels impartidors de justícia. Bloqueig polític del Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial, sentències estrambòtiques com les de Grande Marlaska en el cas del Yak 42, la “conya” dels set o son vuit? jutges que han passat per Nules, on se suposa que se substancien tots els casos de irregularitats i presumptes corrupcions de Carlos Fabra, president de la Diputació de Castelló, els jutges “estrella” Baltasar Garzón i Javier Gómez Bermúdez, aquest últim amb esposa ·”escrividora” sobre la sentència de l’11M, el president del Tribunal Suprem, un tal Hernando, que sembla un militant més del PP...
En fi, per a què seguir?. Avui m’he posat massa trascendent...
però en aquests moments et pares a pensar que desprès dels aparents avanços i progressos de la societat... et trobes amb dos institucions... com la judicial i l’eclesiàstica, tan parcials i desprestigiades, sempre a l’auxili de la dreta més rància i reaccionària i espanyola, que et tornes, encara més, escèptic sobre la possibilitat d’una vertadera societat democràtica.

Sèrie: Els petits objectes

2007-11-26T12:10:00.002+01:00

"El pijama"

A la nostra vida, hi ha molts petits objectes d’ús quotidià als quals no prestem l’atenció que es mereixerien. Per exemple, el pijama, una peça de vestir que ens posem per anar a dormir. Ovidi va escriure a la seua obra L’art d’amar “que la nit fa desaparèixer molts defectes i oblidar nombroses imperfeccions”. I aquesta afirmació ho feia respecte de la meitat de la humanitat: “fa que totes les dones siguen belles”. La qual cosa em du a la següent reflexió: Volia dir Ovidi que durant el dia, no totes les dones són belles? O que els homes ni de dia ni de nit són bells?. En el segon cas, pensar en un home ficat dins d’un pijama sense semblar ridícul, és un exercici mental difícil d’imaginar. Llevat d’alguna excepció excepcional, perdoneu-me el pleonasme redundant, perquè cal tenir una estructura de ben plantat per a lluir amb elegància la susdita penyora. Els demés no ens el posem, més be podríem dir que ens ha caigut d’un cinquè pis, i que miraculosament s’ha embotit al nostre cos. Les dones, en canvi, si usen “pijama” els queda “ a algunes” d’allò més bé, d’altres semblen un barril de petroli, això sí ara a quasi 90 dòlars el Brent.
Però el pijama ofereix moltes possibilitats: complet (pantaló i jaqueta) només pantaló i pit de llop a l’aire, per a les fases de calor (ambdues classes de calor), jaqueta només, aquesta més utilitzada per les dones, pantaló i samarreta de cotó... Tot i que el millor “pijama” seria el de la Marilyn Monroe, és a dir unes gotetes de Chanel 5. Però clar, això només s’ho podia permetre ella i... unes i uns quants més. Així que, amics i amigues, useu el pijama amb tota la dignitat que us siga possible.
Per cert, d’on collons vindrà la paraula “pijama”?.

Sèrie: Els petits objectes"

2007-11-26T12:10:00.001+01:00

"Dia Mundial de la Televisió"

2007-11-21T13:07:00.001+01:00

Resulta que avui és el Dia Mundial de la TV. En aquesta moda de dedicar un dia a un munt de coses, des d’una causa solidària: els xiquets, la Sida, contra els accidents de trànsit... fins les més peregrines i/o estrambòtiques com és dedicar-lo a un invent com la TV, tan prostituït i utilitzat de manera, diguem-ho sense acritud, penosa i vergonyant. S’ha dit moltes vegades que la TV és un medi –de comunicació- perquè ni esta crua ni ben feta. I també que la TV és un artefacte que permet què gent que no té res a fer, mire a altra gent que no té res a dir. Tot i això per a no semblar exageradament negatiu, diré que alguns programes mantenen una dignitat. Dels que es poden veure a las TV’s de l’estat espanyol... El IntePolònia (TV3), El Interrmedio i Buenafuente (La Sexta)..., programes d’humor com tothom sap, però que, ni de bon tros, superen els informatius de Canal 9. Sublims!.
Per exemple, agafem un editor/@ i un director/@ d’informatius. Són aquells que decideixen quines notícies i en quin ordre s’emeten, és a dir que destrien el forment de la palla, i clar està, emeten la palla. Això sí, la palla va farcida d’informació, bé propaganda, del seu cap polític, president de la Generalitat o de Govern, o del seu Consell d’Administració, en cas de que siguen públiques o privades. Moltes vegades, però, són coincidents.
En fi, i com a conclusió, la TV podria, deuria ser, un mitjà al servei de la informació, la formació i l’entreteniment, els tres eixos bàsics que tots els teòrics i erudits en la matèria han deixat dit i escrit. Però el problema rau ¡ai! en els directius i programadors. Jo, estic amb Marty Feldman, aquell actor còmic, a qui els ulls se li n’eixien de la cara: “Mai menjaré res que tinga vida intel·ligent, és per això que no tindria inconvenient en engolir-me un directiu de TV o un polític”.
Així que jo pregaria als actuals dirigents que facen tot el que puguen per la TV: “què en deixen de fer-ne”.
I tot açò ho diu una persona que es guanya la vida en una TV.

Esbrinen en quina?

Una certa setmana de novembre

2007-11-19T12:18:00.000+01:00

Aquesta setmana de novembre que encetem concentra tres dates que tenen una significativa importància en la meua vida. Això m’ha fet reflexionar sobre com es combinen els aspectes interns i externs, endògens i exògens , amb el resultat de tindre una certa influència en l’esdevenir de la teua vida. Anem a pams, i per ordre cronològic. En primer lloc, vaig nàixer un 22 de novembre de la dècada dels 50, una època gris per a la història col·lectiva com a país, però feliç en l’àmbit personal, perquè obria els meus observadors ulls de xiquet inquiet a tot el que m’envoltava. Segona data de novembre que em deixà empenta, va ser un altre 22 de novembre, però de l’any 1963. Jo em trobava al llit afectat per una grip de xiquet, que curàvem a la manera de l’època, a base de suar, llet ben calenta i “caldets” de pollastre. Però el que em va fer reviscolar dela malaltia, va ser una imatge de TV (en aquella època de mancances feia molt poc que hi havia un aparell a casa). Tallaren l’emissió, per a informar que el president Kennedy havia estat assassinat a Dallas. Com que era un xiquet d’un poble de l’Horta de València, Xirivella, el meu coneixement sobre el món exterior era pràcticament nul. L’assumpte el vaig guardar en la memòria. Anys més tard, el vaig entendre. Crec.
La tercera data de novembre que va tenir un efecte colpidor sobre mi fou el 20 de novembre de 1975. El dictador sanguinari Franco va morir i acabà sota una llosa de 20 tones al Valle de los Caidos. Aquesta mort em va produir dos efectes contradictoris: alegria, joia immensa i por. Tots dos alhora. Haig de dir que jo em trobava en El Pardo, fent la mili, la puta mili, que els militars s’hi posen per on els càpiga. Vaig ser un espectador privilegiat de l’agonia d’aquell general “baixet, gordito, i amb veu aflautada” que el feia especialment grotesc. Jo veia passar totes les nits la comitiva encapçalada per aquell president de govern, Carlos Arias Navarro, també conegut com “Dumbo Arias”, per tenir unes orelles inadequadament grans i desengaxades del seu rostre. Però, també vaig ser un protagonista “destacat” en la mort del sàtrapa. A primers de novembre, la gravetat del malalt ja era quasi d’estat terminal, la tromboflevitis i totes les demés complicacions, feien pensar que era qüestió de dies el traspàs als inferns. Així que abans de traslladar-lo a l’hospital La Paz, on finalment va morir, varen improvisar al “Palacio de El Pardo” una quiròfan d’urgència. I va ser, com no podia ser d’altra manera en una dictadura, amb nocturnitat i traïdoria. De matinada ens feren despertar a tots els que estàvem al quarter que s’hi trobava al costat del “Palacio”, el “Parque Central de Transmisiones”, amb l’ordre contundent de dur “cagant hòsties” una “bombeta” de “tropecents mil” watts per a salvar la vida del Caudillo. “La mare que em va parir”, vaig pensar. Aquest paio em donarà pel cul fins l´últim moment. Afortunadament dies després, el 20N, ens deixà en pau d’una puta vegada.
I aquestos són els tres dies de novembre que marcaren part de la meua vida. De moment, he sobreviscut a totes tres.

Una certa setmana de novembre

2007-11-19T12:17:00.001+01:00

"Danzad, danzad, malditos"

2007-11-16T11:57:00.000+01:00

En aquestos moments hi ha dos “fenòmens”, un social i l’altre polític, els qual m’han fet recordar una pel·lícula que il·lustra d’alguna manera la situació: “Danzad, danzad, malditos”, dirigida l’any 1969 per Sidney Pollack, i interpretada per Jane Fonda, en un dels millors moments de la seua carrera, i Michel Sarrazin, un jove actor de mirada malenconiosa que prometia molt, però que mai no arribà a estrella. La història se centra en la depressió americana dels anys 30, on s’organitza una marató de ball ininterrompuda fins que una de les parelles guanye. Alice (Jane Fonda) és una actriu fracassada i amargada de la vida i Robert (Michel Sarrazin) és un jove somiador. Tots dos formen una de les parelles de ball. El seu objectiu és guanyar el concurs i pal·liar així les penes d’una vides social i personalment ben tristes i fotudes.
Ací i ara, hi ha una espècie de furor pel ball per part de molta gent. I quan arriba el cap de setmana, ¡hala! es vesteixen per a l’ocasió i se’n van d’allò més encantats a les sales de ball i les acadèmies, per tal d’ensucrar, en bona part, les seus vides amargades, tot i que ho disfressen de diversió i esport.
Ara ve, segons la meua opinió, el problema. Els balls que han triat fonamentalment són la “salsa” i la “bachata”, dos balls ben dolços. I aprenen els mecanismes dels passos més o menys ortodoxament. Però ¡ai! els seus moviment són ortopèdics i poc harmoniosos, i si de cas entre els ballarins s’hi troba algun brasiler/@, cubà/ana, dominicà/ana o sud-americà en general,
els quals porten l’harmonia i el ritme a la sang, la comparació pot resultar patètica, si no cruel en algunes ocasions. Bé, ells, però sobretot elles, s’ho faran mirar.
I si això passa en el món dels balls de saló, tan innocus i inofensius, doncs no té més repercussió que la rialla que pot provocar en els possibles espectadors.
En el món dels polítics actuals passa una cosa semblant, “ballen” de manera poc harmoniosa, ortopèdica i mecànica, és a dir “a pinyó fix”, les danses dels temes que preocupen als ciutadans. I converteixen la sala de ball –l’espai públic- en un akelarre on bruixes, bruixots i vampirs de tota mena ens xuclen la sang, fins deixar-nos en estat quasi letàrgic.

I per a acabar, torne a la pel·lícula del principi, perquè el seu títol original és ben revelador, “They shoot horses, don’t they?... “Quan pateixen ¿als cavalls els disparen, no?.
Així que ¡alerta! Ells pensen que els que no ballem patim, i per tant intentaran pegar-nos el tir de gràcia, però ... serem maleïts, però mai no ballarem al seu ritme. Ni al dels “bailongos” inofensius, ni al dels polítics malèfics.
“Que lo sepaaaaannnnn!!!!”

Preguntes existencialistes ... que existeixen

2007-11-15T16:50:00.000+01:00

Quantes vegades, sense altra cosa millor que fer, no ens hem preguntat segons quines bajanades?.

Per exemple, en un examen de Metafísica si mires dins de l’ànima del teu company de pupitre... això és copiar?

O altra.. perquè de vegades diguem malícia a un acte d’alguna persona, quan en realitat no és mes que estupidesa congènita?

Si fas un curs de lectura ràpida i et llegeixes el “llibre” d’Aznar, tardaries dos segons en saber que va d’España?

Perquè pensem que les nostres fotografies cometen una injustícia?
Són igual que nosaltres.

Perquè alguns xiquets fins a certa edat, pensen que el seu nom és “Calla’t”?

I ara un reflexió final sobre la gravetat –la llei de- ... perquè tenim el mateix que fa vint anys, només que ara està tot un poc més avall?

Estadístiques i mentides

2007-11-13T14:09:00.000+01:00

Existeixen tres classes de mentides, a saber, les dolentes, les pitjors i les estadístiques. En l’antiguitat, vull dir més antic que ara mateix, com que no existia la “Ciència” estadística se tirava ma de les mentides. Amb resultats semblants, cal dir sense possibilitat d’equivocació. I qui, en l’actualitat, utilitza les estadístiques, enquestes o sondeigs?... Efectivament, els polítics, que les gasten com un borratxo fa servir un pal de la llum: més com un suport per a continuar en posició vertical, que no pas com a il·luminació de l’estat social que s’ha consultat. Les estadístiques també són com la massa de la pizza, una vegada has ficat les mans al damunt, ja pots fer el que vulgues amb elles. El problema és que com tenen tan “poquetes llums” i els ingredients que posen a la pizza són de tan mala qualitat, els ciutadans els enviem “a fer estadístiques”.
Jo, el que no puc creure, és que entre els quasi cent mil espermatozoides que calen per a crear un ésser humà, el que donà vida a un polític fos el més ràpid. Estadísticament és impossible!.

Un conte imaginat

2007-11-12T11:52:00.001+01:00

Un home desperta d’un somni –o malson, tant se val-, i escolta per la ràdio que la cacatua de la seua veïna ha estat nomenat conseller de Cultura i Educació. Immediatament pensa que el món s’ha tornat boig, però després de reflexionar un instant, es diu a si mateix:

-Analitzem la situació, una cacatua, paradalot emplomat i xerraire, seria pitjor conseller que un forense, pose per cas?.

-No, es respon sens dubte de cap classe. Les plomes el protegirien dels insults i el bec, ben esmolat, li serviria per a repetir les mateixes bajanades que un conseller convencional. Donat que amb une fulletes d’enciam i un grapat de mam, no us feu il·lusions mam és “alpiste”, el tindríem pagat, doncs jo no tinc cap dubte. I vostès...?

4 preguntes de cap de setmana

2007-11-09T13:35:00.000+01:00

Existeix un món invisible?

Sí, i és millor que el visible. En cas contrari, millor apaguem la llum.

És possible la comunicació amb fantasmes?

I tant!. Ho fem tots, i si no pegueu un colp d’ull al vostre voltant i us adonareu de quants “fantasmes” ens parlen. Oi que ho teniu clar?

L’esperit pot abandonar el nostre cos?

Sí, i fins i tot, moltes vegades se’n va a demanar una pizza. Serà un esperit, però també passa gana.

I desprès de la mort, ¿segueix essent possible afaitar-se?

No, perquè és millor deixar-se barba. Afaitar-se eternament deu ser molt cansat.

"Ningú no plorarà per Ansar"

2007-11-08T11:24:00.000+01:00

Ansar firmava llibres? dirigits a un jove de nom Santiago y Cierra España, en un estat meitat ensopiment, meitat depressió paranoica. Al carrer, onades de dones d’edat avançada amb el cardat de perruqueria, homes triomfadors amb vestit d’Ermenegildo Zegna, i joves que nasqueren vells, uniformats de Lacoste. El soroll del tràfic era ensordidor, i a més a més España s’estava enfonsant.
“Mireu-me, va dir Ansar. Tinc cinquanta tres anys, un bigoti, una “meleneta” i un somriure de ratolí. Em queda tan poc de temps i tantes coses per fer. Entre les classes –magistrals- a la Universitat de Georgetowwwnnnn, assessorar Rupert Murdoch, ser el gran munyidor intel·lectual de la FAES, escriure llibres que passaran a la història (de l’oblit) i ser el marit de la Botella i el sogre de l’Agaggggg!, quasi no em queda espai per salvar España. De manera que he decidit anar-me’n. I tinc dos opcions: una muntanya llunyana o un desert remot”.
I en això que va sorgir una veu des de el fons de la sala que va dir... Ansar tens una tercera opció molt millor per a tu. Però, sobretot, per a tots nosaltres. Els astrònoms parlen d’un nou planeta deshabitat anomenat XPANIA. Està tan lluny de la Terra que viatjant a la velocitat de la llum tardaries sis milions d’anys per arribar-hi, tot i que s’està construint una nova via ràpida de l’AVE, passant per l’ensorrament de Barcelona, i t’estalviaries hora i mitja de trajecte. Com que la temperatura exterior és 400 graus sota zero, no podries passejar i podries aprofitar el temps per maquinar com salvar el planeta del malvat emperador Minz. Et podries convertir en un nou Flash Gordon, venjador galàctic. Només tindràs un problema, com que no existeix la gravetat, això que tant t’agrada a tu, igual no sobrevius.
Definitivament “Ningú no plorarà per Ansar”.

"Si els abstractes foren dentistes"

2007-11-07T13:34:00.000+01:00

En cas –improbable- que un dentista haguera triat el camí de l’art, les dentadures de més d’un i una serien pròtesi impossibles que hagueren fet de la boca humana un instrument mancat de precisió. El procés de mastegament d’aliments es convertiria en un esforç titànic. Entre altres coses perquè la dimensió deformada dels queixals no cabrien en unes genives incapaces d’acollir res més. Per sort, els dentistes es dediquen a destrossar-nos la dignitat i la butxaca. Més o menys, com certs polítics i presumptes periodistes que pretenen crear dentadures postisses tan deformades que no caben en la realitat. En la realitat del sentit comú, és clar.
Si teniu cap dubte, observeu si més no, les reaccions ¡encara! sobre l’11 M, la sentència, i les interpretacions retorçudes sobre la resolució judicial. Doncs, aquestos polítics...Rajoy, Acebes, Zaplana i predicadors de la catàstrofe perpètua... Pedro Jeta Ramírez, Federico Jiménez Losantos, César Vidal i els confidencials digitals d’ultradreta (quasi tots) semblen dentistes desequilibrats amb tendències destructives.
Aturem els dentistes que es carreguen més dents que no pas en salven i aturem també la fauna de salvatges que volen carregar-se la boca sencera i el que tenim al damunt, el cap. Aturem-los, xe!.

Humida tardor de bolets

2007-10-30T12:56:00.001+01:00

La tardor enguany s’ha presentat ben humida, i i hem de pensar que serà una bona època de bolets, rovellons, pebrassos... i les diverses maneres d’anomenar aquestos productes micològics tan estimats. Segons sembla hi ha 1.458 bolets catalogats científicament, però la majoria de persones –entre les que em compte- només coneix 3 o 4 a tot estirar.
La micologia és un món curiós alhora que divertit. T’entretens buscant-los passejant per les ombrius del bosc, procurant fer-ho en bona companyia. Els que som negats com jo –en això també, tot i que no tant com en ballar i cantar -, quasi arribem a l’èxtasi si som capaços de trobar-ne 7 o 8. Tot un èxit. Si hem tingut la sort d’anar acompanyat d’un expert, un “boletaire caçador”, després tindrem el plaer de menjar-los també en bona companyia. I com els podem cuinar? Doncs de tantes maneres com imaginació tinguem. Des de la senzillesa, a la brasa o la planxa ruixats amb una salseta d’oli d’oliva, all i julivert, fins la complexitat o sofisticació. Amb carxofetes i alls tendres, amb un sofregit de ceba i vi blanc, acompanyant un arròs melós, amb una llonganissa trossejada i fins i tot amb un clàssic maridatge de mar i muntanya... amb gambes, llagostins o “xipirons”...
Tardor, canvi de color al paisatge boscós, bolets, malenconia de l’estació, cuina, companyia, bona cuina, bon vi, música, conversa... i hi afegiu més si voleu. Bona tardor caçadors de bolets... salut i pecats!.

"Rajoy tiene un primo"

2007-10-23T13:32:00.000+02:00

Fins ara sabia que el presumpte líder de l’oposició, Mariano Rajoy, tenia una bandera amb la que se embolcallava la barba i el “puro”. Ara resulta que també te “un primo” que és de Sevilla i científic. Pel que sembla, Marianico no. Ell és gallec i la ciència i el canvi climàtic li importen – ho diré amb tota l’elegància- una poca merda fregida. Per a que hem de pensar en la ciència i els possibles efectes de quedar fregits com uns calamars a la romana el proper estiu o convertir-nos en uns glaçonets per a refredar el “güisqui”, si encara podem urbanitzar el territori que ens quede?...

Això sempre que sobrevisquen tipus com El Pocero et fan una ciutat en mig del no res, Camps que reclamarà els transvasament de l’Amaçones i el mateix Rajoy que li pegarà foc al seu “puro” fregant dos pedres al crit de “Unga, Unga... España se rompe, primo!”.

"Dilema"

2007-10-18T11:37:00.000+02:00

Més que en cap altre moment de la meua història, m’encare amb un dilema: sóc alguna cosa més que una “patata”... genèticament parlant?. Els millors ordinadors del món són menys sofisticats que el cervell d’una formiga, per tant perquè m’he de preocupar per no arribar a l’altura d’una pastanaga o un ratolí de laboratori. També és cert que això mateix podem dir-ho de molts dels nostres parents. Sort que només els hem d’aguantar en cerimònies tràgiques com ara soterrars o casaments. La ciència i la història tenen alguna cosa en comú?... Segons diuen els científics tot va començar amb un esclafit còsmic, fet que han aprofitat els historiadors per a esclafar-nos els fets ocorreguts de manera que ens rebente el cap i el sentit comú.
I jo...? doncs em trobe a la deriva en un cosmos personal on he perdut l’interès pels planetes coneguts i encara no he arribat a les galàxies més properes. Això, unit a la pèrdua de l’encanteri que em produïa la lluna en la meua condició d’expoeta, significa que, tal vegada, necessite una sacsejada galàctica. Això, o que algú em convide aquesta nit a sopar.

"Temps"

2007-10-17T12:02:00.000+02:00

“Mentre dormiu us creix la barba; això és el temps”. Això és el que deia Joan Fuster al seu “Diccionari per a ociosos”. Com que dit així, i ara, és una mica discriminatori i masclista, el completaré amb un altre exemple capil·lar: “Entre depilació i depilació creix un espai de pèls i temps”. Aquesta és meua.

Temps era temps, és a dir que eixe concepte és l’espai que viu en els nostres records. Dedicats com estem per a guanyar-nos els fesols, mai no disposem del temps necessari per a fer allò que volem fer, o que volem deixar passar. En realitat tenim possibilitats de comprar moltes coses, vull dir objectes i possessions, però ¡ai! ni el temps ni l’amor estan en venda: passen com els rius i mai ens podem banyar en la mateixa aigua.

"La Kale Barraka"

2007-10-10T13:44:00.000+02:00

El País Valencià pateix des de fa quasi 30 anys un terrorisme de “baixa intensitat”, una “Kale barraka” indígena, que passa quasi despaercebuda. Això mateix a Euskadi, seria motiu de debat “nacional”.
Instigat pel moviment anomenat “blavero tradicional”, és a dir aquells grups nascuts a finals dels anys 70 i finançats pel poder valencià d’aleshores, la UCD. Noms com Emilio Attard, Fernando Abril Martorell o Manuel Broseta (el fet d’haver sigut assassinat pels bàrbars terroristes d’ETA, no el fa bo, ni molt menys), estan darrere dels episodis de violència antidemocràtica que assola, sobretot, la ciutat de València. Els hereus polítics d’aquella UCD, el PP ha utilitzat també el tema “blavero” per als seus interessos electorals, sense importar-li el més mínim la fractura de la convivència social que això suposava. Així va crear el monstre esperpèntic d’un personatge com Vicente González Lizondo, qui va arribar a ser !President de les Corts!. Mai un individu eixit de la misèria intel·lectual havia arribat tant alt, ni els valencians en general tan baix. Més o menys com Laura Antonelli –aquella explosiva actriu italiana dels 70- que protagonitzà una pel·lícula mítica: “Dios mio...cómo he caido tan bajo”.
I d’on va eixir Gónzalez Lizondo?... Va ser reclutat per l’ínclit Zaplana de les Falles, una xarxa “civil” controlada i finançada pel PP. No ens enganyem, això és així, tot i que no tots els fallers incuben als casals l’ou de la serp del feixisme.
En el decurs dels dos darrers mesos, la violència de carrer protagonitzada per aquestos grupets de blaveros, el GAV (Grup d’Acció Valencianista) reforçats ara pels grups d’ultradreta com España 2000 o Coalición Valenciana, ha deixat la seua empenta terrorista a la Universitat de València, a Ca Revolta i a les seus dels Bloc.
Ahir, 9 d’Octubre, intentaren rebentar de manera agressiva la tradicional manifestació dels grups d’esquerra. El més perillós, però, és la connivència que desperta entre certs sectors, que practiquen la hipocresia social de manera natural. Vaig ser testimoni d’una conversa a la Plaça Alfons el Magnànim on s’hi troba l’estatua de Jaume I. Parlàvem un grup de dones de la zona, d’eixes que van tan mudades i perfumades que van marcant les distàncies, sobre la “poca vergüenza de los catalanes que se dedican a quemar fotos del Rey y banderas españolas, y que les está muy bien empleado todas las desgracias que les pasan, porque se lo merecen). Però heus ací que un jove cadell de la tribu dels blavers va pujar a lloms del cavall de Jaume I, i va cremar una senyera. En eixe moment arrancaren a aplaudir i a cridar com unes “hooligans”: “Bien, bien, muy bien... mueran los catalanes... somos españoles” i altres delicadeses de gran calat democràtic.
Bé, fidel al meu escepticisme endèmic, conclouré:

“Sóc optimista sobre el futur del pessimisme”.

Algú em podria treure un bitllet a la Patagònia?.

TV i indepedència

2007-10-04T14:26:00.000+02:00

Mentre el Parlament de Catalunya acaba de aprovar la proposició de llei de la Corporació Catalana de Medis Audiovisuals (CCMA), el qual estarà regit per un consell de govern de dotze membres elegits per una majoria de dos terços en el Parlament, ací a casa nostra –el que queda de País Valencià- la ràdio i les televisions públiques estan en situació de paralisi cerebral des dos mesos abans de les eleccions de maig, i encara continuen a dia d’avui. No obstant això, el mecanisme de propaganda i manipulació sembla tant o més engreixat que mai. És a dir, Canal 9 és Tele Camps. Jo, encara continue perplex d’observar com els presumptes periodistes de la redacció es mostren còmplices, sense la més mínima reflexió sobre allò que estan fent.
Ara, aprofitant l’avinentesa de l’actualitat dels monjos de Myanmar, els recordaré a tots ells un proverbi birmà... “Se mor de vergonya, no de por”.
El problema és que “ells” tenen més de la segona “debilitat” que no pas de la primera. Què hi farem!.

"Els plaers"

2007-10-02T12:08:00.000+02:00

Deixant a banda les debilitats més o menys disculpables, com ara la bona taula, el bon beure i la Scarlett Johansson, alguns tenim estranyes i sospitoses tendències cap a la literatura o ajuntar paraules amb cert criteri i bellesa. El ben cert, és que ho aconseguim en comptades ocasions –la Scarlett i la bona literatura -, però hi posem voluntat, que és el mínim exigible. Escriure bé és un art que practicat amb solvència és un plaer tant per a qui escriu, com per qui llegeix. Abunden els que escriuen molt –o li escriuen molt-, però, en general, són dolents, és a dir són “escriptors de secà”. L’ofici de “negre” és el més fosc que conec, t’oculta el beneficiari i ell s’oculta del públic, de vegades, per vergonya aliena. No coneixeu algun autor estranyament prolífic en contrast amb el seu pensament únic?.
Però tranquils, eixe “autor” ni obté plaer amb l’escriptura –òbviament- ni el proporciona al seu incaut lector. Només té èxit.
Una bona idea, una història original o un sentiment suggeridor... ben escrits valen com un bon plaer. Plaerdemavida... bé, un d’ells... cal ampliar l’horitzó plaent més enllà, si més no.

"Corts" de gambals

2007-09-28T13:03:00.000+02:00

Que a “Les Corts Valencianes” s’escenifiquen sainets de barraca fallera és cosa sabuda. El que no sabíem és que els intèrprets no havien fet cap assaig previ de l’obra. I clar, com no estan dotats per a la interpretació, ni molt menys per a la improvisació -intel·ligent-, representaren “La reforma de l’estatut: el retorn de la Disposició Transitòria” amb resultats patètics.
Camps i Pla, Pla i Camps mostraren tot el seu potencial de mediocritat, fregant la frontera del coeficient intel·lectual de les “amebes”, sers unicel·lulars de trajectòria limitada. Més o menys com aquestos dos genis de la política, que aconseguiran, a poc que s’ho proposen, reencarnar-se de nou en la parella Pajares-Esteso.
Sí açò van a ser “Les Corts Valencianes”, per mi que les tanquen, i amb els diners que costen es podrien fer quilomètre i mig més de circuit de Fórmula 1. Almenys tindríem 20 segons més de cursa!.